Maria Garcia i Coll

Periodista i membre de la Facultat de Sant Antoni Abat

Defensa amb determinació i seguretat la festa tradicional més antiga que se celebra a Caldes. Apassionada de la dansa, reconeix que s’emociona en escoltar les primeres notes del ball de plaça. Mentre “balla la vida” voldria fer feliç la gent que l’envolta i continuar fent companyia i entretenint a través de la ràdio. Amant de tots els animals, comparteix la vida amb la Mochi, el seu belier

IMATGE | J.SERRA 

 

“És un orgull i un honor poder continuar amb aquesta tradició que espero transmetre als meus fills”

 

 

  • Com va començar el teu camí en el periodisme i què et va portar a dedicar-te a aquesta professió?

Jo tenia molt clar des de molt petita que volia ser periodista. Primer vaig començar dient que volia ser veterinària perquè m’agraden els animals, però un dia vaig preguntar a la meva mare què havia d’estudiar per ser com les noies que explicaven les notícies per la tele. A sisè de primària, ja sabia què volia ser periodista i de fet em deien els professors que tenia les aptituds per ser-ho. A mesura que vaig anar coneixent què era dedicar-se al periodisme, el que era explicar notícies, explicar històries, entretenir a la gent, encara em va atrapar més i fins al dia d’avui, i espero que per sempre.

 

  • Què és per a tu la ràdio?

És el mitjà que més m’emociona. Sempre dic que és molt propera i que és força fàcil de fer. Tècnicament, per exemple, si passa alguna cosa aquí on estem, puc trucar a qualsevol ràdio i dir: soc periodista i estic aquí que està passant alguna cosa i puc entrar en antena. Això amb cap mitjà més ho pots fer. La ràdio connecta molt amb la gent, fa molta companyia.

 

  • Què et va motivar a implicar-te en la Facultat de Sant Antoni Abat de Caldes de Montbui i amb la festa dels Tres Tombs?

A casa meva sempre s’ha viscut la festa. El meu tiet, Jaume Coll, va ser capità de bandera l’any 1990 i el meu besavi era soci de la facultat. A mi el ball de plaça va ser el que em va enamorar, perquè a mi m’agrada molt ballar, però a mesura que vaig anar coneixent la festa vaig anar veient el que eren els Tres Tombs. Per aquells animals que ens ajudaven antigament al camp. Per a mi i per a tots els membres de la facultat i aquells que vivim, la festa és un homenatge. També va ser molt important poder portar bandera. L’any 2015 va ser un honor i des d’aquell moment encara em va fer més il·lusió formar part de la festa i vaig voler continuar ja com a membre de la Facultat.

 

  • Què representa per a tu, en l’àmbit personal, formar part d’una entitat tan arrelada a la tradició del poble?

És la festa més antiga de Caldes, amb 359 anys d’història. Per mi és molt important continuar amb aquesta tradició. A part que jo soc molt calderina, per mi és un orgull i un honor poder continuar amb aquesta tradició que espero transmetre també als meus fills i a les futures generacions. I crec que tots els socis i totes les persones que formen part de la festa de Sant Antoni s’haurien de sentir orgullosos de poder continuar amb aquesta tradició tan important per al poble.

 

  • Com descriuries la importància dels Tres Tombs per a Caldes de Montbui i per a la seva gent?

Caldes és un poble agrícola i ramader. Des del 1667, es va crear la Confraria de Sant Antoni a l’església de Santa Maria i des d’aquell any ja es feia honor als animals que ajudaven al camp i el 17 de gener, Sant Antoni no se’ls feia treballar, se’ls feia un homenatge. Això ho hem anat transmetent a les futures generacions i crec que és molt important pel poble per saber d’on venim.

 

  • Has estat la primera dona a formar part de la Facultat de Sant Antoni Abat de Caldes. Com vas viure aquest moment i què va significar per a tu personalment?

La Montse Sala i jo vam ser les primeres dones que vam entrar a la facultat de Sant Antoni. Per a mi va ser tot un honor i per ella també. Sempre ho diem. A partir d’aquí són moltes més les noies que han entrat a formar part de la facultat. Però tot i dir que no estiguéssim a la facultat, les dones sempre han sigut una part molt important de la festa de Sant Antoni. De fet, aquest any fa cinquanta anys que quatre dones van ser porta bandera. A més a més, sí que formaven part de la festa, perquè les dones també han sigut una part molt important del camp, han sigut ramaderes, han sigut agricultores. Encara ho som ara. I sempre han format part de l’organització de la festa de Sant Antoni i ara encara més des de dins.

 

  • Et vas trobar amb dificultats pel fet de ser dona en una entitat tradicionalment masculina?

La veritat és que no me’n vaig trobar. Tots els meus companys, de fet, ja tenien moltes ganes que hi hagués dones a la facultat. Ells ens ho deien, vosaltres teniu una mirada, evidentment més jove, més avançada, una mirada en femení que és diferent. I no vaig trobar cap tipus de problema. Al contrari, sempre van estar molt oberts a escoltar-nos el que nosaltres teníem a dir, la veritat és que hem tingut molta sort i no ens vam trobar cap problema.

 

  • Què creus que pot aportar la mirada femenina a la Facultat de Sant Antoni?

Nosaltres volem continuar amb la tradició, però evidentment adaptar-la als nous temps, com estem veient aquests últims anys. I crec que tot això ho podem aportar les noies, i els homes també. Però crec que tenim una mirada més femenina en alguns aspectes. Crec que podem aportar algun punt que els homes potser no tindrien tant en compte o vigilar amb algunes coses, i crec que això també és molt important.

 

  • Hi ha algun moment de la festa de Sant Antoni que visquis amb especial emoció?

El moment més especial per mi és el ball de plaça, és el que he viscut més des de petita, el ballo des dels quatre anys ballant i fins ara que en tinc 28. També amb el grup folklòric, que és un grup molt important que ballem el ball de Sant Antoni tal com es feia abans. Per mi és molt emocionant, sobretot l’any passat, el meu cosí petit, l’Eduard, va ser portabandera. Va ser l’últim any que a casa teníem algú que era portabandera i vam tenir la sort de poder ballar el ball de casats. Jo amb el meu tiet, que també va ser capità de bandera, amb el meu cosí, que també va ser cordonista, amb la meva tieta, amb la mare. Per mi és una gran satisfacció tenir aquesta tradició, aquesta festa i gaudir-la amb la família. Jo és que escolto la música del ball de plaça i se’m posa la pell de gallina.

 

  • Com creus que es pot mantenir viva la tradició entre les generacions més joves?

Crec que transmetent-la, que és el que hem continuat fent des del 1667 i encara ho fem. De fet, podeu preguntar a qualsevol dels portabanderes d’enguany, dels que ho van ser l’any passat i dels que ho seran l’any que ve, que tenen setze, disset, divuit anys. I tots diuen que a casa ho han vist sempre. I jo, si tinc fills, els hi vull transmetre. Crec que aquesta és la clau. És una festa oberta a tot el poble, és per a tothom, és de tothom. És una festa que si la vius una vegada, crec que és gairebé impossible que no t’enganxi.

 

  • Penses que la festa de Sant Antoni i la seva relació amb els animals ajuda a conscienciar sobre el respecte i la cura cap a ells?

Els que tractem amb animals, dia a dia, cavalls, animals de camp, animals de peu rodó, aquells que han ajudat sempre al camp, són els que realment estimem la festa i els que la vivim. Aquells qui diuen que és una festa on no es tracta bé als animals, els convidaria a venir perquè veiessin el que és tenir i cuidar un animal. És un amor infinit pels animals. Per aquells animals que ens ajudaven antigament al camp. Per mi i per a tots els membres de la Facultat i aquells que vivim la festa és un homenatge.

 

  • Quins valors t’agradaria que la gent s’endugués després de viure la festa de Sant Antoni?

L’estima i el respecte cap als animals, cap a les tradicions, a la relació del poble d’on venim i, sobretot, que és una festa oberta a tothom. Volem que tothom formi part de la festa de Sant Antoni.

 

  • La dansa és una de les teves grans passions. Quin lloc ocupa l’art i la cultura en la teva vida quotidiana?

Jo ballo d’ençà que tenia cinc anys. La dansa i la cultura en general, per mi és un dels motors que mou el que jo sento. La coreògrafa, la Montse Estrada, sempre em deia “Dansa la vida”. I jo al final visc així. Per mi la vida és ballar, és la meva manera de transmetre emocions, de canalitzar les meves emocions. És una part molt important de la meva vida.

 

  • Si haguessis de definir la Maria més enllà de les etiquetes (periodista, ballarina, membre de la Facultat…), com ho faries?

Diria que soc calderina perquè el meu poble és una de les coses que més m’estimo, i per això formo part de la Facultat, també per treballar i per mantenir la tradició. El que més m’agrada és estar amb la meva família, amb la meva parella, amb els meus amics i treballar per al meu poble, per la meva gent i per les persones que més m’estimo, i intentar fer feliços a aquells que estan al meu voltant.

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss