Avui dia la llibertat d’expressió ha mudat de la reivindicació d’un dret, a un mantra que cobreix qualsevol atac a la llibertat d’expressió mateixa. Si preguntem què és això, els del procés respondran en tromba que llibertat d’expressió és poder dir i publicar qualsevol cosa sense por a sancions ni a censures. Però la veritat no és tan senzilla, anar a una manifestació amenaçadora cridant que cal prendre el vot a les dones o expulsar al desert a tots els pobres no crec que sigui llibertat d’expressió, precisament. Per tant, aquesta afirmació absoluta, que en democràcia tot es pot dir, és falsa. Hauríem de diferenciar entre dir una cosa i dir una cosa que insta o clama a uns altres a una acció il·legal. Demanar públicament des d’una tribuna –tant se val que sigui Twitter o des de un púlpit–, que s’assaltin els comerços no seria robar, però se li assembla. En sentir aquest exemple, els partidaris de la llibertat d’expressió com a coartada de tot, em diran que quines coses diem, que no és el mateix, que ells reivindiquen la llibertat d’expressió en l’àmbit polític. Demanar des de la presidència d’un territori que ataquin l’Estat, què és? Pluralitat ideològica o un delicte? Perquè entenem, sense entrar en concrecions, que atacar les institucions i incomplir les normes algun delicte deu ser.
Perquè hi hagi llibertat d’expressió és necessari que l’espai públic tingui certa neutralitat, i sobretot, una cosa a la que els antics grecs li donaven tanta importància com a la igualtat política, la isegoria. La possibilitat de tenir veu pública en igualtat de condicions. Es posin com es posin alguns, avui, a Catalunya, l’espai públic està usurpat i privatitzat pels independentistes que, amb arrogància, imposen la seva llei, i aquests llaços grocs no són llibertat d’expressió.
