Jordi Gabarrós Canals
- 04/06/2024
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Calderins
- 0
> Mireia Clapers
Músic i comptable
La música és la seva gran afició, participa en diversos projectes musicals a la bateria o amb la percussió. De caràcter humil, reconeix la gran sort que ha tingut de poder compartir amb grans companys músics el seu camí. Per desconnectar prefereix sortir a córrer o caminar per la muntanya
IMATGE | J.SERRA
“Per mi la música sempre ha estat una afició, no he pensat mai a dedicar-m’hi”
– Quan comences a interessar-te per la música?
M’agradava la música ja de petit, però sense cap més pretensió, devia tenir uns vuit anys més o menys. En aquella època o feies futbol o feies música, vaig començar a fer solfeig i al cap d’un any havíem de triar l’instrument, però era per fer una activitat extraescolar. En aquella època només es feia piano o guitarra a l’escola de música Joan Valls i com que el meu germà ja feia piano, jo vaig triar la guitarra i vaig començar a estudiar guitarra clàssica fins als quinze anys.
– Toques la bateria, com arribes a l’instrument?
Tenia un amic que va començar a tocar la bateria i jo em vaig aficionar. Als quinze o setze anys vaig deixar de tocar la guitarra i ja no l’he tocada mai més, era un instrument que em costava una mica. Des de llavors, només toco la bateria. Al principi tocava el timbal amb un grup d’aquí a Caldes, i com que ja m’agradava la percussió em vaig aficionar a la bateria.
– Amb quin estil musical et sents més identificat?
A mi m’agrada més el rock i el funky. M’hi sento més identificat. Però m’agraden tots els estils, des de la música clàssica fins a la música electrònica. M’agraden pràcticament tots els estils de música, però per tocar em sento més còmode amb el rock i el funky.
– Quins són els teus referents?
De petit escoltava la música que hi havia aquella època per casa. Vaig començar escoltant The Beatles i Pink Floyd. Quan em vaig anar aficionant a la música escoltava grups més contundents com els Red Hot Chili Peppers. U2 també podríem dir que van ser referents.
– Vas pertànyer a la banda Korrefok, que va convertir-se en Hèrzia. Què en recordes d’aquella època?
El Ramon Solé estava muntant una banda i ens coneixíem de sempre, em va dir que estaven buscant un bateria i ho vaig provar. Va ser el primer grup on vaig tocar, tocàvem música folk rock, va ser una època molt ben parida perquè van ser els primers concerts, les primeres vegades sobre els escenaris i els nervis. A Korrefok érem el Ramon Solé, el José Robisco, el Toni Castells i el Joan Bosch. Amb el temps vam fer un canvi d’estil, vam deixar de fer folk rock i fèiem més pop-rock, en canviar d’estil també vam canviar de nom i la banda va passar a dir-se Hèrzia.
– Es pot dir que amb Hèrzia vau tenir èxit.
L’any 1999 vam guanyar el premi “Èxit”, convocat per Catalunya Ràdio i TV3, i va haver-hi una discogràfica que es va interessar pel projecte, vam gravar el disc “Coses que passen” i es va fer bastant promoció i una gira de concerts, però no va durar gaire.
– Com és ser teloner de Lluís Llach?
Va ser en un dels concerts que vam fer a la minigira de presentació del disc. Va ser molt emocionat perquè era el primer cop que tocava en un escenari enorme. Hi havia més públic del que estaves acostumat, i això impressiona.
– Ets membre de la banda calderina Nancy Whiskey. És un dels teus grans projectes musicals?
És un projecte diferent. La música irlandesa a mi m’agrada molt, amb Nancy no toco la bateria, faig més percussió. És una música molt divertida, veus que agrada a la gent, et permet tocar a llocs petits, i el contacte amb la gent és molt proper. M’ho passo molt bé tocant.
– Després de vint-i-cinc anys, com diries que heu evolucionat?
Som bastant despreocupats i no hem gravat mai cap disc. Ho fem perquè ens agrada, anem tocant vuit o deu actuacions a l’any i amb això ja ens està bé. Fa un parell d’anys ens vam ajuntar amb una colla de ballarins que fan tap dance i col·laborem amb ells en un espectacle teatralitzat fent música en directe.
– També participes en bandes d’animació de carrer, en què consisteix?
Tenim una formació que es diu La Torna i fem cercaviles, per exemple, a mercats temàtics. A la formació hi ha percussió, gralles o tarotes i fem música itinerant. Disfressats i fent el pallasso intentem integrar al públic en cada espectacle.
– Quan t’incorpores al grup Dorigen?
Quan es va desfer Hèrzia va coincidir que el grup on tocava el meu germà Andreu també es va dissoldre i ens vam ajuntar alguns membres dels dos grups i és quan sorgeix Dorigen. Vam començar a fer temes propis i a enregistrar-los en una maqueta que va rebre el Premi al Concurs de maquetes Sona UB l’any 2006. Tot i que no som gaire coneguts, hem gravat els discs per nosaltres. Per mi la música sempre ha estat una afició, no he pensat mai a dedicar-m’hi.
– Són importants projectes com “La simfonia dels herois”?
I tant. Per nosaltres és una satisfacció poder col·laborar en un projecte solidari, i en aquest cas, donar a conèixer una malaltia com el càncer cerebral. Tot el que sigui poder col·laborar i ajudar és perfecte.
– Ets el bateria de l’Escaldàrium des del primer dia. Com has vist l’evolució de la festa en aquests trenta anys?
Els primers anys no crec que ningú es pogués arribar a imaginar fins on ha arribat l’Escaldàrium. Als inicis es feia a la plaça amb els de la colla de Diables i quatre gats més. Recordo un any que estàvem tocant i va marxar la llum per un problema tècnic quan portàvem tres cançons i allà es va acabar l’Escaldàrium. Amb els anys ha tingut un creixement molt bèstia, el muntatge és espectacular tant en l’àmbit visual com en el musical.
– Què t’agrada fer quan no fas música?
M’agrada fer esport, sortir a córrer per la muntanya o fer excursions, és l’altra afició que tinc.