Núria Carnicero Campmany

Fisioterapeuta especialitzada en la mà i extremitat superior

Acaba de guanyar el premi Master Thesis Award  atorgat per l’European Network of Physioterapy in Higher Education (ENPHE) per un treball basat en una prova pilot d’intervenció amb sis escaladors adults amb una lesió del lumbrical. Tot un reconeixement europeu per a aquesta jove calderina, gran aficionada a l’escalada.

IMATGE | J. SERRA

 

· En quin moment vas decidir que volies ser fisioterapeuta?
De joveneta, m’estava decidint què volia fer. Tenia clar que anava cap a Ciències de la Salut i sempre estava entre la Medicina i la Fisioteràpia. Vaig pensar que la vessant més humana es troba probablement més en el fisioterapeuta, que està molt més temps i comparteix moltes més estones amb la persona que no pas un metge.

· Llavors et vas especialitzar en les extremitats superiors?
Sí, dins de la carrera a les Escoles Universitàries Gimbernat, sobretot al 3r i 4t any, no sé perquè vaig tenir més bon feeling amb les assignatures que em portaven cap a la mà i l’espatlla. Una vegada acabada la carrera, tota la formació petita que vaig anar fent amb els del màster van ser cursos monogràfics sobre la mà o l’espatlla. Aquí es parla d’especialització neurològica, respiratòria, esportiva, pediàtrica… però fins ara no s’ha parlat del fisioterapeuta de la mà o del peu. En certa manera, en l’àmbit internacional, sí que es reconeix la figura del fisioterapeuta de la mà, que no es diu ben bé així, sinó terapeuta de la mà. Aquest paper tant el pot fer un fisioterapeuta com un terapeuta ocupacional.

· També ets escaladora?
Sí, amateur. Possiblement gràcies a aquesta afició em vaig interessar més per aquesta vessant de l’extremitat superior.

· I ets fisioterapeuta de la Federació Espanyola d’Esports de Muntanya i Escalada (FEDME)…
A la clínica on treballo, Hand Therapy BCN, es van posar en contacte amb nosaltres per formar part del projecte de fisioterapeutes amb la selecció espanyola d’escalada. No treballo per a la FEDME, treballo amb la clínica, que ha establert un conveni amb la FEDME. Sí que és veritat que actualment estic coordinant el projecte.

· Això t’obliga a viatjar sovint?
Sí, el 2019 va entrar un nou seleccionador, el David Macià, que és del Bruc. Ell va revisar com s’havia anat treballant fins ara i va considerar que havia d’haver-hi la figura del fisioterapeuta. Inicialment, se’ns va proposar donar assistència a les competicions internacionals. Ara només ens queda una competició i estem fent una feina de retrospecció de com ha anat l’any i el que hem valorat és que és important estar a la competició.

 

“El fisioterapeuta està molt més temps i comparteix moltes més estones amb la persona que no pas un metge”

 
· Els escaladors tenen un calendari de sortides molt marcat?
Hi ha un calendari que és el de la Federació Internacional d’Escalada Esportiva , la IFSC, que té competicions de tres modalitats: velocitat, dificultat i en bloc. Aquestes tres modalitats seran per primera vegada als Jocs Olímpics de Tòquio el 2020. Un dels esportistes de la federació espanyola, Alberto Ginés, ha entrat dins del rànquing i això possibilitarà que a finals de mes a Tolosa pugui competir per una de sis les places olímpiques que es disputen.

· Un esportista d’elit força molt el seu cos a l’hora de competir?
En general, l’esport d’alt rendiment i d’alta competició són moltes hores. I s’ha de fer molt bona gestió d’aquestes hores tant en matèria d’entrenament com els professionals de la salut que pugui tenir al costat. És molt important fer un treball conjunt en equip, que el fisioterapeuta pugui aportar en l’entrenament o les rutines d’escalfament com l’entrenador pugui dir la seva.

· Has estat reconeguda amb el primer premi del Master Thesis Award amb el treball sobre una prova pilot  de ‘relative motion’ sobre la gestió de les lesions lumbricals dels escaladors. En què consisteix aquest treball?
Emmarcat dins del treball del màster d’investigació que vaig fer, havia d’agafar un tema que m’interessés i proposar un estudi pilot quant a avaluació i tractament d’aquella entitat clínica que jo desitgés. En aquest cas, ja que la pràctica clínica al dia a dia on treballo m’enfoco molts als escaladors, tenia clar que havia de treballar amb ells. Al que hi havia de literatura científica hi havia moltes coses publicades d’algunes lesions, però la lesió al múscul lumbrical seguia sent poc estudiada. A la clínica on treballo l’estudi era la manera perfecta per explicar al món com treballem.

· Quines conclusions es poden extreure de l’estudi?
D’aquest estudi no se’n poden treure conclusions perquè és un estudi pilot. Això significa que el nombre de pacients que participen en l’estudi és molt petit. Un estudi pilot serveix per avaluar el mètode. Dissenyo un estudi i avaluo el mètode d’aquest disseny amb un estudi pilot. Amb aquest nombre d’escaladors, que al final en van ser sis, hem avaluat el disseny d’estudi que vaig fer, hem vist que funciona perquè al final es pugui fer un estudi més gran del qual es podran treure conclusions.

· A part d’escaladors, també deus tractar persones que fan servir molt la mà, com els músics, no?
A la clínica veiem tot el que està relacionat amb l’extremitat superior. Venen molts escaladors però també venen molts tennistes, músics, treballadors… Hi ha moltes tasques manuals, que són repetitives i que et poden portar a una lesió. També hi ha molta patologia traumàtica: caic des dels patinets elèctrics i em trenco el braç o el dit, obro un alvocat amb un ganivet i em trenco els tendons o caic d’una moto i em tallo tendons, nervis o pateixo lesions al plexe braquial.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss