Sentmenat, l’abans i l’ara

> Jaume Baigual i Rusiñol

 

Extasiat amb l’encís del bell esguard                

des de la Serra Llisa, on el cim és més pelat,

contemplo el paratge i el poble de Sentmenat.

La mirada em resta captiva, blavosa-rogenc,

en una vall voltada d’ondulades carenes

on les margenades d’herbes en són plenes

i en una faixa de roques que ensenyen les dents

els merlots hi xiulen i els gaigs hi volen contens.

 

Des del cim, atalaio el vigorós campanar,

on entre les pedres romàniques hi ha les campanes

que l’aire s’emporta i escampa el fervent repicar,

al davant, l’Església perquè els devots hi puguin pregar.

La carretera, artèria principal on passeja molta gent,

al costat el “Coro”, l’antic col·legi, la plaça i L’Ajuntament.

 

Assegut en una pedra, sobre el cim pelat,

medito, penso en l’abans i l’ara de Sentmenat

on els avantpassats eren els homes i dones

compromesos d’ànsies, angoixes i gran esperit,

no en tenien prou de viure, allargaven la mà a l’amic.

 

Retornaven, fent gatzara els homes del conreu,

arribaven a la casa on vivien mainada, avis i hereus,

penjaven a una estaca les mantes i els arreus,

sopaven fent rotllana mentre el foc guspirejava

i al costat de les brases, s’escalfaven els peus.

 

Del vell gresol d’enyorances, en queda el record bonic,

els retrats i els escrits que perduraran fins a l’infinit.

Sentmenat, tu ets l’abans, seràs el després i ets l’ara,

i el bressol que el meu cor estima i d’amor se n’amara.  

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss