Nosaltres

> Àngels Oliveras Vilaseca  

 

Un 19 de març de fa un parell d’anys, la il·lustradora d’Algesires Quan Zhou va publicar a les xarxes socials una foto amb el seu pare amb un cor vermell al mig i amb el text: 

Feliç dia als pares migrants. Als que van deixar una vida enrere per construir per a nosaltres, als que van assumir el xoc cultural amb les seves pròpies filles, als que van acceptar la nostra identitat cultural, diferent de la seva, als que van entendre que les nostres primeres llengües eren diferents, però que les abraçades són les mateixes. 

L’escriptor londinenc Musa Okwonga explica en un programa televisiu neerlandès (1) com viu el fet de ser una persona negra entre una societat majoritàriament blanca: 

Hi ha llocs a la meva ciutat natal per on no puc passejar, perquè m’atacarien. Tampoc puc entrar a qualsevol local, prendre una copa i fer-la petar. De vegades, veig el meu cos com si fos un vehicle del qual no puc sortir. I a l’anar pel carrer quan la gent el veu és com si veiés un conductor begut: l’eviten. Jo em llevo al matí, em miro al mirall i veig una bona persona en el cos d’un monstre. Soc un monstre per a molta gent i no hi puc fer res. Jo no ho he triat. Encara que molts em diuen: «no és veritat, no n’hi ha per tant», sí que és veritat, així ho visc jo. I és que després de 40 anys portant aquest cos, un sap perfectament quan la gent et té por. Però no em queda més remei que seguir-lo portant. No hauria de ser el meu problema, però també ho és. 

El senegalès Mamadou Lamine Sagna, jubilat de 72 anys i resident a Múrcia, en una entrevista per a Afromayores (2) expressa la seva preocupació pel futur de les següents generacions: 

Fins al dia d’avui tinc por. Què serà dels meus fills en el futur? Què serà del meu net? Han agafat el 10 % de la cultura del meu país i el 90 % de la cultura d’aquí. 

Però Vox… saps quina cultura té?, quina mentalitat té? Si aquests partits, de cop i volta, són per tota Europa, què serà dels fills negres? Encara que jo sigui a la tomba, això em seguirà preocupant. 

Com serà el futur? Tenen les seves vides, els seus amics, i potser ells els defensaran, però… 

He triat aquestes tres veus perquè el que diuen m’ha semblat significatiu. Mostren tres aspectes clau en moltes experiències migratòries: el xoc cultural de la primera generació de persones que migren, el procés de construcció identitària de les següents generacions, que sovint ja han nascut aquí; i, d’altra banda, el racisme que pateixen les persones racialitzades (3) (migrades o no). 

El Mamadou no és l’únic preocupat pel futur dels seus fills i nets, pel fet de ser persones negres. Moltes altres famílies que van migrar de la Xina, del Pakistan, del Marroc, de Mali, de Gàmbia, etc., i es van establir aquí a Caldes, a Catalunya o a la resta de l’estat, comparteixen un neguit semblant. I és que veuen que aquests infants i joves, que han nascut i crescut aquí, que han fet seva la llengua o les llengües del país, que estudien, treballen i tenen amics, com qualsevol altre jove, han d’afrontar un rebuig creixent, perquè per la seva aparença no passen desapercebuts. «Passar desapercebut» és un privilegi de les persones que pel seu aspecte físic no són vistes com a persones migrades. 

Durant el temps que vaig viure als Països Baixos, tota la dècada dels 80, em vaig equivocar molt al pensar que només pels fets d’aprendre la llengua i d’esforçar-me per entendre la societat i participar-hi em considerarien fàcilment una veïna més. La realitat era que sovint, pel meu aspecte físic, em veien com una persona racialitzada, provinent d’algun país «del sud» (Turquia, Grècia, Portugal, Itàlia, Espanya…) i cada dos per tres deixaven anar comentaris plens de tòpics i prejudicis referits a la cultura de la qual suposadament jo formava part (paella, toros, siesta, masclisme, catolicisme, arribar tard, treballar poc, etc.). També hi havia, per sort, persones realment interessades de manera genuïna en mi com a persona, més enllà del meu aspecte o del meu origen. 

Així doncs no n’hi ha prou amb l’esforç individual per ser considerada una persona «integrada», un veí o una veïna més. La mirada externa, que no depèn de tu, hi té un paper fonamental. 

Com pots sentir que formes part d’una societat si s’entesten a veure’t només com una persona de fora? Fins i tot havent nascut aquí, si no tens l’aparença que es considera «d’aquí», «t’estrangeritzen» (com diu la periodista Lucía Mbomío) amb mirades i comentaris del tipus: d’on ets?, quant temps fa que vius aquí?, què bé parles el català, etc. 

Hem de tenir en compte que la discriminació racial és un determinant clau de la salut: és una experiència acumulativa que malmet la salut mental, erosiona el sentit de pertinença i genera soledat (4). La discriminació, a més, té un altre efecte: tendeix a empènyer les persones que la pateixen a relacionar-se més amb la seva pròpia comunitat. És una resposta comprensible, ja que un busca suport allà on se sent reconegut (5). 

Les persones som molt més que la nostra aparença i el nostre origen. Som moltes coses: som filles, germanes, tietes, mares, pares; tenim aficions, manies; ens agrada el formatge, la xocolata, la síndria, llegir, passejar, anar al cinema, jugar a ping-pong; som persones creatives, divertides, extravertides o més aviat tímides, més o menys sociables; tenim formació bàsica o universitària, més o menys facilitat per aprendre idiomes; ens encanta la platja o preferim quedar-nos a casa amb un bon llibre o jugant amb els nostres infants. Cada persona és un món, un món complex, que no podem reduir a una o dues característiques. Veure la persona que tens davant com aquest ésser únic i irrepetible que és, és fer-li justícia. Així és com tots volem que ens vegin, amb les nostres particularitats úniques i tot el nostre potencial. 

La tendència a generalitzar, a posar la gent al mateix sac, fa molt mal, tots ho sabem perquè segur que ho hem patit en algun moment. Igual de perniciosa és la tendència a dividir el món entre «ells» i «nosaltres», en què al grup propi se li atribueixen totes les virtuts i al grup aliè se’l culpa, deshumanitza o se’l veu com una amenaça. El discurs d’odi, que ja s’ha normalitzat en el context actual, no seria possible sense el caldo de cultiu de les persones, partits polítics i mitjans de comunicació que promouen aquesta narrativa deshumanitzadora del «ells» i «nosaltres». 

Les persones que ens trobem pel carrer, que compartim espais (places, escoles, centre de salut, biblioteca, botigues, etc.) som veïns i veïnes, tinguem l’aparença que tinguem, i així ens hauríem de veure i tractar els uns als altres, per sentir que veritablement formem part del municipi on vivim. 

Perquè tots i totes som nosaltres. 

……

IMATGE | Institut Escola de Caldes de Montbui
 
(1) VPRO Tegenlicht: “De post-racistische planeet”, 4 d’octubre de 2020. 
(2) Legado Afromayor: https://youtu.be/31nN3U9bz94?si=70OfWPBS207n9Huh 
6 de setembre de 2026 
(3) Les persones racialitzades són les persones susceptibles de patir racisme, especialment per la seva aparença física. 
(4) LEIGH-HUNT, N. Et al. (2017) “An overview of systematic reviews on the públic Health consequances of social isolation and loneliness”, Public Health, 152:157-171. 
(5) STRANG, A.B.; n. QUINN (2021): “Integration or Isolation? Refugees´Social Connections and Wellbeing”, Journal of Refugee Studies, 34 (1), 328-353 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss