Va haver-hi un temps, que posseir un aparell telefònic fix tenia una especial connotació social. I sobretot, per establir conversació en qualsevol àmbit. És característic el so tímbric que posa en alerta; aclapara l’atenció i retalla conversacions sovint de sobretaula. Continua sent un objecte prominent de comunicació i el qual, ha d’estar a l’abast de la mà i a la vista i en un espai comú. També ha d’estar adossat a la paret i degudament endollat amb la línia de la xarxa telefònica. Així, el telèfon fix està en vigor i per l’ús comú, està també integrat a l’escala social. Antany, unes cabines telefòniques havien format part del mobiliari urbà. Per això, el fet de tractar-se d’un objecte tan fonamental i transcendent en la comunicació personal, el seu valor i significació sentimental, encara va a l’alça. Per exemplificar i posar-ho en un context, m’afegiria a les generacions nascudes a mitjan segle vint. Doncs, des de llavors, el telèfon fix ha estat un objecte usual amb una entitat entranyable. I en especial, per el fet de percebre que la veu pròpia, viatjava per l’espai. Era inèdit el fet, d’encetar una conversa i descobrir tonalitats vocals variades i imaginar el rostre de la persona a l’altra banda del fil telefònic. Està assumit que l’ús del telèfon porta implícit un temps d’espera; és un espai per enllaçar la primera frase emesa i desplegar una imminent conversa. Posant en perspectiva en aquest detall i on la parla d’una veu sovint es trasllada cap a paranys inimaginables, cal posar i emfatitzar el valor de les converses presencials. En aquesta línia, plantejaria que seria bo de retornar a l’espai primerenc de la conversa per desplegar el ventall de paraules en viu i que flueixin i es balancegin les oracions amb la placidesa i la pausa d’un temps sempre preuat.
