Magda Creus

Magda Creus Ragasol

> Mireia Clapers 

Mestra i diable.

L’emoció i els nervis previs es palpen conversant amb qui coordinarà la gran festa calderina. Reconeix que li agrada fer coses amb la gent i sent atracció per mantenir les tradicions de cultura popular. Fa un temps va descobrir que li agrada caminar per la muntanya i a la seva pell s’hi poden veure les seves passions, l’Escaldàrium i les oliveres.

IMATGE | J.SERRA

“Fa vertigen veure com està la plaça i veure com s’ha professionalitzat l’Escaldàrium”

 

 

  • Com neix la vocació de docent?

Sempre m’ha agradat. Vaig començar en el món del lleure amb l’esplai i llavors em vaig anar encarrilant cap a la docència. M’agrada i ho gaudeixo. M’agrada el contacte amb els nens i ensenyar-los coses i que puguin aprendre de mi.

 

  • Ets mestra de primària?

Sí, primer vaig fer Educació primària i després vaig fer la diplomatura d’Educació Musical. Al principi vaig començar a fer substitucions. Un any vaig estar a vint-i-dues escoles amb un sol curs. Però era una època molt diferent. Més tard vaig estar voltant quatre o cinc anys i llavors ja em van donar l’interinatge a Sant Feliu, vaig aprovar les oposicions i em vaig quedar uns quants anys. I ara fa cinc anys que estic a Palau.

 

  • Amb la perspectiva dels anys, l’educació pública és de qualitat?

Jo crec que sí. És veritat que tenim entrebancs i moltes vegades hi ha moltes coses que ens impedeixen fer bé la nostra feina. A vegades el problema és que els governs cada dos per tres canvien la llei. Hauríem de deixar les coses que funcionen i anar evolucionant i millorant. Però no canviar-ho tot. No donem temps a què les coses funcionin bé.

 

  • Quines coses creus que es poden millorar?

Ara està molt de moda l’ús de les noves tecnologies, però és que no donem l’abast a fer-les servir bé. Potser en comptes de tenir tantes pantalles tàctils a la classe tinguéssim un mestre més, podríem fer meravelles.

 

  • Des de quan formes part dels Diables de Caldes?

Jo vaig entrar a diables més o menys després de la Festa Major del 94. Va ser un moment en què amb un grup de cinc amigues vam entrar, anàvem totes juntes, ens agradava el tema del foc, les tradicions. Em venia molt de gust provar i després de veure el primer Escaldàrium vaig dir jo això ho vull fer.

 

  • El primer Escaldàrium el vas viure com a espectadora?

Com a espectadora havia vist la festa romana i la primera festa del foc i l’aigua, hi tenia amics que hi eren, anava a l’institut amb els mestres que ho van engegar, era tot un mundillo, amb les meves amigues vam entrar de ple. Elles ja no hi són i jo m’hi vaig quedar.

 

  • Aquest any se celebren els trenta anys de l’Escaldàrium, com ho vius com a coordinadora?

Amb molta intensitat, moltes ganes, molta il·lusió i molta responsabilitat també perquè es mouen moltes coses. És una cosa que va començar com una broma i ha crescut moltíssim. Fa com vertigen veure com està la plaça i veure com s’ha professionalitzat. És una cosa intensíssima. I formar-ne part com a coordinadora, qui ha d’estar una mica al cas de tot, que no falli res, que cadascú sàpiga el que ha de fer, i ho faci a temps. És una gran responsabilitat per mi.

 

  • Hi ha alguna cosa que et faci por el dia de l’Escaldàrium?

Més que por em fa respecte l’aglomeració de gent a la plaça. Que ningú es faci mal. Tot i que sé que està tot controlat i tot pensat, però el fet que hi hagi tanta gent a la plaça em fa respecte.

 

  • També en vas ser la directora els anys 2012/2013, quina funció prefereixes?

El 2012 em va fer molta il·lusió que m’ho proposessin, perquè la festa havia crescut molt, però ni molt menys com ara però la festa ja començava a tenir un pes important. Es va decidir posar una persona que tingués una visió general de la festa, que s’anticipés al que ha de passar. Algú amb dots de lideratge, que gestionés els assajos. Em va agradar molt, però ara crec que també amb els anys, el fet i la serenor que et dona els anys i l’experiència i la visió d’on venim i cap a on anem o cap a on volem anar, perquè cap on anem, ho anem teixint de mica en mica. La feina de coordinació implica que s’ha de preveure tot, però el dia de l’Escaldàrium la feina del director és molt intensa i la meva ho és durant els tres mesos abans.

 

  • Amb quines dificultats t’has trobat?

La gent que hi participa té clara les tasques i si no les té clares, per això es fan els assajos i la gent té ganes i s’ho pren molt seriosament. Sobretot els últims deu anys és espectacular la professionalització. La gent està pel que ha d’estar. Ho fa amb moltes ganes, amb molt compromís. Sí que ens ha costat molt que la gent del poble o la gent que hi participa sabés que no és ara em mullo, ara em cremo, sinó que té un sentit, té una història i té un lligam i un fil conductor. Hem hagut de fer una pedagogia, però amb 30 anys s’ha fet i jo crec que ho hem aconseguit.

 

  • Com recordes les primeres edicions de l’Escaldàrium?

Era com una festa, una trobada d’amics que la preparaven un parell de setmanes abans. Ara és una festa que ens agrada molt, que ens l’estimem, però que ens dona una gran responsabilitat i un respecte.

 

  • Cap a on va l’Escaldàrium?

L’Escaldàrium no és dels diables, ni dels bombers, ni dels músics, sinó que és una cosa de tothom, del poble. Però les cinc entitats organitzadores, crec que ens hem de començar a plantejar cap a on volem anar, si volem tirar més amunt, si hem tocat sostre, si volem fer evolució des de dins, el que ja està fet, si volem créixer més, o no. És una cosa que s’ha de decidir entre tots.

 

  • Quina és la teva opinió?

Jo estaria uns anyets sense créixer més en volum de gent i polint tècnicament en l’àmbit pirotècnic, pel que fa a l’aigua, quant a participació de la gent. També en l’àmbit pedagògic, de com han d’evolucionar les danses pel que fa a la llegenda, en personatges i quan ho tinguem tot polit i tot rodonet, llavors mirem si fem un passet més.

 

  • Quin és el teu moment preferit de l’Escaldàrium?

M’agrada molt al Bram de la quimera. És el moment més solemne. És un moment que m’agrada molt emocionalment parlant. A més a més, tinc el plaer moltes vegades de poder estar dins el cercle, amb la qual cosa no pateixo les empentes de la gent i si estic allà, és brutal!. Però també m’agrada molt el moment d’invocació, que és el moment de l’himne, també durant el moment del bis de la invocació, que anem tots a agrair davant dels músics aquesta eufòria col·lectiva.

 

  • El dia de la festa tens un ritual especial?

El vaig començar a fer quan vaig ser directora. Quan veig que l’engranatge funciona perfectament i que tothom sap el que ha de fer, tothom està fent lo seu i jo he fet lo meu, me’n vaig a casa, que visc molt a prop de la plaça, i em dutxo. Baixo pulsacions, trec tots els nervis. És una dutxa molt ràpida, estic segura que hi haurà molta gent que ni ho sap, durant mitja horeta desaparec. Però necessito aquest moment.

 

  • Has format part de moviments de reivindicació tan en favor d’una educació pública de qualitat així com de la salut pública, què t’hi porta a formar-hi part?

Hem de vetllar per tenir una sanitat pública de qualitat i una educació pública de qualitat. Aquests serveis han de ser per a tothom i de qualitat. Si una cosa t’interessa i vols que passi i no t’impliques, doncs després no et queixis. Aportar el meu granet de sorra m’ha semblat que era important.

 

  • Per què t’agrada caminar per la muntanya?

Vaig començar a caminar com un repte entre amics i companys de feina i es va barrejar amb la crisi dels quaranta. Jo no caminava, era la reina del sofà. Pensava que no podria, però em vaig posar les piles i vaig començar a fer caminades. Cada vegada més. Això de fer marxes de resistència de 50 o 60 quilòmetres m’agrada, cosa que no sabia.

 

  • Quina és la teva cursa de resistència preferida?

Tinc una cursa preferida que no és de resistència. És l’Oncodines, un repte solidari amb un fons que a mi m’ha tocat de prop, la lluita contra el càncer. Considero que fer alguna cosa que per tu és un repte i et costa perquè és un esforç, perquè has de caminar, però amb un fi solidari, a més a més, en equip, m’agrada moltíssim. Hi ha una organització excel·lent, la ruta cada any és diferent i cada vegada és més bonica.

 

  • Ens hem citat en aquest camp d’oliveres, per què?

És un tros familiar. M’agrada perquè em representa a mi, vindria a ser una mica la tradició, la tradició de la pagesia i la tradició familiar. No només la família de sang, sinó la família que tu tries, els amics. I aquí això ho representa una mica tot. També fem oli, molt poquet, el que dona i el que aconseguim fer, com podem, amb la nostra poca traça de pagesos, amb la meva germana, la meva mare i el meu tiet.

 

  • Un record familiar amb les oliveres?

Venir amb els meus pares i la meva germana a passar un fred de Déu perquè les olives abans es collien el gener, ara, amb el canvi climàtic, tot s’ha avançat, però per mi significava passar temps amb la família. Tinc el record de venir tots quatre aquí a collir olives.

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss