Josep Maria Solé i Sabaté

> Mireia Clapers 

 

Historiador i catedràtic d’Història Contemporània de la UAB

De tacte amable i proper, parla amb humilitat tot i ser un gran coneixedor del que més l’apassiona. Reconeix que a vegades no pot diferenciar si està treballant o està gaudint quan s’endinsa en una recerca. De la seva llarga trajectòria hi ha dos moments importants que l’han marcat. S’emociona quan recorda com la vida en un poble petit l’ha enriquit.

 

“Aquesta vigilància de la societat sobre l’actuació de l’administració és la garantia d’una bona actuació”

 

 

–  Què el va portar a especialitzar-se en l’estudi de la Guerra Civil i la repressió franquista?

El que m’hi va portar va ser un motiu personal. Jo ja era llicenciat en història, però no sabia exactament en quin tema especialitzar-me. Aleshores és quan, amb la fuga de Segòvia, un intent de fuga per part de tot un sector antifranquista, l’abril del 1976, van matar el meu cosí germà, i vaig pensar en el que havia dit un dels principals historiadors del segle XX, un occità francès, Pierre Vilar, que deia que “El que no s’escriu es perd”.

 

–  Quin creu que és encara avui el gran desconegut d’aquell període a Catalunya?

Possiblement, el període més fosc, amb poca documentació de la història de Catalunya contemporània sigui els anys que van del 39 al 45, perquè són els anys en què hi ha un silenci per part d’una societat còmplice que ha pactat amb el franquisme. Després hi ha un franquisme que ha pactat amb Hitler i Mussolini. També hi ha tots els abusos i les persecucions, les delacions. És l’època de més afusellaments, d’incautacions, requises, molta gent d’aquest període té interès a no deixar testimonis. Molt poques memòries han deixat els antifranquistes. D’aquest període inicial, de tots els que hi van participar tenim molt pocs testimonis perquè van cometre unes atrocitats tan grans que això els fa reprimir aquesta voluntat d’explicar, i ara ja no hi ha ganes de fer-ho.

 

– Hi ha algun document o testimoni que l’hagi impactat especialment en la seva trajectòria?

Moltíssims. He llegit milers de consells de guerra i sempre tenen la voluntat de fer mal. T’impressiona quan veus que és una persona que confiava molt en una altra, un familiar o bé amics de tota la vida, que per raons d’enveges, de gelosies o de tipus amorós, motivacions econòmiques o odis profunds en l’àmbit polític o social, tenen la voluntat d’acabar amb aquesta persona o bé apartar-la de la societat, ja sigui a la presó, ja sigui en l’aspecte professional, amb depuracions o fins i tot amb denúncies bàrbares perquè destrueixin la seva vida després d’un consell de guerra.

 

–  Com valora l’evolució de les polítiques de memòria històrica a Catalunya i a l’estat espanyol?

El que tenim d’historiadors a partir de l’any 75 i 76 que podem estudiar és quan s’acaba la dictadura. Sí que és veritat que a partir del 2003, quan s’engega la llei, tenien moltes limitacions i sempre feien curt. És veritat que s’han anat ampliant i cada vegada han millorat. Ara bé, la principal crítica que faria en referència a la llei de memòria democràtica és en comparació a altres països. Per exemple, a Amèrica Llatina, quan assisteixo a congressos veig que han fet polítiques de memòria de país. Aquí, de vegades, s’ha fet política de memòria i de partit. I aquesta és la raó per la qual certs sectors socials no se senten involucrats en aquests testimonis.

 

– Quins reptes pendents hi ha en la identificació de desapareguts i fosses comunes?

Hem de tenir en compte que l’Estat Espanyol és el país del món que té més desapareguts en fosses encara per descobrir després de Cambodja. Que noranta anys després encara hi hagi tantes fosses arreu de Catalunya per la guerra civil, a tants llocs de l’estat, crec que amb això està tot dit. Depèn de qui mani fa que aquesta memòria no se segueixi, no hi hagi interès, no es vulgui saber, es reprimeixi el saber. Això no diu res positiu en referència a la voluntat democràtica de les organitzacions, partits i entitats.

 

– Creu que les noves generacions tenen una percepció diferent del conflicte i la postguerra?

És un fenomen bastant general, arreu del món occidental vivim amb una certa placidesa política. Fa molts anys que no tenim un enfrontament europeu més enllà del conflicte dels Balcans. Amb tots aquests països, que no estem tan allunyats, hi ha una mica la consciència que és una cosa molt llunyana tots els fets passats de tipus social, polític, militar, etcètera. És veritat que no s’ha potenciat amb els estudis elementals, mitjans o superiors. No s’ha potenciat el coneixement. Sí que és veritat que hi ha països que han fet un cert esforç sobre això perquè tenen un passat molt dur, com és el cas d’Alemanya o alguns països que han patit una mena d’imposició molt gran. Depèn del país l’escola potencia, però si no té continuïtat, es va diluint.

 

–  Quin paper han de jugar els historiadors en el debat públic sobre memòria, identitat i política?

L’historiador ha de fer història. És a dir, no ha d’entrar en el debat polític. Jo tinc la meva opinió com tots els historiadors i historiadores del món, però en el debat polític no hi entraré. Si la història té una lectura política, això ho dirà el lector. D’interpretació sempre se’n té, però el debat polític no ha d’entrar en l’àmbit d’historiador. Pel que fa a persona política, indiscutiblement, jo crec que ho ha de fer.

 

– Com ha canviat el seu enfocament historiogràfic amb el temps?

Jo em vaig passar 8 o 9 anys de la meva vida, passant per tots i cada un dels pobles de Catalunya, sense excepció, seguint el que havien fet les tropes franquistes, a tots els cementiris, de tots els arxius haguts i per haver. Em vaig passar tants anys i tants milers de quilòmetres i tantes hores i tants dies, fins i tot amb desgast personal i familiar. En aquells anys vivia a Barcelona. I això estava al final de la Rambla de Barcelona. Ho tenia a tres quilòmetres de casa, com a molt a cinc parades de metro. I tot aquest enfocament ha canviat. Haver pogut accedir a fons als consells de guerra, accedir a tota una documentació que abans era impossible, és a dir, sempre està en funció d’aquesta llibertat i després la voluntat de fer la història, no només un tema concret, sinó tot el que significa el seu entorn, les característiques del fet que estàs estudiant: l’aspecte social, polític, cultural, espiritual, religiós, militar, etcètera. Tot això també influeix en aquest moment. Ara la societat cada vegada apareix més amb tots els estudis que un pot fer a mesura que s’adona que la història no només és el tema que analitza, sinó que està dins d’un context general.

 

– Què li agradaria que la societat catalana recordés o entengués millor sobre la repressió franquista?

Sobretot que la violència, la delació, la persecució, la manca de llibertat, la manca de cultura, la manca de pluralitat, no és el camí. S’ha d’acceptar que les contradiccions formen part de la vida. Que es rebutgi de tot el que sigui confrontació no vol dir que no n’hi hagi d’haver. Les típiques diferències ideològiques i legítimes diferències polítiques, totes les que vulguin. Però fins aquí. Tot el que sigui calúmnia, confrontació i estimulació de l’odi, de denigració de l’adversari, em sembla que són fatals. I això ha passat a Catalunya en tot el període del procés. Crec hi ha hagut algunes organitzacions polítiques que han estimulat la confrontació i l’odi, i, això, crec que no és bo.

 

– Com creu que la seva infantesa o experiències personals han influït en la seva vocació d’historiador?

Jo soc d’un poble petit, Miralcamp, al Pla d’Urgell. Els meus pares eren mestres rurals. I jo, a més, vivia damunt de l’Ajuntament, al pis del mestre. Tot eren cases, excepte la nostra. L’avantatge de viure en un poble molt petit és que cada dia et fa tenir relació amb totes les classes socials: amb el ric, el pobre, el feixista, amb el violent o no violent, el que juga a futbol, el que no li agrada, el que va al cafè i beu més vi del compte o més cervesa, amb el que és abstemi, la persona que és més lliure, amb la que té costums i tradicions i altres coses de tipus personal, emotiu i familiar, o fins i tot d’emocions i atraccions. I al revés. Això et dona una gran riquesa. El meu poble és fonamental en la meva vida.

 

– Quin és el moment o descobriment professional del qual se sent més orgullós?

Podria destacar dos moments importants per mi. El primer va ser poder identificar, gràcies a la recerca, qui va detenir al president Companys, per després segrestar-lo i l’Estat perpetrar un crim d’estat i assassinar-lo. Això va ser un moment d’una gran emoció. El segon moment d’una emoció semblant per la resposta que hi va haver, va ser quan vaig trobar tota la documentació en una casa que el govern espanyol tenia abandonada a Mèxic, que l’elecció del president de la Generalitat de Catalunya l’any 1954, Josep Tarradellas, va ser feta legalment. Ho vaig poder explicar a una persona que jo estimava molt, en Josep Benet, un grandíssim historiador. Li vaig trucar i em vaig oblidar de l’hora, era de matinada i em va dir: -“Què passa?” Li vaig dir Josep, Josep que l’elecció del president Tarradellas, va ser feta legalment! Aquell moment va ser molt maco, molt important. La veritat em va corprendre.

 

– Quan no treballa, quines activitats o aficions l’ajuden a desconnectar de la recerca històrica?

Soc aficionat al futbol, com tota persona de poble, no teníem res més. Encara ara jugo a futbol amb una sèrie d’amics, sense fer faltes, més suau. El problema és que el meu hobby és la meva feina i la meva feina és el meu hobby. Molt sovint no sé si estic treballant o estic gaudint perquè estic fent una cosa o l’altra, i això és una de les limitacions que porta l’especialització. Però en general, em sé canviar de registre sense massa dificultat.

 

– Quin paper ha jugat Caldes de Montbui en la seva trajectòria personal?

Des que van venir a viure aquí, quan va néixer la meva filla la Clara, m’hi sento bé. Volia viure en un poble on hi hagués la identitat de la gent i la convivència, una certa coneixença, no tant anonimat. I la veritat, m’hi sento a gust. I a més, hi ha una cosa que és important, m’ha fet regular coses de caràcter personal i poder treballar més bé. Caldes és entranyable, em sento identificat amb la gent de Caldes i també una mica calderí.

 

– Com descriuria l’evolució del poble i de la seva memòria històrica al llarg dels anys?

És indiscutible que Caldes de Montbui és una població que està creixent, en el qual hi ha hagut algunes actuacions que són molt correctes, però també hi ha mancances. M’agrada quan veig les crítiques als plens de l’Ajuntament, m’agrada veure aquesta confrontació per poder fer les coses millor. Recordo que quan feia poc que era a Caldes vaig dirigir un llibre amb una sèrie d’autors sobre la Guerra Civil a Caldes. Em sap greu que historiadors de Caldes, que tenen un gran nivell, diguin que són historiadors locals, tot és local i tot és universal.

 

– Creu que Caldes conserva prou bé el seu patrimoni històric?

Sí, perquè hi ha una societat civil molt punyent i que està molt a l’aguait. Si no ho estan cuidant i els ho critiquen. Jo crec que, en general, aquesta vigilància de la societat sobre l’actuació de l’administració, és la garantia d’una bona actuació, i per això tots els poders públics haurien d’estar contents. Penso que és una gran sort i una gran virtut.

 

– Quins episodis o figures històriques de Caldes de Montbui considera que haurien de ser més coneguts?

Hi ha molta gent anònima que ha fet moltes coses importants per Caldes. Per exemple, les persones que van dissenyar on som ara, les Termes i que després ho han magnificat d’aquesta manera, ho han recuperat, s’ha fet aquesta mitologia de si no ets calderí si no aguantes no sé quanta estona sota el raig de la Font del Lleó. Totes aquestes persones han fet molt per la identitat de Caldes. També les entitats que existeixen, com el Casino o el Centre Democràtic que han evolucionat, és a dir, ara són absolutament interclassistes i adaptats per a tothom. Em sembla molt positiu la gent que fa tot el folklore i després tot el que es fa de cultura. Totes aquestes persones són fonamentals i grans personatges de Caldes. Crec que, en general, hi ha molts calderins que ajuden a la cultura i el que hem de fer és reclamar encara més ajut i més suport per poder fer que aquesta cultura avanci.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss