naïs garcia

Naïs Garcia Pons

> Mireia Clapers

Educadora del projecte de la cafeteria L’Àgora d’Apindep

Després d’estudiar logopèdia va decidir fer un canvi de rumb professional, va passar dotze anys treballant a una botiga de joguines i després, en un magatzem de material per la construcció. Actualment, la podem trobar, sempre amb un somriure, a la cafeteria L’Àgora. En el seu temps lliure es crea la seva bombolla cosint.

 

IMATGE | Jordi Serra

 

“Jo vull fer una feina que aporti alguna cosa a la societat”

 

 

– Com entres a formar part de la família d’APINDEP?
Em va trucar la directora del centre ocupacional, que ja ens coneixíem, i em va explicar el nou projecte que estava en marxa, obrir una cafeteria amb un projecte d’inserció laboral pels usuaris d’Apindep a la Cooperativa 70. Em va encantar el projecte i va ser un sí immediat. Jo vull fer una feina que aporti alguna cosa a la societat.

– Ets l’educadora del projecte d’inserció laboral de la cafeteria Àgora, com neix aquest projecte?
La Cooperativa 70 i Apindep ja tenien una relació per altres aspectes i la Cooperativa 70 tenia la necessitat que algú es fes càrrec de la cafeteria. Va sorgir la idea de crear la inserció laboral en el món real.

– Què t’aporta de la teva feina?
Moltíssimes coses. Professionalment ja havia portat equips i els nois d’Apindep és el millor equip que he portat mai, amb tots els seus hàndicaps i amb tots els moments “zen” que necessites diàriament com quan parles amb persones que s’obsessionen amb un tema i no els treus d’aquí, puc dir que són el millor equip.

– Quina és la teva funció?
Principalment, donar el suport i ensenyar, fer d’educadora als nois d’Apindep perquè aprenguin a desenvolupar les tasques d’una cafeteria normal i corrent, com podrien estar a qualsevol cafeteria de Caldes o d’arreu. També gestiono l’estoc, preparo els pastissos, que és la part més avorrida. La meva feina principal és ensenyar als nois que venen per primera vegada desenvolupar les tasques d’una manera mecànica i alhora saber-se avançar als esdeveniments que vindran.

– Aquestes pràctiques els ajuda a desenvolupar-se en un entorn professional?
Oi tant. Totes les persones som diferents, hi ha nois que tenen un vessant social més desenvolupat que d’altres, n’hi ha que són més tímids, etc. Cada un d’ells, cadascú al seu ritme, des que van començar a fer les pràctiques, fins als quatre anys més tard que portem en dansa, tots han evolucionat, i en l’àmbit social, tots han fet un canvi. Laboralment, treballar memòria, amb números, la interacció amb altres persones desconegudes, saber frenar els que tenen una capacitat social molt desenvolupada, ja que estem en l’àmbit laboral i hem de tenir un comportament idoni en el lloc que estem.

– Fins i tot un dels nois ha passat a ser treballador.
Exacte, l’Oriol va començar fent les pràctiques com la resta de companys, el projecte de la cafeteria no volem que vinguin a fer pràctiques i prou si no la funció és que es puguin inserir laboralment en el món real, amb el seu contracte de treball, el seu sou, com tenim tots. Va arribar el moment que es va poder contractar a una persona a mitja jornada, es van valorar les diferents opcions i se li va proposar a l’Oriol i a la seva família i ja fa més de dos anys que treballa amb nosaltres.

– Hi ha hagut bona resposta per part de Caldes?
Sempre hi ha hagut molt bona resposta i alhora un canvi de comportament. Jo crec que l’aprenentatge ha estat bidireccional. Els nois estan aprenent a fer unes tasques d’una feina, però els calderins i la resta de clients estan aprenent a normalitzar les diferències, al principi la gent tendia a sobreprotegir. Hi ha hagut un canvi d’actitud, molt bon rotllo, però alhora normalitzem que tots ens equivoquem.

– Què és el que més t’ha sorprès?
La capacitat que tenen els nois de deixar el rol que tenen adquirit. Quan arriben a mi mai se m’ha dit si té diagnòstic o no, o quines són les seves característiques. A posteriori, m’han dit tal noi al centre feia això o això altre, i aquí no ho fa. Aquesta capacitat que tenen de canviar l’estereotip que tenen establert amb les seves famílies o amb el seu cercle habitual.

– Quins aprenentatges t’ha aportat APINDEP?
N’he adquirit molts. Encara més flexibilitat, saber respirar a fons i no alterar-te, aquí tenim unes pautes bastant estrictes pel que fa al funcionament perquè som molta gent treballant, i necessitem funcionar tots de la mateixa manera, saber ser més flexible alhora de com entra aquesta informació als nois.

– Has trencat estereotips?
Tots podem fer un aprenentatge, encara que ho tinguis molt interioritzat i que vegis les diferències com a normal, tots hem estat educats d’una manera.

– Com sorgeix la idea de fer un programa de cuina?
Cuina amb mi és el programa que realitzem amb Canal Set, a la televisió local de Santa Eulàlia de Ronçana. Apindep du a terme activitats amb la xarxa de Santa Eulàlia, i una d’elles era amb la televisió local. Sempre havien fet un programa de cuina amb diferents formats i va sorgir l’oportunitat de fer-lo amb els nois d’Apindep. Aprofitant que a L’Àgora tenim una cuina ben equipada i alhora que nosaltres ja fem els pastissos per poder-los vendre a posteriori, ens ho van proposar i no ens ho vam pensar. Gravem el programa un cop al mes, per als nois no és una obligació i els nois que participen ho fan molt contents.

– El Cuina amb mi ha estat guardonat amb el premi Zapping al millor programa de televisió local, què ha suposat per la família d’apindèpics?
Quan et reconeixen que ho estàs fent bé, t’omple. Que en l’àmbit global es pugui visibilitzar d’una manera tan natural la feina que duem a terme aquí, però també a molts centres ocupacionals de Catalunya és una gran satisfacció. També per a Canal Set, una televisió d’una població de 8.000 habitants, amb la plantilla que té, on la gran majoria de persones que realitzen els programes són voluntaris és un gran reconeixement.

– Creus que la societat està avançant cap a una inclusió real?
 Sí que s’està avançant, però també penso que queda molt camí per fer. Si ho comparem a anys enrere hi ha hagut molts canvis, però se n’han de fer molts més.

-Quins canvis creus que s’haurien de fer?
Penso que hauríem de normalitzar, no prejutjar a les persones ni en positiu ni en negatiu. Tots tenim un perquè fem les coses d’una manera. Tots formem part d’una societat i serem molt més feliços si aprenem a navegar tots junts.

– Calen més projectes per visibilitzar i normalitzar les persones amb diversitat funcional?
És que malauradament el món laboral no està preparat per les persones amb diversitat funcional. Si que hi ha empreses que fan l’esforç de fer-ho, però el món laboral estàndard no està preparat per a persones amb un ritme diferent.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss