La bomba
- 07/03/2023
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Joaquim Campistron
No s’assembla a cap de les formes habituals de les bombes que destrueixen, la metralla que hi ha al seu interior tampoc té a res a veure amb la que contenen aquelles. Tanmateix, és una bomba. S’ha passat anys -segles- adormida i sense explotar, no mig clavada a terra sinó a la prestatgeria d’una minúscula i fosca habitació. Hi ha qui la va veure fa temps, però, atrafegat per altres cerques, va passar de llarg; i ja el 1934 en Fortià Solà va parlar de la seva existència. Un bon dia va aparèixer una “balladora” insistent -pesada, diuen alguns- que seguint pistes la va saber detectar. L’artificiera, amb bon i profesional olfacte cercador n’ha fet la detonació controlada per posar-la a la vista de tothom. Fa poc l’hem pogut escoltar narrant-nos com n’és de beneficiós per la cultura històrica de Caldes treure a la llum allò que està amagat.
Els seus “bueno” lligats amb el que ha dit abans i ve després són moments significatius, dits de manera com qui no vol la cosa, i tot i que sembla conformar-s’hi per l’expressivitat que usa, no és pas així. És com qui reconeix la dificultat que té per arribar on vol, però no es dóna per vençut. Senzillament espera mentre busca i pregunta com qui olfacteja el que hi ha al seu voltant per veure què capta. Tot seguit, amb la seva intuició de persona avesada a furgar allà on pensa que hi pot haver el tresor, s’arremanga amb il·lusió i afany. Un cop es topa amb la joia, sap compartir-la amb tothom, propi dels cercadors nobles que estimen amb passió la seva tasca. No s’està de fer els seus comentaris crítics envers els pals a les rodes que li han posat al carro. Ho fa enmig del relat general i com qui explica una película, sense acritud, però amb contundència, claredat, sense amagar-se i per servei a la veritat. Hom pot pensar que s’ho podria haver estalviat, però professionalitat obliga. És bo que hom en prengui nota, i més ancara quan amb l’excusa de que es tracta d’una festa patrimonial local, hi ha qui se n’aprofita per posar-se medalles gratuitament.
La professionalitat i imparcialitat de la Laia Soler són inqüestionables. No es conforma amb la informació oral, i ben just amb l’escrita. Vol arribar fins al fons per trobar, si és possible, el document original que doni fe de la narració. Per això, la seva investigació ha permès, no només trobar un document de valor històric capdal, sinó també desmontar algun refregit convertit en llegenda urbana transmesa sense filtre a través del boca orella. La seva persistència és digne d’elogi. En qui cerca, això, lluny de ser un defecte és tota una virtut. Pot entendre’s que segons qui s’hagi sentit molest, però també és clarificador saber perquè. A més, cal tenir en compte que hi ha una manera de no alimentar-li l’esmentada persistència: obrir pas de bon grat a la seva demanda. M’ha fet recordar una narració exemplificant de Jesús que és tota una lliçó de gosadia a tenir en compte. Ve a dir que el normal és practicar la generositat, però davant la resistència a ser-ho, s’ha de fer ús, si cal, fins i tot de la impertinència per tal d’aconseguir per raó de veinatge un bé que no és per un mateix.
Fa poc mesos que conec a la Laia. Vaig coincidir amb ella a l’arxiu històric quan tot just començava la cerca que s’ha vist culminada amb una molt ben treballada exposició. Recordo que li vaig dir les quatre coses que sé de la Festa dels Tres Tombs i dels taps amb que es toparia a l’hora de buscar informació. En converses posteriors m’he anat adonant que no fa investigació per lluiment personal, sinó divulgatiu, característica que garanteix fiabilitat. Cal abandonar conductes pròpies d’esperit de “capelleta” per tal d’aconseguir beneficis més grans i amplis, si és que de debò hom estima el poble en el que hi viu. Fent això pot arribar-se a haver de posar històries i personatges al lloc que els pertoqui. Lliures de mesquineses i interesos creats és quan es pot imposar la veritat històrica per ennoblir-la.
