![electra caldense]({"full":{"0":"electra-caldense.jpg","1":980,"2":650,"3":false,"file":"https:\/\/www.calderi.cat\/wp-content\/uploads\/electra-caldense.jpg"}})
100 anys d’Electra Caldense: Capítol III- Els anys foscos
- 05/06/2017
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
Marta Puigdueta Revetlle
Enguany l’Electra Caldense celebra el seu centenari i per commemorar l’aniversari ha volgut fer un repàs de la seva història. Així doncs al Calderí fem un article mensual sobre la trajectòria de l’empresa elèctrica que il·lumina Caldes des del 1917, basant-nos en la recerca de Joan Villanueva Dachs. El mes passat vam conèixer els primers passos i ara seguim amb els anys foscos:
L’esclat de la Guerra Civil el 18 juliol de 1936 va comportar un escenari de violència revolucionària a Catalunya. A cada poble es van formar grups armats que, en nom de la revolució, venjaven pel seu compte antigues injustícies, detenint i assassinant, propietaris i religiosos i requisant els seus béns. L’absència forçada dels propietaris i directius de les empreses, junt amb la força que van agafar els nous comitès antifeixistes va portar la Generalitat a dictar el Decret de Col·lectivitzacions i control obrer, que va posar en mans dels treballadors la direcció de les empreses.
En el cas de l’Electra, els administradors i directius van haver d’abandonar casa seva.. L’11 d’agost de 1936 una representació del Comitè Antifeixista calderí es va presentar a l’oficina administrativa de l’empresa per encarregar de forma interina als treballadors Jeroni Pascual i Pere Serra la responsabilitat administrativa i la de les instal·lacions. Així es va acordar formalment la confiscació de l’empresa, sense indemnització, i el seu traspàs a l’Ajuntament per a la seva municipalització.
No obstant, no es va portar a terme la municipalització ni tampoc, pròpiament, la nacionalització, sinó que aquell mateix mes d’agost totes les empreses del sector elèctric català van ser col·lectivitzades i unificades sota el nom de Serveis Elèctrics Unificats de Catalunya (SEUC). La direcció d’aquests serveis corresponia al Comitè Central de Control Obrer de Gas i Electricitat, on la majoria de membres pertanyien a la CNT i a la UGT, i la Generalitat només hi tenia un interventor amb poder molt limitat. El 14 de setembre del 1936 es van designar als treballadors responsables de l’Electra i l’activitat va passar a dependre dels responsables sindicals de Sabadell de l’antiga Cooperativa. L’abril de 1938 es van dissoldre els Serveis i les antigues empreses que el formaven van passar a dependre del Comisariado General de Electricidad integrat dins del Ministeri de Defensa.
Durant els anys de la guerra amb prou feines es va poder mantenir el servei amb normalitat i no es van realitzar noves inversions. Amb tot, a Caldes, com en el conjunt de Catalunya, el subministrament elèctric es va poder mantenir en un nivell adequat fins entrat l’any 1938. No obstant, hi va haver altres problemes com ara els impagaments, un dels principals deutors va ser l’Ajuntament. Les autoritats van decidir congelar les tarifes elèctriques atesa la situació generalitzada de pobresa.
El 29 de gener de 1939 les tropes de Franco van entrar a Caldes, i dos mesos més tard es va consumar la derrotada definitiva de la República i el final de la guerra. Malgrat que tots els consellers, directius, treballadors i l’enginyer Margarit van anar tornant als llocs que ocupaven. En recuperar el control es notaven els efectes de la guerra com el descens del consum elèctric o les pèrdues de distribució. A més, els vencedors van voler perpetuar la dictadura, i la Segona Guerra Mundial va comportar l’aïllament internacional d’Espanya, amb conseqüències econòmiques desastroses.
L’aïllament va comportar l’escassetat productes de primera necessitat, matèries primeres i de béns d’equipament per a les empreses. Aquestes mancances es resolien amb racionament, un sistema de quotes o “cupos” a les importacions i amb el foment de la producció autòctona. Aquella autarquia econòmica fins al 1950 va comportar inflació, dèficits pressupostaris i comercials i l’empobriment de la població. Els preus dels productes de consum eren un 78% més alts que l’any 1935, i en el període 1940-1950 van augmentar un 197% i els salaris no van créixer. Els empresaris de l’Electra van intentar pal·liar aquella precarietat amb revisions freqüents dels sous, pagues extraordinàries pròpies, i la possibilitat de “proveer comestibles a precios económicos”.
La falta de coure, la matèria primera bàsica de la xarxa elèctrica, va afectar de ple al sector elèctric. La compra de coure estava totalment intervinguda pel govern i era necessari un llarg tràmit administratiu davant del Sindicato Nacional de Agua, Gas y Electricidad per aconseguir un “cupo” i el producte arribava amb comptagotes.
Acabada la guerra va caure l’oferta elèctrica per sota de la demanda i van obligar a fer restriccions durant anys. Algunes centrals de producció d’electricitat havien quedat fora de servei a causa dels bombardeigs, hi va haver una forta sequera i van disminuir les reserves d’aigua dels embassaments i la seva capacitat de producció. A més d’una política de tarifes elèctriques baixes, que no incentivaven les grans companyies a fer noves inversions en producció i, en general, una política econòmica més orientada a mantenir el règim polític que no pas al progrés econòmic.
La “Delegación Técnica Especial para la Regulación y Distribución de Energía Eléctrica” s’encarregava de dictar a les empreses distribuïdores el límit d’energia que es podia consumir a la seva xarxa, i les elèctriques l’havien d’informar, a través d’un “parte” diari. Sobrepassar els límits comportava sancions, i per evitar-les, l’empresa distribuïdora podia tallar temporalment el subministrament als seus clients. Les primeres restriccions de l’Electra van ser el 1944. Per aplicar-les es van fer pregons perquè tothom reduís voluntàriament el consum tant com pogués i es van apagar un terç de les làmpades de l’enllumenat públic. Les indústries, van ser les més afectades, ja que la reducció els va fer deixar de treballar durant moltes hores.
El 1941 es van construir dues estacions transformadores degut al trasllat de l’antiga fàbrica tèxtil Alemany i l’arrencada de la “Lanera Caldense”. El 1949 se’n va construir una altra per alimentar una important fàbrica tèxtil. El 1953 els consums s’havien anat recuperant, i la xarxa projectada el 1918 s’anava acostant al seu límit de capacitat i es va haver d’invertir per augmentar la secció dels cables de les línies.
L’Electra va poder renovar el contracte de subministrament amb la Compañía de Fluido Eléctrico i va acceptar que només podria vendre electricitat al municipi de Caldes.
A principis del 1954 l’industrial metal·lúrgic Josep Bonastre va projectar la construcció d’una fàbrica de metall dur al carrer Bigues de Caldes, on l’Electra tenia la seva segona estació transformadora. El projecte preveia una demanda elèctrica de 500 kVA i la sol·licitud es va posar a la consideració del proveïdor que com a solució per a aquell augment de demanda va proposar establir un nou contracte que contemplés el canvi de tensió de la xarxa. Per a l’Electra, tirar endavant aquell projecte que no va ser fàcil però els directius van decidir tirar endavant, convençuts que aquella inversió augmentaria la capacitat i que el consum faria un gran salt endavant.
El 1959 es va comprar el número 3 de la plaça de Catalunya que coincidia amb la part de darrera de la finca del número 60 de l’avinguda de Pi i Margall on des de l’inici l’Electra hi tenia la botiga. D’aquesta manera, en un mateix punt del centre de la població hi havia tots els serveis de l’empresa. Així, durant 50 anys, des del 1960 fins al 2010, aquella casa va ser el domicili social de la companyia i per aquest motiu les juntes de socis es van deixar de celebrar a la casa de la vila.
En el pròxim capítol coneixerem el creixement de l’empresa, la celebració dels cinquanta anys de la creació de l’Electra i la fundació de l’Associació d’Empreses Elèctriques.
