Vanessa Olmos

Vanessa Olmos Oliván, psicòloga, esportista i mare

> M. CLAPERS

Per amor va arribar a l’atletisme i és feliç quan la seva família l’espera a l’arribada de qualsevol cursa. Ha fet de la combinació de la seva professió amb la seva afició una fòrmula d’èxit

 

 

“Saber que necessites ajuda i demanar-la és de valents”

 

 

· Com decideixes encaminar la teva vida professional cap a la psicologia?
A mi el tema de la salut mental sempre m’havia agradat, quan era a B.U.P, plantejant una mica el futur, sempre havia pensat que fer un treball més personal, més terapèutic i no tant la vessant més mèdica, em vaig decantar per la psicologia.

· Tenim una societat amb poca educació emocional?
Totalment. Però per sort està canviant molt i ja des de ben petits a les escoles es fa una educació més conscient de tot el tema emocional. I des de casa també, ja ens ha canviat la mirada, eduquem als nostres fills a legitimar les nostres emocions.

· Creus que ara hi ha més visibilitat cap a la salut mental?
Quan jo vaig decidir fer psicologia no es parlava tant de la salut mental, era la gran oblidada. Tenia gent al meu voltant que havia necessitat anar al psicòleg i això va ser la primera crida d’atenció, si cuidem aquesta part, la part física també associada amb un benestar. Va ser un punt d’inflexió per decidir dedicar-me a aquesta part més mental, la que no es veu.

· Sempre has volgut vincular la psicologia amb l’esport?
No, de fet jo he sigut psicòloga sanitària exclusivament fins fa tres anys i feia esport de manera separada a la psicologia. Després vaig introduir a la consulta el que en dic Psicoesport. Feia les sessions caminant perquè hi havia pacients que el cara a cara no el gestionava tan bé. A partir d’aquí vaig unir les meves dues passions i faig la psicologia clínica i ara també fem la psicologia esportiva, que pot ser tant per als esportistes, per millorar el seu rendiment, o per la gent de carrer que vulguin interioritzar l’activitat física en el seu dia a dia i donar eines de motivació, rutines, d’hàbits per aconseguir l’objectiu.

· Què et va motivar a fer esport?
Per mi l’esport és un estil de vida, que m’ajuda a tenir el meu moment de ressituar, i en l’àmbit mental és la meva vàlvula d’escapament, de les càrregues que portem. L’esport és el creador natural de la serotonina que tenim, millor que la farmacologia.

· Els pacients milloren introduint l’esport com a teràpia?
Si, quan feia de psicòloga clínica amb exclusiva, una de les tasques que posava per millorar la salut era fer exercici. Perquè els pacients extreuen una estona per a ells, un moment de reflexió. Jo sempre dic que l’esport no és teràpia però és terapèutic. Quan arribes a casa els problemes són els mateixos, però el teu enfocament és diferent.

· És igual d’important entrenar el cos com la ment?
Sí, totalment. Si entrenem la ment en l’àmbit dels pensaments irracionals que ens poden donar més malestar millorarem segur en el nostre dia a dia.

· Anar al psicòleg és de valents?
Sí, jo sempre dic als meus pacients que s’ha de ser molt valent per venir a obrir-se “despullar-se” emocionalment i mostrar totes les seves fragilitats i vulnerabilitats per reestructurar-les. Saber que necessites ajuda i demanar-la és de valents.

· Es valora igual l’esport masculí que el femení?
Jo no sóc professional, però en el nostre nivell, a la majoria de les curses hi ha molta menys participació femenina. Jo, des del meu perfil a les xarxes intento motivar a les dones a què puguin fer esport, que no se sentin culpables, a lluitar contra les limitacions que nosaltres mateixes ens autoimposem. Hem de demostrar que podem arribar igual que els homes.

· Tens por quan entrenes sola?
Jo entreno al voltant de les 5 del matí, i aquestes hores no hi ha ningú pel carrer, i en dues ocasions sí que he tingut sensació de por per situacions que he viscut, i és una pena.

· També ets mare, com gestiones el temps per poder arribar a tot?
Crec que tenim molt interioritzat el concepte de “Superwoman” que arribem a tot i hem de defensar i creure que no hem d’arribar a tot, no hem de ser tan exigents amb nosaltres mateixes. De manera indirecta tenim la creença que hem d’arribar a totes les nostres facetes i ens hem de relaxar una mica, no cal. Som igual de vàlides si ens equivoquem, si no arribem a tot, si ens enfadem i si ens desbordem.

· T’has sentit jutjada pel fet de tenir una professió, una afició i afegint-hi la maternitat?
Sí, m’he sentit jutjada i culpable a vegades. La culpa és un sentiment amb el qual vas lluitant i que crec, que cada vegada gestiono més bé. També m’he sentit jutjada durant l’embaràs i el postpart pel fet de continuar amb els entrenaments, o si alguna vegada els meus pares s’han fet càrrec de les criatures mentre jo entrenava també he sentit comentaris. El que em sap més greu, és que aquests comentaris vénen d’altres dones.

· I per què creus que passa això?
Jo crec que potser és per frustració. Si es poguessin alliberar d’aquestes normes implícites que té el paper de la dona ho veurien com quelcom més natural. Portem unes motxilles i unes càrregues en l’àmbit social que, com a dones, hem perdut el nostre espai. Hem de reivindicar la cura personal perquè és una inversió de futur, tu estaràs bé i els teus també.

· Com gestiones La Culpa?
Com dic als meus pacients, amb una disfressa de foca, que et rellisqui tot (riures). Quan arribes a casa i veus que no hi ha retrets, intento fer esport dins un horari que no afecti el temps familiar. També crec important que els meus fills integrin la pràctica esportiva en el seu dia a dia, crec que es transmeten uns valors importants, l’esforç, la responsabilitat, la motivació crec que també és una inversió. Intento substituir la culpa per la transmissió de valors.

· El fet de ser dona t’ha obligat a haver de demostrar sempre més?
Jo penso que sí. Per sort, a nivell personal, compartim els mateixos valors amb la meva parella. Però a nivell professional crec que se li exigeix més a la dona. Jo sóc autònoma, això no obstant companyes meves s’han trobat en entrevistes de feina que se’ls hi ha preguntat si serien mares, quan als homes aquestes preguntes no se’ls hi fan. Estem lluny encara d’aconseguir una igualtat real.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss