Ramon Vilanova Forcada

Pintor

Gairebé és com un entrenament. Cada tarda surt a pintar pels volts de Caldes a la recerca de paisatges. Les roselles, les flors silvestres i els camps de blat són les seves especialitats. Llum, explosió de color, natura pels quatre costats de la tela. Així són els seus quadres, molt venuts als Estats Units.

 

  • Vas començar sent aparellador…

Vaig començar els estudis d’aparellador però no vaig acabar. De fet, quan vaig acabar batxillerat ja vaig dir que m’agradaria fer belles arts. A casa em van dir que busqués alguna cosa que també hi entrés dibuix. Vaig fer el servei militar i quan vaig tornar, ja vaig veure que aparellador no era a allò que em volia dedicar. Vaig fer uns cursos de delineant, topografia i vaig començar a treballar amb un arquitecte a Barcelona. A Caldes hi havia el Xavier Xalabarder i el Joan Magrané i vaig començar a treballar amb ells. Amb l’arribada de la democràcia, es van paralitzar moltes obres. No hi havia feina. Vaig anar a l’atur i vaig pensar que era l’oportunitat per dedicar-me a la pintura.

 

“Si estic amb un quadre massa temps, vol dir que aquell quadre no el vius”

 

  • Com recordes aquells primers temps?

Al principi va ser difícil perquè estava acostumat a fer exposicions de caràcter municipal, on no havia de pagar lloguer però no venia res. Recordo un dia que tenia una exposició a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell, un aquarel·lista que la va veure i li va agradar em va recomanar la sala Gisbert, que hi havia a la Rambla de Sabadell. Vam arribar a un acord amb la dona que la portava per exposar-hi. Vaig començar a penjar quadres, posar títols i va ser el moment de posar preus. A mi em semblava que si no venia és perquè ho posava car. Li dono els preus i la galerista em diu: “No anem bé”. Vaig pensar que més barat no ho podia oferir-ho. Em va dir que per la clientela que tenia havia de triplicar el preu. El dia de l’exposició ja hi havia 16 o 17 quadres venuts! A partir de llavors vaig veure que si un vol intentar que li surtin els números, havia d’anar a sales privades.                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                                           

  • Sempre has pintat paisatges?

Havia fet figura. Això comportava haver de tenir model i havies de pagar per tenir-la. Per arribar a donar un quadre com a bo, arribar a una exposició, potser n’havies de fer malbé uns quants. Si fas un paisatge i hi ha una branca que va a l’esquerra quan en realitat és a la dreta, ningú s’hi fixarà. En un retrat, com a mínim has de guardar les proporcions i ha de ser correcte. Mai he volgut patir amb un quadre. Si estic amb un quadre massa temps, vol dir que aquell quadre no el vius.

 

  • Vas començant pintant en concursos de pintura ràpida. Es pot dir que això s’ha encomanat a la teva forma de pintar?

Va ser un plantejament que em vaig fer. A mi m’agrada molt sortir a pintar a la tarda. Al matí la llum va de menys a més. A la tarda és a l’inrevés. Llavors a un color clar li pots afegir fosc. A les tardes he vist a Bigues i Riells el Turó de les Onze Hores que sembla ben bé d’or pel sol que hi toca. Clar que al matí és més llarg i els concursos de pintura ràpida matinals van suposar una manera de seguir avançant amb la mateixa rapidesa que ho feia a la tarda. Segons el meu criteri, si surts al matí has d’estar assegut i tot plantat a les 8 del matí. Pots pintar unes tres hores perquè a partir d’aleshores la llum va canviant massa.

 

  • Què té d’especial sortir a fora?

Sortir a fora és sempre únic. Si és un dia núvol i l’has començat amb sol, també està bé amb núvol. M’agrada més sortir amb sol

  • Sempre pintes pels voltants de Caldes?

Sí. El que passa és que arriba un moment on no saps ja on anar. Tenim la sort que no hi ha cap primavera igual ni cap tardor ni cap hivern. Agafo el cotxes, m’endinso per camins i em deixo portar per camins i per sensacions.

 

  • Haurà canviat molt el paisatge rural…

Sí, i no tan sols per la pressió urbanística, sinó també la rutina i la normalitat. Això em passa amb els quadres que hi estic més dies. Un quadre se’t pot allargar ben bé una setmana. Per exemple, tinc un d’un camp de blat i està fet des d’un costat d’un camí de carro. Per l’altre costat s’eixampla i hi ha un cobert on es tanca un tractor. Va venir la dona, que resultava que també pintava, amb el pagès que em van dir que m’afanyés, que s’havia de segar. El vaig haver d’acabar ràpid però resulta que va passar un mes i encara estava el camp per segar!

 

  • Surts tot l’any a pintar?

Sí, tot l’any. El que passa és que el temps pitjor per a mi és l’estiu. Al no ploure gaire, hi ha molta pols, els arbres ja no saps de quin color són. El dia que plou i tornes l’endemà, te n’adones que el paisatge ha canviat.

 

  • Com va començar l’aventura de vendre quadres als EUA?

Jo exposava a la sala Kreisler de Barcelona. Abans de fer-se ARCO, van voler fer com un fira internacional a Montjuïc que es deia Artexpo. Hi havia sales de tota Espanya, de Catalunya i alguna d’estrangera. El marxant que ara tinc als Estats Units va veure els meus quadres a la fira i s’hi va interessar. Com que la galerista que portava l’estand de la Kreisler i jo no sabíem ni una paraula d’anglès, teníem un altre estand de la galeria Àgora de Sitges on la seva galerista ens va fer d’intèrpret. I aquí va començar la cosa i ja portem 18-20 anys. Em va molt bé. He pogut publicar quatre llibres, fe fet exposicions en dos museus americans. Tot el que tinc ho tinc gràcies a ell.

 

  • Mai t’han ofert pintar paisatge americà?

Ho he fet algunes vegades quan he anat allà. Precisament els quadres que fet allà s’han venut. Però aquella cosa de com són els americans, eh? A San Agustín, vaig pintar a uns 200 metres de la sala. Hi havia una avinguda amb cotxes aparcats, la sala i una església. Tot plegat, porten una butaca i se m’asseu una dona al costat. Torno l’endemà, l’acabo i la sala l’exposa. Arribo a la tarda i ja estava venut. Resulta que el va comprar la dona que se m’havia assegut al costat. L’havia comprat perquè hi apareixia el seu cotxe i se’l volia canviar. El quadre era gros i ben bé valia 32.000 dòlars. També he exposat a una sala de Park City, que té una estació d’esquí, a Utah. Vaig pintar un paisatge de neu.

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss