Un jove Pau Casals, es va fixar en una partitura pertanyent a J. S. Bach. A partir d’aquesta troballa a l’interior d’una llibreria, va ser molt conscient que se li obria tot un món en el coneixement de la música i en especial, per l’afany de perfeccionar el violoncel; instrument que ja practicava des de ben jove i amb el qual, oferia petits concerts en espais reduïts d’esbarjo. Anava a la recerca de la idea d’assolir el seu propi estil a fi, d’interpretar la música des dels sentiments, anhels i passions; la seva intenció declarada era la d’anar més enllà de les notes de la partitura. Malgrat que va viure en els intricats escenaris bèl·lics de principi de segle vint. P. Casals va gaudir d’una intensa i dilatada vida personal i professional. I sobretot, quan va dirigir diversos concerts com l’oratori anomenat: El Pesebre. I amb el qual, el va dur a viatjar arreu d’un món molt convulsionat per l’escalada nuclear. Fet aquest últim, que l’inquietava i el deixava submís en una fonda perplexitat i que acompanyar tota la vida. Tant és així, que va confessar amb un profund sentiment, en el reconegut discurs, quan li van donar la medalla de la pau, a dins de l’edifici de les Nacions Unides a mitjans dels anys setanta. Envoltat d’un públic que el venerava va emfatitzar i accentuar, els seus orígens i les arrels catalanes que pertanyia. I també va recordar el nefast context de guerra per assenyalar la història primigènia de Catalunya del segle onzè, en què ja es posicionava de forma clara i vigent, cap a un món a favor de la pau. Per això, també en el saló de la Casa Blanca i davant d’una atenta cort presidencial de l’època, va interpretar l’emblemàtic tema: El cant dels ocells. L’oportú arranjament per l’instrument del violoncel d’un tema folklòric que el músic, va posar en concordança amb la música clàssica i amb l’única finalitat, de transmetre i simbolitzar la idea de la pau. En definitiva, P. Casals va mantenir una forta convicció a l’hora de fer realçar la música, com una herència cultural perquè es perpetués en la humanitat. Desig aquest últim, que de segur, quedarà en els anhels de la història de la música com a font d’inspiració i una eina per aspirar a la pau. En paral·lel això, l’estimació i la complicitat, que P. Casals mantenia amb els músics clàssics a dins de la seva ànima, va ser cabdal per la seva ascendent carrera musical. Aquest fet va quedar patent el mes d’agost de l’any 1954 a l’interior de l’Abadia de Sant Miquel de Cuixà, quan va interpretar de memòria, la Suite núm. 1 de J.S. Bach; la partitura que de jove, va descobrir en una estanteria d’una llibreria.
