Berta Mayol

Berta Mayol Dotú, il·lustradora i dissenyadora gràfica

> Mireia Clapers

És la segona de sis germans i reconeix que, de vegades, casa seva era “una casa de bojos”. Ha aconseguit fer créixer un projecte on uneix dues de les seves grans passions, pintar i la cultura popular. Els Diables de Caldes són la seva segona família

IMATGE | J.SERRA

 “Les entitats necessiten la força de la gent per funcionar, si no acabaran desapareixent”

 

 

– Sempre vas tenir clar a què et volies dedicar?
Quan era petita i pensava què volia ser de gran sempre pensava que volia ser pintora, en aquella època no distingia les professions, però sempre vaig tenir clar que volia pintar i ja de més gran vaig veure clar quin era el recorregut que volia seguir.

– Vas créixer en un entorn artístic?
La veritat és que sí. La meva mare és artista en diferents àmbits, pintava i fa diferents tipus de manualitats i d’artesania. La meva mare sempre m’ha influït molt en aquest aspecte.

– On vas estudiar?
Després de l’ESO vaig fer el batxillerat artístic, després el cicle formatiu de grau superior d’il·lustració a l’Escola Massana de Barcelona i uns anys més tard vaig fer els estudis superiors de disseny a la Llotja, també a Barcelona.

– Et consideres artista multidisciplinària?
Inicialment, m’atreia molt la il·lustració, però a partir de fer aquests estudis vaig descobrir altres vessants, com el disseny gràfic o la fotografia. Em van despertar la curiositat i van fer que volgués aprendre més sobre fotografia, de manera autodidàctica, i fer els estudis superiors de disseny, ja que són coses molt lligades entre sí.

– Amb quina tècnica ets sents més còmoda?
Ara mateix d’il·lustració el que estic fent més és amb acrílic. És amb la tècnica que treballo més actualment, potser la que domino més i la que més m’agrada.

– Podries definir el teu estil?
Jo penso que no. Sempre he pensat que pots tenir un estil propi, però quan treballes amb encàrrecs, sobretot amb temes de disseny, t’adaptes bastant al que el client et demana. Amb il·lustració sí que es podria dir que tinc un estil propi, però tampoc el sabria definir, hi ha gent que reconeix il·lustracions que he fet, però jo no crec que tingui un estil concret.

– Quins són els teus referents?
La veritat és que vaig bastant per lliure. El tema dels referents quan estudiava em suggerien artistes o trobava gent que feia coses que m’interessaven, però no soc de quedar-me amb els noms, simplement agafo les imatges que m’inspiren, però referents amb noms i cognoms no en sabria dir, vaig bastant per lliure.

– L’any 2012 engegues Dekora Kultura, com sorgeix aquest projecte?
Tenia una inquietud a nivell artístic, de fer algun tipus de projecte propi que a mi realment m’omplís, i, per altra banda, la passió que tinc per la cultura popular i, en especial pels diables, vaig tenir la idea d’ajuntar-ho en un sol projecte. Em va semblar molt interessant, perquè és un públic molt concret, però a la gent que li agrada la cultura popular, li agrada molt la cultura popular. Som un col·lectiu, jo formo part d’aquest col·lectiu i pinto per la gent d’aquest col·lectiu, penso que és una cosa molt maca.

– Està molt lligat a la cultura popular, per què?
És la meva passió, la cultura del carrer. És una manera d’entendre el concepte cultura, sentir-se part d’un col·lectiu de gent que lluita o que fa activitats per una cosa concreta, amb un objectiu concret, i tot de manera desinteressada i voluntària. Al final la cultura popular és això.

– Després de deu anys, quin balanç fas?
Hi ha un balanç molt positiu, va començar sent una cosa que no tenia molt clar cap a on aniria i a temporades ha estat parat, hi ha hagut èpoques que li podia dedicar menys hores, però després d’aquests deu anys, valoro molt positivament la manera com ho he acabat enfocant i com està creixent. Ja no només tinc encàrrecs de la gent de Caldes, sinó que m’arriben encàrrecs de gent de fora de Caldes, de fora del Vallès, de diferents llocs de Catalunya i aquest és el propòsit que jo buscava i que estic aconseguint.

– El Ball de Diables de Caldes, què significa per a tu?
Podria dir que per mi significa una segona família. Jo vaig entrar amb catorze anys, que en aquella època no hi havia secció infantil, però tot i no poder cremar o fer segons quines coses, vaig veure que s’hi podia fer moltes coses dins d’una entitat. Amb la gent de la colla hem compartit moltes hores, moltíssimes experiències, moments emocionants i tristos, però això és el que t’acaba unint amb la gent.

– Dins la colla, quin paper hi tens?
Ara mateix soc la cap de colla del Ball de Diables. Jo vaig entrar al 2004 i al 2013 vaig fer de cap de colla juntament amb dos companys més. Són càrrecs rotatoris, normalment duren dos anys i es canvia. Per diferents circumstàncies actuals després de la pandèmia, tocava canvi de càrrecs, no s’hi presentava ningú. La colla després de la pandèmia estava molt fluixa de gent i m’hi vaig tornar a posar, perquè al final m’interessa que tiri endavant i faig aquest esforç personal i a veure si remuntem.

– Quina funció té el cap de colla?
La funció que té és bàsicament organitzativa en l’àmbit intern, és a dir, gestiona les assemblees, i a les actuacions que fem és la persona de referència per veure quines alienacions fem, amb altra gent que t’ajuda, les tasques estan molt repartides.

– La gran festa de la colla de Diables és l’Escaldarium, tu com definiries aquesta festa?
És molt difícil definir l’Escaldàrium quan fa tants anys que la vius des de dins. Som tota una generació que hem crescut amb la festa, la coneixíem abans i la coneixem ara i hem vist tota l’evolució, però és bastant espectacular, el que fem és increïble quant a organització, som moltíssima gent treballant voluntàriament per un mateix objectiu comú, que entrem a la plaça i ens ho juguem tot, molts mesos de feina que vols que tot surti bé i són moltes emocions el que es percep internament d’organització. Si surt bé, és un moment eufòric per a tothom, està a la plaça en aquell moment és brutal, i si alguna cosa surt malament, acabem fent pinya i l’any que ve treballarem per millorar-ho.

– Creus que l’Escaldàrium està evolucionant bé?
Jo crec que de moment està evolucionant bé. Sí que penso que estem en un punt molt delicat, està com en una corda fluixa, pot caure cap a una cosa molt més massificada i molt més comercial, per dir-ho d’alguna manera, que pot fer apartar la gestió voluntària que tenim i volem mantenir. Els diables som assemblearis, són coses que sempre intentarem mantenir i crec que ara mateix la lluita està en el fet que la festa evolucioni d’aquesta manera, que continuï sent de la gent que la fa i no travessi cap a una organització més institucional.

– Com veus les entitats de cultura popular de Caldes?
Jo crec que ara mateix estem en una època variable, hi ha entitats, com els diables, que per sort després de la pandèmia ha revifat molt i hem tingut una entrada molt potent de gent, però altres entitats potser no han tingut tanta sort i després de la pandèmia s’han quedat fluixos de gent i durant aquest any continuen igual. És bastant variable també perquè potser va per modes, podríem dir, però jo animaria a tothom que si té una mica de curiositat per formar part d’alguna entitat que s’hi posi en contacte perquè les entitats necessiten la força de la gent per funcionar, si no acabaran desapareixent.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss