Rosa Montiel Arbós

> Mireia Clapers

Mestra

Mestra de vocació i compromesa amb l’educació, repassem una trajectòria estretament vinculada a l’Escola El Calderí. Parla amb passió de l’educació, de la defensa de la llengua catalana i dels canvis que ha viscut l’escola al llarg de les dues últimes dècades. Ara, ja jubilada, manté intacta la vocació i el compromís amb l’educació, la llengua i el poble.

IMATGE | Jordi Serra

 

https://youtu.be/yRU1ohZc4Pg

 “Per a mi,  l’educació ha de ser un puntal de país”

 

 

 

· Com era la Rosa abans de ser mestra? Quines experiències et van marcar més la manera de ser?

Vaig tenir la sort d’estar en un agrupament escolta a Barcelona i crec que, d’aquella formació que vam rebre com a escoltes, em vaig fer com a persona, a part de la meva família. Però l’escoltisme em va marcar. Encara ens trobem amb companys de fa 50 o 60 anys i tots compartim que l’escoltisme ens ha marcat per a tota la vida.

· Recordes en quin moment vas pensar que volies ser mestra?

Com que havia sigut cap de llobatons i daines durant l’època d’escolta, el món dels nens i de l’educació sempre m’havia interessat, tot i que vaig fer dos o tres cursos de Biologia a la Universitat Autònoma, vaig veure que allò no m’acabava d’omplir i, aleshores, em vaig decantar per fer Magisteri a l’Autònoma. En aquell moment vam ser de les primeres promocions alternatives en educació, perquè la majoria dels mestres sortien de la Universitat de Barcelona, i jo ja tenia neguits que no eren els de la UB. A la Universitat Autònoma es va obrir la carrera de Preescolar, com es deia en aquell moment, i em vaig inclinar per anar cap a la Universitat Autònoma.

· Què significava ser mestra quan vas començar i què ha canviat més des d’aleshores?

Buf! Han canviat moltes coses. En aquell moment jo tenia passió per canviar el món, cosa que era molt difícil. Sortíem d’una dictadura i estàvem tots amb moltes ganes de construir un món nou. I allò m’apassionava. I què ha canviat ara? Tot. Les famílies, els alumnes, la manera d’ensenyar… La societat en general ha patit un canvi brutal. Mirant enrere, hi ha coses millors, però, en gran part, crec que hem perdut valors, sota el meu parer.

· Creus que aquests canvis també afecten els futurs docents?

Crec que sí. Ser mestre/a hauria de ser una de les professions i una carrera universitària de les més protegides dins del sistema universitari. Me’n recordo quan començàvem a anar a l’Autònoma: érem els estudiants de la carrera de pintar i colorejar. Ja en aquell moment allò em feia mal. Penso que els mestres haurien de tenir una formació científica, social o de lletres. La carrera que volguessin, cadascú amb la seva branca, i després fer una carrera per fer de mestres. Quan jo estava al capdavant de l’escola ja hi havia mestres amb poca inquietud personal. No vull dir tots, ni de bon tros, però crec que hi ha falta de vocació. Estic bastant decebuda del moment actual, educatiu i social.

· Com a mestra, quin ha estat el teu principal repte?

Vaig començar sent mestra de català l’any 1981 o fins i tot el 1979, diria. En aquell moment, com que la llengua per a mi sempre ha sigut una part important del que crec que hem de mantenir i cuidar, ser mestra de català a Granollers, amb una població immigrant tant o més que ara, vaig posar tota la meva energia en què els nens aprenguessin el català.

· Una part important de la teva trajectòria està vinculada a l’Escola El Calderí, on en vas ser directora. Què ha significat aquesta escola en la teva vida?

Fa vint anys justos que, segurament, un dia com avui estàvem quatre mestres i jo assegudes al menjador de casa meva, perquè en aquell moment no hi havia escola, no hi havia ni res a una setmana de començar el curs. Hi havia uns operaris que col·locaven uns mòduls prefabricats. Havíem de preparar el curs perquè ens deien que sí, que el dia 15 de setembre del 2006 havíem de començar el curs, perquè hi havia unes vint-i-tantes famílies que havien fet la preinscripció. Sempre els hauré d’agrair que van venir a matricular els seus fills a P3, P4 i P5 en un lloc que no sabien on anaven a parar. Jo m’ho vaig passar molt bé. Penso que en aquell moment es va fer molt bona feina.

· Quins van ser els principals reptes?

Sempre hi va haver problemes a l’escola perquè no hi havia edifici. La demografia davallava en aquell moment, potser podrem reestructurar-ho tot amb les escoles actuals que hi havia. Durant aquests vint anys ha sigut un anar i venir. El 2010 jo havia de renovar el projecte de direcció i em van fer fer un projecte d’institut escola per després dir que no es faria. Tot aquell projecte es va fer amb molta feina al darrere, perquè passar de ser una escola de primària a una escola de secundària i primària, englobar-ho tot, era complex. Aleshores ens van dir que no calia. Temps després van veure que al Manolo Hugué tampoc no s’hi cabia com a institut de secundària i van tornar a dir que s’havia de fer institut. A parer meu, allò va ser un desastre. Però bé, estic contenta que hi hagi un institut escola a Caldes amb el seu edifici, que no hi hagi barracons, que és el que es mereix la població, perquè, per a mi, l’educació ha de ser un puntal de país, cosa que, a hores d’ara, em sembla que està molt embastada.

· Vas apostar per un projecte basat en les comunitats d’aprenentatge. Què significa?

La implicació del context de l’escola i de l’entorn de l’escola com a agents dins de l’àmbit escolar. L’escola, evidentment, decidia els temes pedagògics i l’equip docent era qui dirigia com s’havia de fer. Però la família, el barri, el centre de salut, la biblioteca, la policia municipal… Tots els agents que en algun moment o altre han d’intervenir per alguna raó a l’escola eren una part important. Va tenir bons resultats i bona acollida. Hi va haver cursos que va ser impressionant perquè s’implicava molt la família. Teníem una participació del 80 o 90% de les famílies, cosa que a mi, a l’escola d’abans, no m’havia passat mai. Va ser molt apassionant. En els primers cursos hi va haver moltíssima participació de les famílies, que venien a ajudar els dissabtes al matí, quan anàvem a fer formació a l’escola. Hi havia voluntaris que ajudaven perquè tots els nens poguessin fer extraescolars. És a dir, que tothom tenia un paper dins de l’escola i se sentien importants. I això jo crec que s’hauria de recuperar, perquè tothom té alguna cosa a fer, opinar, transmetre o explicar. Sota el meu parer, l’escola no pot estar d’esquena a la família. En el fons, els alumnes, quan estan a l’escola, reprodueixen les actituds que tenen del seu entorn més proper, que és la seva família.

· Que creus que és el que més necessita avui l’educació?

Avui diria que la consellera convoqui tots els sindicats per arribar a un acord perquè es pugui començar l’escola amb normalitat, resoldre el problema que tenen perquè les escoles puguin obrir com toca, que és el que es mereixen els infants, les seves famílies i la societat en general. I, tirant enrere, buscar pactes de país. Cada vegada que puja un govern nou no poden anar canviant la llei d’educació. Si les coses funcionen, s’han de fer funcionar més bé, però no canviar-les.

– Estàs vinculada al teixit associatiu i cultural de Caldes. D’on neix aquesta necessitat de participar en la vida col·lectiva?

Perquè Caldes té moltes activitats i sempre que puc m’agrada col·laborar amb alguna cosa. També m’ajuda a compartir amb altres persones els neguits que tinc com a part de la societat. M’agrada i estic contenta de fer-ho.

· Has vist Caldes canviar al llarg de les dècades. Què ha guanyat el poble i què creus que ha perdut?

D’entrada, ha guanyat un institut escola, per tant, ha millorat. També diria que el centre de salut també ha millorat. Quan vam venir, estava ubicat a la Casa dels Mestres i era molt nefast tot allò. Ara hi ha un centre de salut que, segurament, amb les seves dificultats, està molt més bé que el que teníem abans. De coses a millorar, primer diria l’entorn. Jo passejo molt pels boscos d’aquí, al Farell, i cada vegada que hi vaig se’m trenca el cor. No hi ha cap mena de manteniment, està tot totalment deteriorat. Pel que fa a poble, el veig deixat i el veig brut. Fer obra nova està molt bé i s’acosten eleccions, però, com a ciutadana, sento que no tinc el poble i l’entorn prou cuidats. M’agradaria que estigués més pensat cap a les persones. És important per a la qualitat de vida que ens mereixem i que es mereixen les persones grans i les persones amb dificultats de mobilitat.

· Ens trobem al Parc de l’Estació. És especial per a tu?

Quan nosaltres vam obrir l’escola, va sortir per votació popular el nom d’El Calderí. La locomotora d’El Calderí, que ara és a Vilanova i la Geltrú, al Museu del Ferrocarril, si no recordo malament, sortia d’aquí, del Parc de l’Estació, i feia el trajecte Caldes-Mollet. Va sorgir arran de la locomotora que transportava llambordes de Caldes a Mollet.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss