Raimon Fransoy Cusí

> Mireia Clapers

Realitzador i director de cine

Després de viure una temporada a Anglaterra, la casualitat i un assolellat diumenge de gener el van portar a Caldes ja fa uns anys. Amb la seva família van decidir establir-se fugint de la ciutat. Reconeix que la vida a Caldes és fàcil i va ser una gran decisió quedar-s’hi. Amb una llarga trajectòria en el món audiovisual, conversem sobre música i cinema.

 

IMATGE | J.Serra

“El cinema és una via d’escapament, una porta a obrir durant una estona per viure altres vides”

 

– Quan arribes a Caldes?

Jo arribo a Caldes el 2018. Després de viure a Bristol (Anglaterra) durant cinc anys vaig acabar aquí una mica per casualitat, jo soc de Barcelona i al tornar d’Anglaterra tornàvem amb la idea de fugir de Barcelona. Un dia ens vam plantar a la plaça de la Font del Lleó, feia sol en ple gener, vam seure a la terrassa del Totote, veníem de Bristol, que era un lloc molt gris i plujós i ens va semblar un bon lloc. Va ser una gran decisió quedar-nos aquí.

 

– Què és el que més t’agrada de viure a Caldes?

 M’agraden moltes coses, logísticament, la vida aquí és fàcil. Soc pare de dues criatures, podem anar caminant a l’escola en tres minuts, el meu fill gran pot anar a entrenar a bàsquet caminant, és una part molt important. Però a més a més crec que Caldes té una energia i una mena de caldo de cultiu de gent molt activa. I hi ha un moviment cultural i social que fa que aquest poble tingui una vida molt interessant.

 

– Com neix l’interès pel món audiovisual?

Neix com a espectador, de molt petit. Les pel·lícules són un món on perdre’s. Com a espectador les gaudeixes i et porten a mons molt llunyans o més propers, però a mons on et pots perdre. Qui em porta en aquesta capbussada en el món del cine és el meu pare, és qui em porta a veure les primeres pel·lícules al cine. Veure pel·lícules d’aventures, de ficció em van fascinar. Jo vaig estudiar humanitats, però quan vam acabar la carrera, amb amics vam fer un vídeo per una festa i allà vaig entrar en contacte amb la cosa més palpable i tècnica del muntatge. També em vaig adonar que això podia ser una professió, jo no havia pensat que podia viure de l’audiovisual. De seguida em vaig posar a trastejar amb una càmera i vaig començar a l’ofici.

 

– Prefereixes escriure o dirigir?

Dirigir. M’agrada molt escriure, però no em considero escriptor. Puc escriure algun guió perquè conec el llenguatge del cinema i de l’audiovisual. Però a mi m’agrada dirigir, filmar, muntar, la feina més de posada en escena i de muntatge. Durant molts anys el que feia era filmar sense tenir res escrit, sinó simplement filmar. Quan muntava li buscava la història, l’escriptura era alguna cosa que passava després.

 

– Has fet documentals, vídeos musicals, curtmetratges i un llargmetratge, amb quin gènere et quedaries?

Uf, em costa decidir-me. Jo vinc del documental, vinc de la televisió i, per tant, el documental crec que és el gènere que domino més. El que passa és que la ficció m’agrada molt i de fet, barrejar gèneres és una cosa que m’interessa. Tots els gèneres m’agraden, però em sento més lliure amb el documental, en el rodatge del documental mai saps que et passarà davant de la càmera.

 

– D’on sorgeix la teva relació amb la música?

Pel meu pare i per la meva mare, que és una amant de la música i que té una sensibilitat extrema amb la música. El meu pare és cantautor. Ho va ser de jove, fins i tot va fer concerts, però va deixar la vida d’artista per fer una feina que li donés diners. Però no ha deixat mai de tocar a casa. És un cantautor autodidacte, toca la guitarra i canta molt bé. I el meu primer contacte amb la música és amb ell. Vaig començar a tocar la guitarra i el piano una mica i vaig tocar en alguns grups. I després ja vaig veure que no tenia un gran talent com a músic. Però sí que em van quedar molts amics que han continuat tocant i que ara es dediquen a la música. Com fan molts joves, comences a gravar els teus amics que toquen per admiració i perquè estàs allà amb ells.

 

– Com neix el col·lectiu Tot Sants?

Amb uns amics vam crear una productora i vam començar a fer coses relacionades amb la música. Al cap dels anys, quan ja feia uns anys que treballàvem per la Xarxa de Televisions Locals, intentem fer el salt a una televisió més generalista fent música, però no trobem suport. Nosaltres ja feia molts anys que gravàvem músics i gravant música en directe. Amb un grup d’amics decidim fer una pàgina web on pengem gent tocant en directe perquè és el que creiem que sabem fer, el que ens agrada fer. D’aquí neix el portal Tot Sants, un arxiu de grups musicals tocant en directe en una masia que està reformada com a estudi al Penedès.

 

– Sempre t’ha interessat posar imatges a la música?

Jo crec que ha sigut un procés natural. Crec que el cine o la imatge té una cosa molt musical, sobretot la imatge en moviment i el muntatge. A mi m’agrada molt muntar i el muntatge és ritme i és música. Crec que tenen molt a veure, són dues coses que, en el meu cas, van juntes, no les puc separar.

– Durant la teva estada a Bristol (Anglaterra) vas escriure Ardara, el teu primer llargmetratge, què va suposar per a tu?

Va ser un procés d’aprenentatge, sobretot, un petit experiment, no anàvem amb un guió escrit, sinó que improvisàvem una sèrie d’escenes en un entorn real amb personatges reals, que barrejava una mica de documental i ficció. Quan era a Bristol estava sol a casa i em va permetre començar aquest procés de creació. La part de producció va ser dura perquè nosaltres no sabíem com es produeix una pel·lícula, però vam tenir la sort de tenir tota una sèrie de gent al nostre voltant que ens va ajudar a fer aquest projecte desinteressadament. Malauradament, Ardara va tenir un recorregut curt, crec que n’hauria pogut tenir un altre perquè la vam estrenar just quan va arribar la pandèmia i això ens va tallar una mica les ales amb aquella pel·lícula. Penso que el film té moltes coses bones i jo li tinc molt d’amor, perquè és la meva primera pel·lícula, diguéssim amb paraules grans. Va ser molt enriquidora i crec que vam aconseguir que brillés una miqueta. Crec que hi ha gent que sí que li va agradar molt i això em fa molt feliç. M’hauria agradat que la veiés més gent, però en aquell moment tot es va aturar i ens vam quedar a les portes, a més, estàvem tan cansats del procés, que va ser molt llarg, que ja no teníem forces per continuar empenyent.

– De tota la teva carrera, amb quin projecte et quedaries?

És molt difícil això que em demanes, perquè les coses que un fa, encara que hi hagi sempre aquest punt d’insatisfacció, un se les estima com un fill. Però et diria que Portbou, una minisèrie que vam fer a la Xarxa de Televisions Locals i a la qual jo li tinc molta estima. Es va filmar a Portbou, crec que va ser un projecte molt bonic, tot i que fa molts anys, i la qualitat no és tan bona com les coses que es veuen ara, penso que té un cert valor allò que vam fer.

 

–        Què diries que aporta el cine a les persones?

El cinema és una via d’escapament, una porta a obrir durant una estona per viure altres vides. Crec que ajuda a entendre el nostre món una mica més. Però el cinema que ara gaudim tots, el cinema o les sèries, ara el gaudim molt individualment, a casa, al sofà, amb una pantalla més o menys gran. Però l’experiència col·lectiva d’un cinema és una cosa que jo enyorava molt, crec que és molt diferent, no té res a veure amb veure una cosa a casa tu sol o amb algú més que veure-ho en una sala a les fosques amb 150 persones més. I crec que això és una cosa única.

 

–  Ets uns dels impulsors del Cinema del Centre, com ho ha rebut el públic?

Penso que el fet de poder tornar a anar al cine aquí mateix, a Caldes ha estat mol ben rebut. Les reaccions que nosaltres hem rebut han estat molt positives. Aquesta iniciativa és gràcies al fet que hi ha un grup de gent que hem arribat a la mateixa conclusió, que era possible, s’havia d’intentar. També és gràcies a l’Ateneu, Centre Democràtic Progressista que ens donessin la possibilitat de fer-ho. Crec que l’esforç i les hores invertides en aquest projecte han valgut la pena. Ara la idea és intentar programar més i intentar que això es converteixi en un bon punt de trobada, on la gent vagi a gaudir del cine, que és el que ens agradaria.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss