Extasiat amb l’encís del bell esguard
des de la Serra Llisa, on el cim és més pelat,
contemplo el paratge i el poble de Sentmenat.
La mirada em resta captiva, blavosa-rogenca,
en una vall voltada d’ondulades carenes
on les margenades d’herbes en són plenes
i en una faixa de roques que ensenyen les dents,
els merlots hi xiulen i els gaigs hi volen contents.
Des del cim, atalaio el vigorós campanar,
on entre les pedres romàniques hi ha les campanes
que l’aire s’emporta i escampa el fervent repicar;
al davant, l’Església perquè els devots hi puguin pregar.
La carretera, artèria principal on passeja molta gent;
al costat, el “Coro”, l’antic col·legi, la plaça i L’Ajuntament.
Assegut en una pedra, sobre el cim pelat,
medito, penso en l’abans i l’ara de Sentmenat;
d’HOMES i DONES
compromesos d’ànsies, angoixes i gran esperit;
no en tenien prou de viure, allargaven la mà a l’amic.
Retornaven, fent gatzara els homes del conreu,
arribaven a casa on vivien mainada, avis i hereus;
penjaven a una estaca les mantes i els arreus;
sopaven fent rotllana mentre el foc guspirejava
i al costat de les brases, s’escalfaven els peus.
Del vell gresol d’enyorances, en queda el record bonic,
els retrats i els escrits que perduraran fins a l’infinit.
Sentmenat, tu ets l’abans, seràs el després i ets l’ara,
i el bressol que el meu cor estima i d’amor se n’amara.