Lola Rascón

Lola Rascón Aguilera

> Mireia Clapers 

Cantar és la seva gran passió, de caràcter alegre i proper, somia en poder dirigir-se com a protagonista del seu propi projecte, mentre això arriba, es prepara amb la companyia “Tres pares de narices” on comparteix química i pallassades amb les seves companyes

IMATGE | J.SERRA 

 

 

“Per a mi cantar és com respirar, és una necessitat vital”

 

– Quan comences a interessar-te per la música?
De ben petita, amb el meu pare. Els primers records que tinc són amb 4 o 5 anys, estar a casa el diumenge al matí i que sonessin molt fort els Beatles. També tinc records de l’escola bressol. Em recordo a mi mateixa pujant sobre la taula i cantar una cançó.

– I per la interpretació?
Quan tenia 15 o 16 anys era molt pel·liculera, vivíem en un barri perifèric de Granollers i tenia bastant tros de camí per arribar a casa meva des del centre de Granollers i quan estudiava a l’institut una de les maneres que tenia de no avorrir-me fent aquell camí era imaginant-me que estava actuant. M’encantava. M’imaginava que era la protagonista d’una pel·li de por, com aniria caminant, em fascinava el món de les pel·lis. Recordo que quan havíem de decidir què volíem estudiar jo tenia molt clar que volia anar a l’Institut del Teatre, però va ser un drama a casa. Vaig estudiar periodisme i quan em quedaven dos anys per acabar ho vaig complementar amb la carrera de polítiques perquè en aquell moment una de les consignes que tenien a la universitat era especialitzar-se i com que una altra de les meves passions era viatjar, vaig optar per ciències polítiques internacionals, per allò de fer reportatges, safaris o missions diplomàtiques.

– El pla va sorgir com t’esperaves?
No, gens ni mica. Vaig començar a treballar en mitjans locals i comarcals on vaig aprendre moltíssim en tots ells perquè he tingut molta sort de trobar-me grans professionals, però està una mica lluny del safari o la missió diplomàtica, però m’ho he passat molt bé.

– Artísticament, com t’has format?
Quan estudiava COU em vaig apuntar a una escola de música que hi havia a Granollers, Rock a prop, i a partir d’allà em vaig continuar formant, sobretot en llenguatge musical, a Barcelona tenia una professora de lírica que m’encantava, però la meva gran professora de cant ha estat l’Esther Condal, calderina.

– Has format part del projecte Música Secreta, realitzant entrevistes a diferents artistes musicals. Prefereixes estar davant o darrere de la càmera?
M’agraden molt les dues vessants. A davant em puc expressar amb els mitjans com la veu i m’encanta i al darrere per desenvolupar aquest instint tafaner que tenim els periodistes. M’agrada molt saber com van començar les històries, de com comença la gent, què va passant perquè arribin a un lloc o vagin a un altre. Música Secreta era bàsicament això, anar a entrevistar a grups i conèixer les històries d’aquesta gent. Aquest projecte va unir els dos vessants que més m’agraden, la música i el periodisme.

– Quin estil musical prefereixes?
Escolto molt de tot. Sé el que no m’agrada. Però el que més escolto és música pop. Em costa molt el hardcore.

– Diries que a Caldes hi ha una bona olla cultural?
La millor del món! Sempre ho dic i hem elaborat teories de com és que passa això i per què si tires una pedra surten músics per tot arreu, actors, actrius. Penso que es deu a l’enclavament geogràfic, perquè estàs aquí, en aquest punt del planeta que no està prou a prop de grans ciutats. No estàs enganxat a Sabadell, no estàs enganxat a Barcelona, no estàs enganxat a Granollers. Desplaçar-t’hi podem fer-ho perquè estem a mitja hora de tot arreu, però ens ho muntem nosaltres. Què fem? Una entitat d’això, una associació d’això altra, un teatre, un altre teatre. Amb alguns amics sempre juguem a pensar per què passa això.

– T’hem pogut veure actuant en diversos projectes que tenen a Caldes com a epicentre, quin ha estat la més especial?
Totes són molt especials. He tingut molta sort perquè la meva professora de teatre des de fa uns anys, la Núria Adan, que també és calderina, totes les propostes que fa són molt engrescadores. És una gran professional. Podria destacar l’espectacle de carrer itinerant que vam fer amb màscares l’estiu passat, va ser molt bonic. També l’adaptació de “Canto jo i la muntanya balla” de la Irene Solà, va ser una passada, el vam representar una vegada, però va ser espectacular, vam fer una adaptació que podria estar en qualsevol teatre de Barcelona.

– Vas participar en la pel·lícula “L’últim salt” interpretant a l’Ainara, la veïna de la protagonista. T’identifiques amb aquest personatge?
Una mica, sí. Sóc la veïna que pot arribar amb una ampolla de vi a casa teva. Visc en una comunitat de veïns petiteta i tots som aquest tipus de veïns, tenim molt bona relació, ens ajudem quan algú ho necessita perquè ens coneixem, fins i tot amb algunes persones som amics.

– Si has d’escollir entre cantar i actuar, amb què et quedaries?
Que difícil! Em quedaria amb cantar, perquè no només hi ha la part exterior, la que comparteixes amb la gent, el cant individualment et permet estar amb tu mateixa. Per a mi és com respirar, és una necessitat vital.

– Què és “Tres pares de narices“?
És una companyia de teatre clown. Un projecte molt bonic que tenim entre mans la Cristina Tolosa, la Carme Ortega i jo, som amigues i companyes de teatre. Amb la Carme vam fer clown fa molts anys amb una professora que va venir aquí a Caldes, i ens va agradar molt. Va ser una manera d’explorar. Després de donar moltes voltes a un projecte personal el vam reconvertir en una companyia de pallassos. Les tres juntes tenim una química especial.

-Esteu preparant algun espectacle?
Estem treballant amb una clown que es diu Caroline Dreams, ens ha estat dirigint durant un temps perquè volem fer un espectacle juntes, un espectacle de creació pròpia. Però hem anat fent actuacions, com la inauguració del teatre del Centre, o presentant el Carnestoltes l’any passat i aquest.

– Quin seria el teu projecte somiat?
El tinc. L’he començat quaranta mil vegades i sempre està allà esperant. Vull dirigir i ser la protagonista d’una pel·lícula superdramàtica. Primer es deia “Naranja” i ara ja va canviant de nom, però aquest és el meu somni, dirigir-me en una pel·lícula dramàtica.

– Quina seria la teva parella artística perfecta?
És que tinc molta sort, ja tinc a la meva parella artística perfecta, que també és la meva parella, el Ramon Solé. Ho faria tot amb ell. Però a vegades no coincidim en projectes.

– Diries que com ens vestim és una manera d’expressar-nos?
Totalment. Per mi la roba és un mitjà més d’expressió i a més a més, poder-la confeccionar. Si et trobes malament, un dia et lleves i dius: “la vida és una merda. El món se’n va a la merda” et vesteixes amb color vermell i ja està! Tot t’alegra, et dóna energia. Per a mi els colors a l’hora de vestir són molt importants i la roba la faig servir molt com a mitjà d’expressió artística. I les sabates, sempre.

– Amb la sola gruixuda.
Sempre una bona base. Una bona base que ho sostingui tot superbé i que comences a construir des de la base i cap amunt!

– Ens hem citat al parc de Can Rius, és especial per a tu?
Hem viscut moltíssimes coses en aquest parc, d’aquelles que recordes tota la vida. Recordo que ens vam divertir molt amb la gimcana de la Guspira. L’entitat juvenil va muntar no sé quants anys la gimcana i jo m’ho vaig passar tan bé per tot el parc fent proves. També es va muntar un any el Can Rius Festival i jo formava part d’un col·lectiu de dj’s amb el Vicenç Ferreres, l’Helena Pielias i el Xavi Serra, vam estar punxant un dia, moltes hores. En tinc molt bon record. Aquí també hem representat obres de teatre, el Caldes is Hell i hi ha la tirolina que em flipa, vinc quan no hi ha nens per tirar-me. M’encanta aquest parc.

– Dels viatges que has fet, amb quin et quedaries?
Que m’hagi omplert molt va ser un viatge que no és gens exòtic, fer el camí de Santiago. Va ser el meu viatge de noces i vam pensar que si ho superàvem, ja estaríem junts per sempre. Crec que és el millor viatge que he fet en tots els sentits.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss