Recordant efemèride històrica
- 05/01/2024
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Joaquim Campistron
Enguany coincideixen noms i nombres dels dies de la setmana. Fa 130 anys de la mort, a Caldes, del missioner George Lawrence quan tenia 63 anys. Després d’unes setmanes en les que no estava gaire fi, a les 8 del vespre del dimarts 9 de gener de 1894 un ictus va ser el causant del decés al seu domicili del Passeig del Remei nº 23. El dijous següent dia 11 a les 11 del matí, va ser l’hora convinguda per tal de que el seguici fúnebre iniciés el seu camí cap al cementiri des de “l’escola dels pobres”.
Aleshores hi havia a Barcelona un diari anticlerical i de tendència republicana, anomenat El Diluvio. En ell, a través d’una esquela, la família hi anuncià el seu “pas a la vida gloriosa” i l’enterrament del seu cos al cementiri civil de Caldes. Anava dirigit als amics que tenia a Barcelona, informant-los que havien d’agafar el tren a l’estació del Nord a les 6 i 37 mn. del matí. Entre parèntesi especificava que era horari de Madrid. De sempre em feia ballar el cap aquesta concreció, però la investigació m’ha dut a intuir el perquè. Aleshores, l’activitat humana anava regida pel sol, comportant que hi hagués diversos horaris en funció de les diferents zones pronvincials. Així, entre Mallorca i Galícia la diferència arribava fins als 60 mn. El desenvolupament ferroviari va provocar que, almenys en aquest àmbit, s’unifiquessin horaris, oficialitzant-se de manera general el 1901. A Barcelona els amics i coneguts que li tenien estima deurien ser una bona colla, tal i com diu el mateix diari en la seva edició matutina del 13 de gener. En ella, s’especificava que, degut a això, es convidava a una “sessió necrològica” a les 3 de la tarda de l’endemà diumenge al local de la Plaça del Bonsuccés nº 3 on el seu gendre Christian Pundsack hi tenia el taller d’impremta i enquadernació. La trobada no seria pública (qui sap si degut a que l’espai del local era reduit), sinó només oberta als amics.
El rotatiu informava que un miler de persones havien assistit a l’enterrament. Hi ha qui va pensar fa temps que l’elevada quantitat es deuria als procedents de Barcelona, però és clar que no podia ser així. Pensem en la intempestiva hora de sortida del convoi ferroviari, ja que, a l’argumentat abans, s’hi hauria de restar algun quart d’hora. A Mollet s’hi afegiria la incomoditat d’haver de fer transbord. A més, és possible imaginar-se que El Calderí hagués d’enquibir en els seus vagons uns quants centenars de persones? En el cas hipotètic que així s’hagués produit, no hauria calgut la trobada recordatori a la ciutat comtal tres dies després. Per acabar-ho de confirmar, hi ha document que acredita que el nombre dels provinents de Barcelona fou de vint-i-cinc.
Per la documentació a l’arxiu històric de la vila, se sap que aleshores hi havia a Caldes 902 cases i 3737 habitants. Així doncs, prop d’un 27% de la població va assistir al seu enterrament. El percentage s’acosta al 28 % si tenim en compte el nombre d’habitants de la pedania de Sant Sebastià de Montmajor, que difícilment s’assebentarien del decès del missioner. Tant el cementiri com el cotxe fúnebre eren de titularitat municipal, però, qui era dissident de l’ordre político-religiós de l’època no se li permetia ser enterrat al sector general ni fer ús de l’esmentat cotxe. Tant hi fa, però, ja que a la injusta discriminació van respondre el pares dels alumnes de “l’escola dels pobres” amb un honor més alt i impagable: traslladar el taüd a les seves pròpies espatlles. Una darrera ignomínia no va poder ser evitada: ser soterrat sense que hi figurés cap senyal indicatiu amb l’objectiu de que no se’l recordés mai més. Un recinte de paret alta amb una petita porta d’entrada compacta que només s’obria el dia de difunts o quan s’hi havia d’enterrar algú, invisibilitzava la zona. Amb el pas dels anys, però, la seva memòria s’ha recuperat. Déu s’ha sortit amb la seva, ja que tal i com trobem als Proverbis, “la memòria del just serà beneïda”.
