Volem començar expressant el nostre condol a les víctimes del xoc de trens a Toledo i a les seves famílies. Aquesta tragèdia ens recorda que el transport públic és una qüestió seriosa. Massa sovint, però, l’Administració el tracta com un servei de segona, una despesa a contenir i no un dret a garantir. Ho vam veure diumenge a Fogars de Montclús, amb un bus accidentat i ple de gent dempeus: si falten autobusos, s’omplen els passadissos.
El resultat és que, per a la majoria de la ciutadania, el transport públic no és una opció real. Hauria de ser al revés: l’Administració hauria de suar la cansalada perquè ho fos per a pràcticament tothom, tant per al dia a dia com per al lleure. I hi guanyaríem tots: cada cotxe que es queda a casa és menys trànsit, menys contaminació i menys emissions en plena emergència climàtica, i menys cues i batalles per aparcar. I menys carreteres.
A Caldes ho sabem bé. La connexió amb Barcelona, l’E9, que és la “millor” que tenim, té força deficiències i sovint s’hi va dempeus. Palau-solità i Plegamans acaba de reclamar a la Generalitat més capacitat, freqüència i puntualitat. Caldes hauria de sumar-s’hi. Però si aquesta és la bona, la resta és pèssima: anar en transport públic als altres municipis del voltant és una odissea d’horaris escassos i transbordaments que t’aboca al cotxe.
I dins del poble, tampoc. Les urbanitzacions continuen mal connectades amb el nucli urbà, i qui no té cotxe o no el pot conduir (joves, gent gran…) hi queda aïllat. Només dues de les quatre escoles tenen transport escolar. Mentrestant, s’han gastat aproximadament 500.000 euros en la reforma de l’estació d’autobusos sense que ningú vegi del tot clar les millores.
Cal una aposta valenta i local, i no només simbòlica com adherir-se a la Setmana Europea de la Mobilitat Sostenible: un bus urbà que connecti de debò les urbanitzacions, transport escolar per a tots els centres, bones connexions amb els pobles veïns, pressió constant davant la Generalitat i transparència en cada euro invertit. Cal, sobretot, creure-hi. Perquè agafar el transport públic no hauria de ser un acte de fe, sinó la manera més fàcil, segura i digna de moure’ns.
