Quan sembla que comencem a aixecar el cap de la pandèmia, ens cau a sobre una cruel i injustificable guerra a poques hores d’avió de casa que ha trastocat els preus dels carburants i de molts productes.
Les darreres setmanes els carrers de Barcelona i d’altres ciutats del nostre país quedaven estrets per acollir totes les concentracions i manifestacions convocades per diversos sectors que han expressat el seu malestar a crits per la via pública.
Els transportistes, els pagesos, els ensenyants, pares i mares, ciutadans que defensen el català ….. Pancarta en mà i xiulet a la boca s’han fet sentir desafiant el mal temps.
Quan tanta gent coincideix a expressar el seu enuig, la seva impotència i la seva ràbia, no cal ser molt astut, per entendre que les coses no funcionen bé, que de fet fa molt de temps que no es fan bé perquè és, en alguns d’aquests casos, una queixa estructural.
Els governants, més pendents de la seva estratègia electoral-només asfalten els carrers quan tenen a sobre la reelecció- no pensen en clau d’estat, en clau de país, a llarg termini.
Es tracta de posar unes bases sòlides i no pas nyaps quan l’olla a pressió ha fet el pet. I és el que ha passat amb els transportistes, els pagesos, els sanitaris, els mestres i tants d’altres.
A l’època de les vaques grasses es va pensar a tenir plantilles ben dimensionades i una estructura lògica de feina, sense tanta burocràcia i protocols? Resulta que estàs a l’hospital a la consulta del traumatòleg que per afinar un diagnòstic li cal una radiografia i et fan esperar dos mesos? Això és lògic, és de sentit comú? No és fruit del col·lapse és metodologia del treball poc eficient
Els mestres no es queixen per un avançament unilateral del calendari escolar sinó pels interinatges, per assumir sistemàticament càrregues de feina que eren provisionals i han esdevingut en permanents.
Els pagesos i els ramaders, els grans oblidats i tan necessaris per a la supervivència col·lectiva. En lloc de tenir facilitats per fer una feina ingrata i que les noves generacions no volen ni veure, es permet que els grans grups alimentaris els collin fins a l’asfíxia amb la seva política de preus i se’ls acribilli amb papers i burocràcia per tirar endavant els seus negocis. L’estat té un grau de fiscalització tan gran sobre determinats sectors que els escanya en lloc de facilitar-los la feina, el món al revés. Molts dels productes agraris que produïm aquí van directes a l’exportació mentre nosaltres els importem gairebé en la mateixa proporció… és evident que no té cap sentit.
Els transportistes han posat xifres al que els costa omplir el dipòsit per a treballar, i no baixen dels tres números, nosaltres també ho hem notat. Ara omplir els dipòsits cada cop més s’assembla al gag de Polònia.
Aquests són només alguns dels molts temes clau que tenim a sobre la taula i que cal que rutllin millor si volem que el país funcioni i la seva gent se senti orgullosa de pertànyer aquesta societat.
N’estan al cas els governants? Sincerament no ho sembla.
Tal com estan a les coses, amb les factures de la llum i del gas desbocades, amb el menjar pels núvols, la gasolina intocable i la mala atenció que rebem els ciutadans començant pels bancs i a acabant pels estaments oficials on encara cal demanar cita prèvia, NO entenc com no estem tots al carrer.
