Més que comunicadora verbal m’he decantat sempre per la lletra escrita al llarg de molts anys. També fa molts anys que visc el procés i hi participo. Això vol dir que n’he estat gaudint plena d’esperança quan semblava que teníem la República o la independència a tocar, i que ara l’estic patint veient el que estem veient i vivint el que estem vivint. Fins a l’1 d’octubre, la revolució dels somriures tenia raó de ser per a mi, però des del 27 d’octubre, en què es va proclamar la República i es va aplicar, després, l’article 155, ja no. Per això escric per fer palès que en el meu si es va congriant in crescendo ràbia i indignació. Sí, estic enrabiada i indignada amb tot el que està passant: amb els nostres polítics perseguits i empresonats; amb els nostres parlamentaris dividits i anant a la deriva. Tinc tot el dret d’estar enrabiada quan les paraules rebel·lió, sedició i malversació colpegen a tort i a dret; quan l’article 155 ens regeix la vida; quan la sagrada llei de la constitució ens barra el camí que volem seguir. Sí, estic enrabiada i trista després d’haver viscut una llarga vida dividida, a l’hora de la veritat, en dues parts: quaranta anys de franquisme i quaranta més de postfranquisme.
