Jordi Bosch

Joan Bosch i Anton

Músic, musicòleg i mestre de música

Compromès amb la música i la història defensa la importància de treballar per la recuperació del patrimoni. Recorda amb admiració a tots els mestres que l’han ajudat a descobrir els camins recorreguts fins ara. L’empremta de la història local de Caldes és cada dia present quan entra i surt de casa seva.

IMATGE | J.SERRA 

 

 

“Quan toques un instrument sempre busques un timbre, un ideal del so que vols intentar transmetre”

 

 

–  Quan neix el teu interès per la música?

 De molt petit. D’una manera bastant fortuïta, perquè a l’Escola Pia de Caldes un capellà, el pare Ignasi Peguera, en el seu moment, va creure que podria ser molt vàlid per fer música i em va posar a cantar a l’Escolania. Em va començar a ensenyar solfeig i vaig començar a tocar la flauta de bec, flauta soprano, la flauta contralt. I, fins ara.

 

–  Per què decideixes especialitzar-te en música antiga?

 El meu interès va venir per dues raons. L’any 2000 estava bastant tip del món del que coneixem com a instruments moderns. Els que veiem per la televisió amb orquestres del món, de la manera en què es treballava i tots els processos selectius que hi havia, entre altres coses. La segona raó és que vaig escoltar un traverso tocat per un immens músic que es diu Wilbert Hazelzet i em va encantar el so. Normalment, quan toques un instrument sempre busques un timbre, un ideal del so que vols intentar transmetre. Vaig trobar que aquest instrument, el traverso, era infinitament millor per mi, perquè jo sentia la manera de tocar diferent que el que coneixem com a flauta travessera moderna. Wilbert Hazelzet em va acollir i em va començar a donar classes. A partir d’aquí, vaig abandonar totalment el món dels instruments moderns i m’he dedicat al món de la música antiga. Vaig estar nou anys estudiant tant a l’ESMUC com a La Haia.

 

–  Quina és la diferència entre la flauta travessera i el traverso?

Són dos instruments totalment diferents. La flauta travessera és un instrument que se’n diu temperat, es poden produir sons polits, nets, forts. Cap ni un de feble. És igual quin so busquis. En canvi, el traverso és un instrument no temperat que fa que els sons els hagis de cercar a base de combinacions de dits. Quan busquem sons combinant els dits, tenim uns sons forts i uns sons febles, cosa que fa que depenent quina tonalitat toquis, unes tonalitats sonen com valentes, guerreres, de marxa i altres sonen realment febles, introspectives. Els grans compositors com Bach, Telemann, Händel, Mozart, Haydn, Vivaldi…, coneixien perfectament els instruments i a l’hora d’escollir la tonalitat per a una peça ho tenien molt en compte perquè l’instrument podia transmetre un AFECTE (segons la teoria degli affetti) depèn de quina tonalitat es toqués. Tanmateix, la flauta moderna se li ha incorporat al lloc on es bufa una embocadura que produeix un tipus de so bastant potent, rodó i expansiu, mentre que en el cas del traverso només hi ha un forat en el tub i tu has de bufar en aquell forat, provocant un tipus de so molt diferent del de l’altre. El sistema constructiu també és diferent, un és cònic i l’altre cilíndric.

 

– Què significa per a tu l’Acadèmia 1750?

Bé, maldecaps, preocupacions, nits dormint malament. Gairebé tothom en el món de la música funcionem de dues maneres. Una, ets freelance, et truquen d’aquí o d’allà i hi vas a tocar. L’altra manera és quan crees el teu propi grup. Aproximadament el 2006, juntament amb un company de Granollers, l’Eduard Herrero, i una companya, violoncel·lista de Barcelona, Íngrid Vinyals, vam crear el grup l’Acadèmia 1750 amb la finalitat de poder tocar les obres que nosaltres volguéssim del repertori espanyol i català de finals del segle XVIII. Normalment, quan treballes per programadors, ells et marquen que has de tocar, en canvi, si tu generes el teu grup i el teu propi projecte, presentes les teves obres.

 

– Heu tingut moltes dificultats a l’hora de poder presentar el vostre repertori?

Va haver-hi uns anys que vàrem ser l’orquestra resident del Festival de Torroella de Montgrí i durant aquells anys vam fer projectes maquíssims. Els directors del festival eren en Josep Lloret i l’Oriol Pérez Treviño. Vam fer coses molt maques com presentar una simfonia de Josep Pons que era la primera vegada que es tornava a tocar des del 1800. Vam trobar els originals, els vam transcriure i ho vam portar endavant amb estreta col·laboració amb en Josep Dolcet, doctor en musicologia i millor persona injustament oblidat, Catalunya és massa propensa a oblidar a les seves persones.  A vegades és complicat intentar col·locar coses noves, que és el que ens interessa com a músics. Pensem que a l’antiguitat, al segle XVIII, la gent no li interessava gaire escoltar una cosa que ja s’havia fet en concert. Sempre volien gaudir d’obres noves, per això hi ha 200 cantates de Bach, perquè cada diumenge en volien una de nova. Actualment, a vegades costa perquè el públic està acostumat a anar a escoltar el de sempre. I si el públic en el cartell no veu les obres de sempre, és complicat que vagi als concerts, si no van als concerts, el productor no omple, si el productor no omple, ho considera un fracàs.

 

– En quin punt us trobeu com a formació?

Sobrevivim igual que totes les formacions, perquè és un món complex. En general, per cultura no hi ha gaire diners. Nosaltres ens dediquem al que en diríem recuperació de patrimoni immaterial. És complicat, les administracions menystenen el patrimoni musical, no dotant-lo amb prou recursos. Queda clar que s’ha de recuperar, preservar, conservar i divulgar el patrimoni, però en el cas de la música és més complex per a la pròpia naturalesa de la música.  Aquesta complexitat i que no s’inverteixin gairesdiners, fan que hagis de sobreviure com pots.

 

–   Per què creus que passa?

La meva opinió personal és que arrosseguem una falta de tradició. Pensem que el nostre últim rei absolutista va ser Ferran VII, que va morir el 1833, això vol dir quasi la meitat del segle XIX. Entremig d’això i nosaltres hi ha hagut la dictadura de Primo de Rivera, la dictadura de Franco… En fi, coses positives per la cultura, no són. Crec que arrosseguem un endarreriment important pel fet que la cultura no es pot abstreure del seu context i el context espanyol mai ha estat molt positiu per a la cultura. El context no ens afavoreix.

 

– Ets un dels fundadors del projecte “Flaustaff” que aquest any celebrarà el seu 25è aniversari. Què és per a tu aquest projecte?

Cap a l’any 2000 jo ja feia uns quants anys que feia classes i m’adonava que els diversos alumnes que acabaven els seus estudis, aproximadament als 18 anys, entraven a la universitat i abandonaven totalment el que havien fet durant deu anys de la seva vida, que era tocar un instrument. Parlo de qualsevol instrument, violí, flauta, piano, el que sigui. Aleshores em vaig començar a preguntar què podia fer jo perquè això no passés com a mestre. Vaig portar una idea a l’Escola de Música de Caldes de Montbui que era fer una orquestra de flautes. Donar la possibilitat als alumnes de continuar fent música dins d’una orquestra de flautes. Aquell mateix any 2000 vam començar amb el primer concert que vam fer a la sala de plens de l’Ajuntament. I a partir d’allà, el projecte es va anar consolidant i es va anar expandint de tal manera que ja no només acollia alumnes de l’Escola de Música de Caldes, sinó que acollia alumnes de tot el Vallès Oriental que volien unir-se al projecte.

 

– Celebrareu els vint-i-cinc anys d’una manera especial?

Sí! Ho celebrarem fent el primer espectacle absolutament de creació íntegra del grup. La música és nostra, en Jordi Azagra, que és molt bon arranjador i compositor, ens ha fet la música exclusivament per a nosaltres. L’espectacle versa sobre Lorca. En aquest espectacle comptem també amb un ballarí perquè hi ha diversos moments de ball flamenc i flautes. També hi afegim aquesta vegada cantants, perquè les cançons a les quals es fonamenta l’espectacle, tenen lletra i cal cantar-la. És com un documental on Lorca, que no se’l veu mai, que és una figura que cal imaginar, interpel·la el director del documental de com es van construint les diverses escenes basades en aquestes cançons.

 

–   Estàs realitzant el teu doctorat sobre les deu simfonies de Josep Pons, per què t’hi has volgut especialitzar?

La meva mare era valenciana, s’estimava molt la seva terra. I jo també me l’estimo molt la terreta i la meva mare. Pons era nascut a Girona i per raons diverses, va acabar treballant de mestre de capella de la metropolitana de València. Hilarión Eslava, en el seu tractat teòric del XIX, parla que Josep Pons és el veritable representant de l’Escola Catalana de Música d’aquell moment. És un llibre escrit el 1869, Lira Sacro Hispànica, aquesta afirmació, a hores d’ara, ens té a tots els musicòlegs absolutament desconcertats. No sabem quina és la veritable escola catalana d’aquell moment. Però el que sí que ens mostra és que aquesta ambivalència d’haver nascut a Girona i acabar vivint a València durant molt temps no li priva de fer un encreuament entre la seva experiència musical de Girona i la valenciana, que tot i ser cosines germanes, són molt diferents, i tot ell ben amanit de les noves idees de música instrumental vingudes d’Europa.  Aquest mestissatge català-valencià que jo sento molt profundament a la meva pell és una de les raons bàsiques per la qual m’ha portat a treballar amb aquest compositor. Després vindrien les raons musicològiques que serien que estem parlant d’un autor que treballa amb una orquestra que no és la normal a cap altra catedral espanyola d’aquell moment, en el sentit que és una orquestra del que se’n pot anomenar format clàssic amb la necessitat de tenir especialistes en flauta i en oboè perquè han de tocar alhora, no és una persona que toca una estona la flauta, canvia l’instrument, i toca una altra estona l’oboè. Pensem que és un compositor que treballa a la perifèria, molt lluny de la cort i, tot i així, exquisidament modern.

 

–   Formes part de la “Asociación de Grupos Españoles de Música Antigua GEMA) com a vicepresident, ets vocal al “Consejo Estatal de las Artes Escénicas y de la Música” i has estat membre del jurat a les “Juventudes Musicales de España”. Quina tasca hi desenvolupes?

Cada una d’aquestes entitats té un objectiu diferent. GEMA és una associació de grups de música antiga en els quals intentem lluitar per la nostra representativitat en els festivals de música. Hem fet alguns estudis de festivals i ens adonem que la gran majoria de concerts els fan grups estrangers. Demanem que si tenim grups espanyols d’una qualitat fantàstica per fer una feina ben feta, si un grup d’aquí pot fer exactament el mateix que un de fora, potser no cal portal el de fora, no?. Pensem que probablement és el moment de la història que més qualitat tenen els músics espanyols. Però, és clar, si no ens donen feina, com ens desenvolupem? També defensem els drets laborals , tasca que portem a terme juntament amb UdM (Unión de Músicos) de la qual també en sóc vocal. Aquí, ara sembla que es comença a arreglar alguna cosa. A tot arreu tenen una llei de mecenatge, per a exemple. Aquí no hi ha res. És una altra lluita. I al “Consejo Estatal” és on fem la descàrrega de totes les queixes. Davant del ministre, del subsecretari, del secretari. Anem allà i fem una llegida d’un text treballat prèviament. Aquestes serien les tres vessants, diguéssim musicals, polítiques i administratives.

 

– De tots els teus vessants (músic, mestre, musicòleg i divulgador) amb quina et sents més còmode?

No tinc cap preferència. M’ho passo molt bé fent classes. M’ho passo pipa tancat, respirant àcars a l’Arxiu del Regne de València. També a dalt de l’escenari. Soc molt feliç a dalt de l’escenari. Quan estàs fent un concert hi ha moments que la música és poderosa sonorament i passionalment i després, de cop i volta, et tanques amb tu i estàs tocant d’una manera molt tènue i delicadíssima, i sents que la gent ni respira, que estàs allà amb ells, que les dues parts són un tot. Això és brutal.

 

– Com a intèrpret, quina és la peça que t’agrada més tocar?

És una música que no es fa mai en concert, se’n diuen cançonetes o petits aires tendres, unes melodies. És una cosa francesa de la que ja existeix un recull del segle XVII que es diu “Brunettes”. La majoria són melodies molt boniques que duren tres minuts. M’agraden molt perquè són melodies que tenen lletra. La lletra sempre és la mateixa. És una noia que es diu Cloris, que té enamorat a tots els pastors de tota la comarca i els pastors se’n van a la muntanya amb la seva flauta i els seus ramats. La música és sensacional, i més si tenim en compte que són anònims, no en sabem l’autoria. Hem de pensar que per tradició popular o oral s’ha transmès fins que algú finalment ho va escriure a una partitura perquè no es perdés. I això ja va ser al segle XVII. Ah! i he tingut el millor mestre per aprendre a tocar aquesta música: en Marc Hantaï.

 

–  Què té d’especial la casa on ens trobem?

 Aquesta casa va ser cremada l’any 1714, quan l’exèrcit borbònic va rebentar la muralla, la gent del poble va fugir pels Corredossos cap al pont que està aquí baix i cap a la muntanya. Aleshores, l’exèrcit borbònic, mentre perseguia la gent, va anar calant foc a totes les cases que anava trobant. El 1734 van posar la biga, que conservem a sobre la finestra, i la van començar a refer. La van acabar l’any 1791, en conservo una teula signada per en Miquel, la persona que la va acabar. És una casa del segle XVIII, el segle de les llums.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss