montserrat Mumbrú

Montserrat Mumbrú Tomàs

> Mireia Clapers 

Llicenciada en dret i apassionada a la genealogia i la història

Calderina de naixement. Tot i no viure a Caldes, s’hi sent molt lligada i hi passa força temps. El centre històric la va veure créixer. Quan va ser més gran, se’n va anar a estudiar i treballar fora del poble, i en va marxar definitivament quan es va casar. De caràcter amable i proper, la curiositat l’ha portat a endinsar-se en una època desconeguda de la història de Caldes. 

 

IMATGE | J.SERRA 

 

“La curiositat va arribar quan t’adones que molts dels noms que surten en els llibres aquí a Caldes els coneixies”

 

–        Com neix la teva afició a la genealogia?

Va començar de mica en mica. Jo diria que hi va tenir un paper important la meva àvia. Ma mare treballava i l’àvia m’havia d’entretenir bastant, i per fer-ho, m’explicava histories de la seva família. Això sempre em va quedar. També em vaig trobar amb el fet que els meus pares es van morir joves i em va tocar buidar la casa. Aleshores vaig localitzar documentació familiar des del 1800, que era quan els Mumbrú havien arribat a Caldes provinents de Sant Feliu de Codines, cosa que jo desconeixia.

 

–        Com realitzes les recerques?

Les recerques sobre genealogia les has de començar pel que tens més a mà. Segur que tens documentació dels teus pares i dels teus avis així com coneixement dels seus germans. Aquí ja en tens una part. En molts casos, en la partida de naixement dels teus avis es deia també qui eren els seus avis a més del nom dels seus pares. Junt amb les partides de matrimonis i de defuncions, vas omplint el teu arbre de mica en mica i vas tirant enrere en el temps. Els documents més recents els trobes en el Registre Civil, que conté documentació d’aproximadament des de l’any 1870. Després has de seguir amb els llibres eclesiàstics, arxius i tot tipus de document que t’hi pugui ajudar. També s’ha de tenir la sort de que llibres i arxius existeixin, que no s’hagin cremat o perdut, com ha passat a més d’un poble. És qüestió d’anar buscant amb paciència i veient per on t’has de bellugar.

 

–        Sempre t’ha agradat la història?

Quan havia de triar una carrera vaig dubtar si fer dret o història. La història m’agradava, però em va semblar que el dret a mi m’aniria millor en molts aspectes professionals.  També vaig pensar que la història és una matèria a la que jo hi podria tenir accés de mica en mica, com he anat fent. No és que jo em pugui definir com historiadora, ni de bon tros, però hi vas entrant i aprens a moure’t quan vols fer alguna recerca.

 

–        L’estudi de l’ascendència i els parentius en pot ajudar a entendre part de la història?

Jo diria que és al revés, És en molts moments la història la què t’ajuda a entendre el que va passar a la teva família. Et posaré un exemple: A través de la sentència de Guadalupe, a l’època de Ferran el Catòlic, es va permetre que els masovers o la gent que habitaven les cases de pagès les poguessin transmetre o vendre, quan abans era obligatori romandre-hi, si el senyor feudal no els autoritzava a marxar. Aquesta sentència va facilitar que hi hagués gent que deixessin les seves masies, ja fos perquè no s’hi guanyaven bé la vida, ja fos per raó de malalties o la mort dels hereus, encara joves, raó que impedia atendre les necessitats de la casa com calia. La meva família, que tenien el mas de Montbrú Sobirà, a Moià, es va trobar amb el fet de que, durant tres generacions, es van morir els hereus de la casa sobre els 40 anys, fent molt difícil la continuïtat del mas. Aleshores es van vendre la finca a un veí seu, sobre els anys 1540. Va ser en aquella època, i per diferents circumstàncies, que hi van haver moltes cases de pagès que van poder créixer i fer-se grans, i d’altres que es van quedar pel camí.

 

–        Aquesta curiositat t’ha portat a publicar un llibre “Caldes de Montbui entre 1714 i 1783”, com neix aquest projecte?

Neix aquí a Caldes, de tornar a remenar els llibres eclesiàstics que hi ha a la parròquia, perquè em faltaven dades d’una meva rebesàvia. N’existeixen pocs de llibres a Caldes i en algun d’ells els hi falta l’índex. Em vaig oferir per fer-ne algun, i a continuació vaig seguir fent els dels dos llibres més antics que hi ha i que comprenen tots els nens nascuts a Caldes entre el 1714 i el 1783. D’aquesta relació en va sortir una llista amb uns 5000 nadons, el nom dels seus pares, el seu ofici i la seva procedència, a l’igual que els noms dels seus padrins, ofici i procedència. La curiositat va arribar quan em vaig adonar que molts dels noms que sortien en aquests llibres els coneixia i en molts casos, eren exactament els mateixos noms i cognoms de gent del poble d’avui en dia, tot i que havien transcorregut quasi 300 anys. També aquestes llistes em van permetre fer una sèrie de conjectures sobre les famílies del poble i les seves relacions. Finalment, em va sorgir la necessitat de posar-ho en relació amb el moment que vivien, després d’haver perdut Guerra de Successió i amb les ganes de conèixer com es vivia al poble i què hi passava. D’aquells anys se n’ha parlat relativament poc fins pràcticament ara, tant a tot Catalunya com a Caldes, de la que, a més, no tenim altra documentació d’aquells moments, que les actes de l’Ajuntament, algun llibre de comptes i els citats llibres de batejos. Vaig començar a llegir les actes i va ser aleshores que em va entrar la idea de fer el llibre amb el què anava veient, tant en relació al poble com amb la seva gent.

 

–        Quines curiositats vas descobrir?

Diverses coses em van cridar l’atenció. Una d’elles, poc important per a Caldes, però molt curiosa per mi va ser sobre el motiu de casa meva, cal Llop. La meva àvia sempre m’havia explicat que el malnom que teníem a casa venia del fet següent: Un meu rebesavi havia tingut una fonda al lloc on després hi va haver el Círcol i, als seus darreres, hi anava a dormir un llop. Jo ho veia poc real fins que vaig saber per les actes de mitjans de segle, que l’Ajuntament de Caldes programava batudes per anar a caçar llops i, fins i tot pagava l’esmorzar a la gent que s’hi apuntava. Aquell hostal es va convertir en l’hostal de Llop i aquest nom ens va acompanyar fins la meva època.

També vaig trobar l’obertura d’un portal nou a la muralla de Caldes, que és el portal de Santa Susanna, a partir d’un forat fins a convertit-se en portal, que resultava molt útil a la gent del poble per anar al molí o a les hortes, a Sentmenat, al safareig dels calciners, etc. Es veuen les discussions que hi va haver en el seu moment entre l’Ajuntament i l’Església, que el volien tapar i la gent del poble, que el defensava.

Em va cridar l’atenció també el fet que els regidors tinguessin l’obligació de preocupar-se dels subministraments dels aliments al poble. Vaig trobar subhastes del dret de vendre carn, peix, pa, vi, de tenir l’hostal, de tenir la fonda, etc. i les condicions que els hi posaven per poder-ho portar a terme.

Veus quan era l’època de fer l’oli i com s’utilitzaven les cubelles a la plaça Samsó. Com vigilaven les vinyes, que van ser molt importants per incrementar el benestar econòmic en aquella època a tot Catalunya. Com es feien manteniments de camins, de ponts i fonts. Tot això i més, després d’haver vist la forta repressió econòmica a la que va està sotmesa Caldes i tot el país.

 

–        Per què és important conèixer la història?

Perquè t’adones que molts dels problemes que tenim nosaltres avui en dia, que hem passat o que hem patit, ja eren exactament els mateixos en aquella època. Veus com que la gent que era més favorable a voler estar bé amb el rei i demanar millores per Catalunya no se’n sortien. No els tenien confiança perquè eren catalans i aquest era el seu pecat, encara que fossin absolutament entregats a la seva causa. Jo això, ho veig igual, encara ara. Madrid sempre ha sigut reticent als catalans des del punt de vista del govern.

 

–        Som davant de l’església, lloc on has nascut, com definiries la vila calderina?

Jo crec que Caldes és un poble que sempre ha aglutinat molt a la gent. Les associacions hi funcionen molt i la gent s’ajunta per fer activitats i procurar per al poble i els seus habitants. La gent de Caldes té un sentiment de poble molt cohesionat. I, des de fora, es té la impressió de que l’Ajuntament també té molt interès en la imatge del poble i en fer actes per promocionar-lo. No a tots els pobles passa el mateix. Podria ser que la manera d’ésser dels calderins hagués influït en la repressió que va patir el poble durant la Guerra Civil, tant als seus inicis com quan es va acabar. Penso que de vegades el fet que la gent s’entregui molt a una manera de ser pot comportar que hi hagi més diferències en un sentit o en un altre.

 

–        És necessari mantenir la memòria històrica?

Jo crec que és imprescindible. Te’n donaré un exemple. L’any passat es va presentar aquí a Caldes un llibre sobre un noi que es deia Picanyol, nebot de la meva àvia. El germà de la meva àvia, la seva dona i els seus tres fills van marxar a l’exili a França, un cop s’acabava la Guerra Civil. Aquest xicot va morir amb 20 anys en un camp de concentració a Argelia. Una seva germana es va quedar a França i l’altra va tornar aquí, a Catalunya. La germana que es va quedar a França, va tenir dos fills, en Leopold i en Joaquim. Els seus fills poca cosa sabien de Caldes i de la història de la seva mare. No els n’hi parlava. I, un cop ella es va mori, van constatar que al darrere seu no hi tenien res, que no coneixien la seva història i de Caldes només els hi sonava el nom del poble i el Remei. Es sentien amb un gran buit. La Marta Barceló i la Lupe Prades, les autores del llibre, els van localitzar i van organitzar una trobada a Caldes amb la seves famílies Picanyol i Xalabarder, durant la què es van poder explicar fets i anècdotes de les mateixes. Al final de l’acte, a un d’aquests dos germans li queien les llàgrimes pensant que havia trobat família, i que sí que hi havia una història darrera d’ells que finalment podien conèixer.

 

–        Un racó de Caldes que sigui significatiu per la seva història?

Ja que som davant de l’Església, jo diria que per la importància que ha tingut l’Església en la vida d’un poble fins a pràcticament no fa tants anys, aquest n’és un. La presència de l’Església en la vida diària del poble ha sigut fonamental i la seva influència sobre les persones molt decisiva, darrera la facultat que tenien d’administrar les celebracions i els sagraments, entre ells els de la confessió, que els permetia conèixer a tothom de molt a prop, tenint al mateix temps un paper preponderant sobre la vida eterna.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss