L’habitatge ja és la principal preocupació dels veïns i veïnes de Caldes de Montbui. I no és estrany. Fa massa temps que el dret a un sostre digne s’ha convertit en una cursa d’obstacles, especialment per als joves i les famílies treballadores. Davant d’aquesta realitat, la resposta institucional ha estat del tot insuficient.
Aquesta emergència social no ha aparegut de cop. És el resultat de dècades de desatenció, de polítiques que han deixat el mercat fer la seva, d’una especulació que ha estat tolerada i, massa sovint, incentivada. Mentrestant, el cost del lloguer s’ha disparat: a Caldes ha crescut un 38% en només deu anys. Avui, superar els 750 euros mensuals és habitual, una xifra que moltes llars simplement no poden assumir.
La joventut viu atrapada. Només un 15,9% pot emancipar-se, i ho fa, de mitjana, amb més de trenta anys. Però no només els joves pateixen aquesta situació. A tot Catalunya, un 42% de les llars destinen més del 30% dels seus ingressos a pagar l’habitatge, vulnerant així els estàndards que recomanen totes les organitzacions internacionals.
Caldes no és cap excepció, però la nostra situació és especialment greu. Només l’1,2% dels habitatges del municipi són públics, molt per sota de la mitjana catalana i encara més lluny dels estàndards europeus. Sense un parc públic sòlid, les famílies són expulsades del poble o viuen en condicions precàries. Això no és només injust, és una pèrdua col·lectiva.
No ens falten habitatges, ens falten eines per garantir-ne un ús just i social. No podem permetre que hi hagi pisos buits mentre creix la demanda, ni que els lloguers de temporada i l’especulació facin impossible viure al nostre propi municipi. Necessitem polítiques valentes i decidides.
És hora d’impulsar un Pla Local d’Habitatge ambiciós, de posar a disposició el sòl públic per construir habitatge social i de garantir que, en totes les promocions noves, almenys el 30% sigui protegit. I cal també reforçar la inspecció i el control sobre l’ús del parc existent, per evitar abusos i usos il·lícits.
El dret a l’habitatge no pot continuar sent un luxe. Cal defensar-lo amb la mateixa determinació amb què defensem l’educació o la sanitat. No podem deixar la vida de la nostra gent en mans de l’especulació. Cal valentia política per fer del nostre poble un lloc on tothom hi pugui viure dignament.
