Caldes està vivint en els darrrers anys la descoberta de personatges significatius de la seva història corresponent als segles XIX i XX. Estic content i agraït d’haver participat en tres d’ells. L’últim: Climent Cuspinera. El projecte es va anar gestant pacienment durant anys en diverses persones que s’havien topat amb petits brots informatius. Haurien pogut quedar en reptes personals, però lliures d’egoismes i enveges, s’està fent realitat gràcies a fer xarxa entre elles per aconseguir més i millors resultats en benefici i gaudi de tothom.
Alguns dels personatges revaloritzats foren ignorats per imposició. Maleïdes dictadures. Cuspinera no es troba entre aquests, però també és molt desconegut al poble, tot i comptar des del 1914 amb un carrer que duu el seu nom. La primera vegada que en vaig tenir notícia, més enllà del carrer, va ser per la seva Guia Cicerone. En va fer tres edicions, la primera el 1873, any ben significatiu a Caldes. Són un bon registre de llocs, festes, vida social; i és clar, balnearis amb els serveis que oferien. En elles vaig descobrir un home honest i sincer. Una guia turística que no només explica les coses maques de Caldes, sinó també les lletges? Doncs, sí. Així era Cuspinera, com cal. Com s’ha de ser.
Feia molt de temps que esperava que se li fes més gran justícia. Quan en Xesco Camps, director de la Coral El Calderí, ens va exposar el projecte que, juntament amb el Joan Bosch, pretenien recuperar peces musicals del mestre Cuspinera, vaig adonar-me que havia arribat l’hora. Li vaig fer saber que tenia algunes dades del personatge -ara m’adono que eren molt poques-. Què li vaig haver dit? Em tocava fer cerca. Està essent apassionant. Una descoberta du a una altra, engrescant-nos en reptes de recuperació de memòria històrica amb les accions que se’n deriven.
Climent Cuspinera va néixer a Caldes el 1840 ó 1841, on també hi morí, el 1899, al Balneari de Can Rius. Va ser un prolífic compositor musical excepcional, a més de crític musical i teatral per a diaris de l’època. Tampoc en elles es mossegava la llengua. Ara bé, no deixava d’indicar quan veia que els interprets musicals milloraven.
Va venir d’un tris que no es perden per sempre un grapat de partitures del mestre, entre elles, el rigodon bel·lic. Dos calderins amb bones intencions i millor encert van trobar, ara fa 45 anys, una caixa abandonada ben a prop de l’entrada del que avui és el Museu Thermàlia. La van entregar al museu que hi havia aleshores. Avui, gràcies a aquest gest, podem gaudir escoltant novament els rigodons després de prop de 90 anys de ser-ho per última vegada en públic. La primera, fa ara 148 anys. Era el 29 de juliol de 1876, en el marc de la Festa de l’Atac -així s’anomenava popularment a la victòria del 1873 sobre els carlins- a la Plaça de la Constitució (avui Plaça Font del Lleó).
No permetem que la cel·lebració de la defensa de l’atac carlí del 30 de juliol de 1873 quedi encallada en el registre documental de l’època. Caldes feia festa grossa. Després d’aquell 1876, es va festejar durant seixanta anys, tal i com ho indiquen els registres documentals, sorgint per iniciativa i embranzida netament popular. Aquest impuls va continuar els anys següents, agafant cada vegada més volada tot comptant amb el Casino, el Círculo Caldense i el Centre Democràtic. No hi faltaven les corals locals, a més de les de Sabadell. La inauguració del tren de Caldes a Mollet, el 1880, es va fer coincidir amb l’esmentada festa, per tal de solemnitzar encara més tos dos esdeveniments. El règim de la guerra civil la va estroncar. Recuperem-la amb alegria, amb dignitat i gosadia. SOM CALDERINS!
![cuspinera]({"full":{"0":"2024\/09\/campistron.jpg","1":1200,"2":900,"3":false,"file":"https:\/\/www.calderi.cat\/wp-content\/uploads\/2024\/09\/campistron.jpg"}})
