Angeles Marzo

Àngels Marzo i Torres, poeta

> Mireia Clapers

Després d’haver publicat tres volums de poesia, tots tres guardonats amb premis de rellevància literària, aquesta calderina establerta a Lleida ha publicat recentment el seu quart llibre “El rastre nival”, un viatge poètic entre temps passats i futurs. Combina l’ofici d’escriure amb la direcció de les col·leccions de poesia de Pagès Editors i Editorial Milenio

 

“Sobre el meu escriptori hi ha llistes i més llistes de paraules que miro d’encabir en els meus versos”

 

-Com arribes a la poesia, o la poesia arriba a tu?

És la poesia la que arriba a mi gracies al meu avi matern. I més concretament de la mà dels versos del poeta Antonio Machado que va impartir classes a Baeza, el poble natal del meus avis. L’avi, quan jo devia tenir onze o dotze anys, m’engrescava a aprendre de memòria els versos del poeta a canvi d’unes monedes si era capaç de dir-lo bé. Així que entre joc mnemotècnic  i lectura rere lectura, la poesia es va convertir en un llenguatge fonamental, gairebé diria que essencial , a l’hora de relacionar-me amb l’entorn.

 

– Sempre has tingut clar que volies dedicar-te a aquest gènere?

Sempre he tingut clar que la literatura per a mi era important. Vull dir que primer amb l’acompanyament de Machado i, després, de la mà dels novel·listes europeus dels segles XIX i XX, vaig entendre que en l’acte d’obrir les pàgines d’un llibre hi havia també un principi de revolta o, per dir-ho d’una altra manera, una porta a la llibertat. Cada lectura suposava entrar en contacte amb altres vides, amb altres mons, amb la possibilitat d’expandir la petita realitat en la que es desenvolupava el meu dia a dia per bescanviar-la per un nombre infinit de suggeridores alternatives. Cada lectura, com un petit Big-Bang, m’expandia l’univers. Així, que jo diria que no, que el que a mi m’agradava fonamentalment era escriure. La vocació poètica crec que va concretar-se més tard, tot i que sí és cert, que durant la primera adolescència i pel fet d’haver llegit incansablement Machado i un llibre que em va regalar l’avi, si no ho recordo malament, Las mejores poesias de la literatura europea,  la poesia va tenir una presencia determinant en el moment en que es desvetllava la meva vocació literària.

 

– Quins són, o han estat, els teus referents literaris?

El primer i per tant, el més important: Antonio Machado, que sempre estarà vinculat amb el meu arbre genealògic. Després els novel·listes europeus, i d’entre aquests fonamentalment em seduïen els autors russos. Després, i aquest sí va ser un factor decisiu per decidir-me a escriure poesia, el descobriment d’un llibre de poemes, “L’edat d’or” del poeta Francesc Parcerisas. La seva forma de construir el poema i la seva forma de dir sense excés de retòrica va tornar-me a obrir un univers. I el que seria determinant per a la meva poesia, va ser topar-me, ja quan era a Lleida, a les lleixes d’una llibreria del carrer Major, un matí en que anava desvagada i badoquejava davant la filera de llibres ben endreçats, amb els volums tan ben editats per Columna, del poeta Joan Margarit. Margarit va ser durant molts anys el meu poeta de capçalera, el meu mestre. I estarà sempre a la base del meu background literari.

Després, és clar, el meu horitzó de lectures faria créixer de forma notable el ventall de veus que han estat per a mi determinants. Veus amb les que dialogo de forma conscient o inconscient quan em poso a escriure. En destacaria, en l’àmbit de la poesia, Gabriel Ferrater i Joan Vinyoli. La poesia de Silvia Plath i Anne Sexton. La de R.S. Thomas, Dyland Thomas, W. H. Auden, T. S. Eliot, Anne Carson o Louise Gluck.

Però és clar, de referents n’hi ha tants com lectures encara que després triem els més destacats o aquells amb els que ens sentim més identificats. Per dir-ne un parell més, sobretot tenint present l’alt voltatge del seu pensament i la lucidesa amb la que afronten l’anàlisi del temps que els va tocar viure i que no és cap altre que el temps que hem heretat nosaltres, Stefan Zweig i Adam Zagajewski.

 

– Com t’arriba la oportunitat de començar a publicar la teva obra?

Va ser a partir d’una anècdota si més no curiosa. M’havien convidat a participar en el Festival Internacional de Poesia Mahalta, i a final de la sessió en la qual compartia escenari amb dos poetes més, una d’aquestes poetes em va preguntar on havia publicat els poemes que havia dit durant la lectura. Li vaig contestar que jo no havia publicat res. No? Va dir ella. I, mentre la fèiem petar va preguntar-me, si sabia que els poemes guardats al calaixos crien verdet. Recordo que aquella nit, la imatge del verdet apamant els meus versos i la calaixera del meu escriptori em va mantenir en vetlla. Així que  l’endemà mateix,  els vaig aplegar tots i vaig anar a presentar-los al premi Les Talúries de poesia. De fet, vaig tenir la sort de guanyar-lo. I és clar, a part de la dotació econòmica del premi, hi havia compromesa la publicació. Ben mirat, excepte el darrer llibre, tots els altres han estat publicats després d’obtenir un guardó.

 

– Recentment has publicat el teu quart llibre de poesia “El rastre nival”, editat per Pagès Editors, com neix aquest volum?

En la primera concepció el llibre havia de ser un poemari planetari. Vull dir que volia escriure poemes a propòsit de diferents llocs o persones o bèsties de món mundial. Poc a poc, però, els llibres també decideixen cap a on volen anar i es rebel·len una mica contra la tirania de l’autor. En aquest sentit va ser determinant topar amb la figura del fotògraf francès Henri Cartier-Bresson. D’ell em va fascinar la idea de robar imatges en la que fonamenta la seva manera de retratar i, sobre tot, la teoria de que no cal anar a buscar la història sinó deixar que la història et busqui a tu. A ell vaig dedicar-li un dels poemes del volum i, a partir d’aquí, les regles de joc van alterar-se i em vaig adonar que en realitat el que estava fent era una galeria de personatges, esdeveniments, bèsties paradigmàtics del segle XX. Aquesta galeria conforma la part central del llibre. Però amb això no en tenia prou, volia contextualitzar aquesta part. Així que se’m ocórrer que seria bona idea iniciar el llibre endinsat-me en un temps remot on una criatura primitiva veiés a trenc d’alba com s’esllavissa el seu mode de vida, és a dir, com el remou el fet de constatar que el seu món ja és caduc, com l’atordeix l’escurçó del canvi. I amb això encara no en tenia prou. Així que buscant la coherència vaig pensar que necessitava per tancar del tot el volum una nova projecció temporal i, en aquest cas, havia de viatjar al futur. Quan vaig descobrir que l’any 2030 tenen previst enfonsar l’Estació Espacial Internacional (dit sigui de passada, una nau que ha registrat algun dels esdeveniment més paradigmàtics de la humanitat durant els darrers anys) en l’anomenat Nemo point , vaig trobar el fil invisible que ho lligava tot. “El rastre nival” és el resultat de tot aquest procés.

 

– Ha estat difícil el procés creatiu dels poemes recollits?

Jo no diria difícil sinó més aviat lent. I diria, també, que ha tingut dos parts ben diferenciades. Ara feia temps que no publicava res però és cert que al llarg dels darrers anys alguns fets s’havien convertit en una obsessió per a mi. En aquest procés mental de reflexió els fets van anar agafant forma d’història i la història va anar concretant-se en imatges. Quan totes aquestes cabòries es van convertir literalment en una mosca vironera emprenyadora, vaig tenir clar que era el moment de posar-se a escriure, el moment de mirar de fixar tot aquell garbuix d’idees. I si bé puc afirmar que la primera part va dilatar-se molt en el temps, la segona va anar relativament ràpid.

 

– Reescrius moltes vegades els teus poemes?

El llenguatge es va tornar una obsessió per a mi quan escrivia “Saba bruta”. Des de llavors, hi ha sobre el meu escriptori llistes i més llistes de paraules que miro d’encabir en els meus versos. I, pel que fa a la re-escriptura, he de dir que, excepte en algun cas molt concret, no em cal gaire. Suposo que això és fruit del que explicava abans, els poemes en la fase de concepció mental estan tant de temps fent-me companyia que, d’alguna manera i, jo d’això no es sóc del tot conscient, s’han fet forma abans de ser forma. Escric bastant a raig perquè tinc molta facilitat per calcular les estructures poemàtiques, per endreçar tots els elements que en el meu cap ja conformaven un tot.

 

– Aquests poemes reflexionen sobre la condició humana?

Ja deia el poeta Terenci: “Home sóc i res humà més aliè”. Per tant, la “humanitas” és a dir la capacitat de sentir empatia amb l’entorn forma part de la meva humana natura. Tenint en compte això, és inevitable que en la meva mirada hi hagi aquest punt de consciència, i que després això cristal·litzi en forma de reflexió al llarg del poema. Som homes i ens relacionem amb els homes, i aquestes formes de relació determinen el que som. Tot i així, això de la condició humana, cada cop se’m fa més gran o, millor dit, cada cop se’m dilueix més com a concepte en tat que, molt sovint, se’m torna una paradoxa. Així que considero més honest dir que escric en funció de les meves inquietuds, des del meu  trasbals, i deixo en mans  del lector decidir si  pot trobar en els versos aquest tipus de reflexió. Si és així, benvinguda sigui. No hi ha cosa més lliure que cada lectura particular.

 

– Amb aquesta obra diries que has arribat a la maduresa artística?

Això és el que afirma el crític Sam Abrams que signa la contra del llibre. A un lector tan agut i competent no seré jo qui el contradigui. Maduresa en el sentit de que l’etapa d’aprenentatge en la construcció d’una veu poètica s’ha tancat. Això no vol dir que no calgui aprendre d’altres coses, jo n’aprenc cada dia. Això no vol dir que no hi hagi encara molt camí per endavant, moltes coses per experimentar. Tants i tants universos per descobrir.

 

– Amb una societat tant hiperconnectada i centrada amb la immediatesa, la poesia és més necessària que mai?

Més necessària que mai, o tan necessària com sempre. Precisament la força de la poesia rau en el fet que molts han considerat que era totalment prescindible. La poesia fa resistència, no oblidem que és l’ofici més antic de la història (tot i que evidentment ara mateix no es pot dir que sigui un  ofici, molt em temo que els poetes no sobreviuen només escrivint versos). I si fa tant de temps que conviu amb nosaltres bé serà per alguna cosa.

 

– Els teus inicis professionals vas dedicar-te a la promoció de la cultura i, actualment, ets directora de col·leccions de poesia de Pagès Editors i Editorial Milenio, com és el món de l’edició?

Competitiu! Però què hi ha que no ho sigui en aquets temps? A banda d’això, jo diria que també és engrescador i trepidant. Per a mi, tenir entre mans la primera versió d’un possible llibre, seguir el procés que va des de la primera lectura d’un mecanoscrit fins a la publicació em sembla una meravella. Resseguir el procés d’edició és tan esgotador com gratificant. I al final, quan tens el llibre editat entre mans, el fet de sentir que tu has participat en la gestació de la criatura és molt encoratjador. És el motor per tornar a engegar l’engranatge, per tornar a barallar-se amb l’estrès, per tornar a superar el mal tràngol que suposa no poder publicar tot el que un voldria, o la mala estona que es passa quan cal informar l’autor que el seu llibre no és prou bo, que no tirarà endavant la publicació, etc…

 

– Quins criteris són importants per poder valorar les obres que t’arriben?

El primer i més important, el criteri de qualitat. Després entren en joc altres factors com, per exemple, el fet que els llibres encaixin o no amb les nostres línies editorials. A banda d’això, també juga un paper important el calendari de publicacions, vull dir el temps d’espera que un autor pot o vol esperar a que el llibre surti a la llum i, encara, i de forma bastant determinant, el nombre de llibres que objectivament som capaços de publicar per tal que els números quadrin. És a dir, les possibilitats reals que tenim d’assumir un nombre de publicacions per molt que de vegades en volguéssim publicar més; inclús sabent de vegades que algun bon llibre es quedarà pel camí o caldrà encoratjar l’autor a presentar-se a un premi literari dels que publiquem nosaltres o, fins i tot, suggerir-li de provar sort en una altra editorial.

 

– Amb quina vessant professional gaudeixes més, llegint els poemes d’altres escriptors o escrivint la teva pròpia poesia?

Gaudeixo molt més de la literatura dels altres que no pas del procés creatiu de la meva. Suposo que sento que hi ha menys compromís, que en la lectura dels altres només hi té cabuda el gaudi i que, a l’hora d’escriure quelcom propi, hi ha estones de tot.  Gaudeixes, és clar, però també es pateix molt! Sobretot perquè amb l’escriptura un sempre comença de nou i no hi cap tipus de garantia de res. Un pot haver escrit un molt bon llibre i, a l’hora d’escriure el següent, les pors, les inseguretats i el repte de la pàgina en blanc et colpegen com el primer dia.

 

– Existeix el tòpic que el gènere de la poesia només és per a un públic molt reduït, que és difícil d’entendre moltes vegades, com es pot trencar aquesta creença?

Sí! Tristos tòpics!! ÉS cert que la poesia no té el mateix nombre de lectors que la novel·la, però també és cert que el lector de poesia, i en això coincideixo plenament amb Joan Margarit, és el més fidel que hi ha. Difícilment quan la poesia t’atrapa podràs deixar de llegir-ne. Pel que fa a la dificultat, jo penso que potser és que ens hem acostumat massa a la facilitat i tot el que demana una mica més d’atenció ens fa mandra. De fet la poesia és tan assequible com qualsevol altre gènere literari per a un lector competent. I ben mirat, fins i tot sense conèixer la llengua en que pot estar escrit un poema, ens podria commoure només si parem orella i som capaços d’escoltar la música de les paraules, el ritme del vers. Jo recordo, per exemple, el gran impacte que va tenir en mi escoltar dir els seus versos al poeta marroquí Mohammed Bennis un dels capdavanters de la lírica àrab moderna. Com és pot trencar aquesta creença? Només se m’acut una manera efectiva: llegint poesia. No es vencen les pors enfrontant-les? No s’exercita la ment i el cos entrenant-los? Per què hauria de ser diferent per a la poesia?

 

– Faràs el salt a algun altre gènere literari?

Jo penso que ja l’he fet. De textos crítics per exemple n’he fet una bona colla i ara ja fa temps que escric contes al suplement de cultura del diari Segre. Potser algun dia aplegaré aquets i d’altres reculls en un volum i els donaré als lectors en forma de llibre. Sí, és ben possible.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss