artur prieto

Artur Prieto Parall

> Mireia Clapers 

Pocs dies després de tancar definitivament el mític quiosc de la plaça de l’Àngel, a l’Arturo l’atura molta gent per desitjar-li molta sort en la nova etapa i reconeix que no para de rebre afecte de qui va ser la seva clientela. Encara s’emociona quan recorda el moment de acomiadar-se del quiosc, però es mostra segur d’haver pres la decisió correcta. Ara aprofitarà per viatjar amb l’Esther, la seva companya de vida.

IMATGE | J.SERRA 

 

“La feina al quiosc m’ha permès conèixer molt bona gent”

 

– L’ofici de quiosquer li ve de família?
Si, el meu pare va començar l’any 1964, quan va instal·lar el quiosc a la plaça de l’Àngel, al costat del Canaletes. En aquella època es va fer una inauguració oficial, on el capellà va beneir el quiosc. Jo, en aquell moment, devia tenir nou anyets i en aquella època ja vaig començar a ajudar al meu pare repartint diaris abans d’anar a l’escola.

– Sempre va saber que s’hi dedicaria?
Abans d’anar a la mili vaig estar un parell d’anys treballant a l’oficina de correus. Quan vaig tornar de la mili vaig haver de decidir si una cosa o l’altra, i en aquell moment em va semblar quedar-me a casa era la millor opció.

– Quants anys ha estat al capdavant del quiosc?
Doncs des dels 20 anyets. Sense comptar que de petit ja ajudava al pare, he estat quaranta-sis anys al quiosc. Quan encara hi havia el meu pare, m’hi arrepenjava més, sobretot a l’hora de matinar, però, de cop i volta, i per desgràcia, quan va morir el pare ja em vaig quedar sol al quiosc.

– També van ampliar el negoci amb la papereria de just al davant del quiosc.
Quan va anar a terra l’antic edifici de l’escola Pia van construir el bloc de pisos i locals. Tant el pare com jo, vam decidir sobre plans comprar un espai al darrere, una botigueta, un local al darrere perquè no saps mai com pot anar tot. Els ajuntaments canvien, teníem concessions i podia passar que no te la renovessin. Durant diversos anys el vam fer servir com a magatzem per fer les devolucions i tot el frontal de la vidriera era una exposició de revistes, però com a magatzem. Quan va néixer la meva filla, ara fa trenta-cinc anys, vam decidir que muntaria una papereria, alguna cosa relacionada amb el quiosc i senzilla. Tenir un segon establiment era per guanyar qualitat de vida.

– Sembla contradictori.
Aviat ho entendràs. Quan estàs al quiosc treballes set dies a la setmana, no hi ha descans. I si tens un local de la teva propietat i tu vols fer festa un diumenge a la tarda i un dilluns, pots tancar el quiosc i mantenir oberta la botiga. Amb la dependenta fèiem un tàndem perfecte per tenir aquesta qualitat de vida. Durant aquests 35 últims anys sempre hem tingut les nostres vacances el mes d’agost, el dia de festa cada setmana i inclús hem pogut fer algunes escapades de cinc dies de dilluns a divendres perfectament. I això que també hem donat empenta al negoci, ja no només en el quiosc, sinó que teníem una papereria de cert nivell que venien llibres, objectes de regal, tota mena de papereria i al mateix temps ens ha servit d’això, tenir qualitat de vida. L’Esther i jo hem tingut una vida bastant normal amb la qüestió de disposar de dies de vacances, de dies per a un mateix, per gaudir-los.

– Com recorda el dia a dia com a quiosquer?
Llevar-me d’hora i dedicar-hi moltes hores. No és que fos una feina especialment molt dura. Era una feina bastant rutinària, com moltes altres feines, suposo, però era una feina de moltes hores. Per això era tan necessari trobar un punt d’inflexió i trobar aquell espai per gaudir de tenir festa, dies per dedicar al matrimoni i a la família.

– Quantes capçaleres s’hi podien trobar al quiosc?
Després del franquisme, quan va morir Franco, hi va haver un boom de capçaleres, les eròtiques, les d’humor crític, sobretot referent a la política. Va ser un boom de moltíssimes capçaleres que amb el temps es va anar regulant i algunes van anar desapareixent. Altres, en canvi, van guanyar força. Però aquella època va ser una època de molta capçalera i també dels col·leccionables, va ser una època de molta feina.

– Què havia de tenir una publicació per tenir un forat en els seus prestatges?
Res en especial, senzillament la posava i només em regia per criteris de venda, que es venguessin. No tenia cap predilecció. Tampoc censurava absolutament res. Malgrat les meves idees, tenia diaris com l’ABC i El Mundo.

– Com creu que ha anat evolucionant la premsa escrita?
En aquests últims temps tot va molt diferent. Però segur que troba el seu espai, encara hi ha molta gent que necessita el seu moment de llegir amb el suport en paper. Els caps de setmana són, encara ara, els dies de més venda de premsa escrita. Els caps de setmana la gent relativament més jove, de quaranta anys, els agrada fullejar el diari que és quan més temps lliure es té.

– Amb la irrupció de la premsa en format digital, ho va notar amb les vendes?
És clar, per això vam decidir que s’havia de reorientar el negoci amb la botiga. Tot i que aquests últims quatre anys, com que ja li vèiem el final, pensant en la nostra jubilació, ens dedicàvem a mantenir el negoci, sense dedicar-hi tants esforços. Però els quioscos o les papereries, sobretot si estan ben situades, són negocis rendibles que, treballant, poden generar un sou raonable i es pot gaudir de la feina sense avorrir-te.

– Amb el pas dels anys deu haver vist créixer generacions de calderins i calderines. Ha fet amistat entre la clientela?
Per sort he fet amics, clients i coneguts. La feina al quiosc m’ha permès conèixer molt bona gent. Jo també he intentat estar a l’altura durant tots aquests anys.

– Com ha vist canviar la vila des del quiosc?
A poc a poc, imagino que com tothom, ha anat canviant cap a millor. Quan t’ho mires amb perspectiva te’n adones que a Caldes s’hi viu molt bé, és un boníssim lloc per viure-hi. És un plaer viure a Caldes, pel poble i per la seva gent.

– De tots aquests anys, quina notícia li ha impactat més?
És difícil, però potser diria la mort de Franco, hi va haver un rebombori, abans i després, les vendes de diaris en aquella època van augmentar considerablement. Venien clients molt contents i d’altres no tant. Va ser una notícia potent. Una altra notícia més actual que també em va impactar molt va ser l’atemptat de les Rambles de Barcelona.

– Pocs mesos abans de jubilar-se definitivament, es va treure la parada del quiosc, com ho va viure?
Per nosaltres era un moment de desacceleració, teníem clar que ens jubilaríem al desembre d’aquest any. Sentimentalment parlant, va ser una decisió difícil, alguna petita llàgrima va caure, com és natural. Era tota la meva vida i era la vida dels pares. Però formava part del procés.

– Com va respondre la gent en el moment en què van tancar?
Per molta gent va ser un xoc. Pensa que persones que ara tenen 40 o 45 anys de petits venien a comprar llaminadures, molts quan encara hi havia el meu pare i molts amb mi, i que també hi han portat els seus fills. A vegades els hi expliquen als petits que quan ells ho eren, també venien amb els seus pares a comprar llaminadures o col·leccionables.

– Quins hàbits de consum tenia la seva clientela?
Abans es venien revistes molt generalistes i molts més diaris. Estaves més centrat perquè allò ja et portava molta feina, és que no tenies temps per rumiar. Però aquests últims anys, els cromos o els regalets. Tot això ha funcionat, hi ha una gran quantitat de productes que s’han venut moltíssim, que han tingut una rotació tremenda. Si una cosa afluixava, intentaves buscar altres productes que tinguessin més sortida i que em mantinguessin ocupat.

– Quina anècdota destacaria?
He viscut moltes anècdotes, però recordo quan se segrestaven les publicacions i te les venien a buscar la Guàrdia Civil, publicacions com El Jueves o el Papus. Algunes vegades n’amagava unes quantes i sempre les passava d’amagat. Ara ho mires amb la perspectiva del temps i eren anècdotes molt divertides. També recordo haver amagat revistes del “destape“, a vegades venia gent gran i em demanaven el llibret d’anar a missa i en realitat volien demanar aquestes revistes.

– Creu que l’ofici de quiosquer pot desaparèixer?
Sí, tal com el coneixem. De fet, s’està acabant, ha passat de moda treballar de dilluns a diumenge. Jo era un quiosquer una mica atípic perquè hem gaudit de temps lliure, perquè per sort ens ho vam poder muntar. Quan tancàvem quiosc la clientela quedava atesa a la botiga per la dependenta. Sempre he tingut la sort de tenir dependentes molt maques que han atès igual o millor que nosaltres. Però l’ofici de quiosquer ja està liquidat.

– Ara que s’ha jubilat, a què dedicarà el temps?
De moment encara estic molt embolicat intentant que les distribuïdores em liquidin. Després volem viatjar. A la meva dona Esther i a mi ens agrada molt. Sort n’he tingut de trobar una companya com l’Esther, perquè el negoci ha estat molt absorbent, amb moltes hores d’atenció al públic i amb ella hem pogut tirar endavant el negoci i la família.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss