Aquest poema el vaig escriure inspirat sobre un fet real. Dedicat a la Rosita, la meva germana.
Era la dècada dels anys cinquanta,
els carres del poble eren fangosos
l’hivern era fred i la pluja fina,
uns escassos aparadors adornats,
era Nadal, els Reis Mags s’apropaven,
cavalls de cartró i joguines de fusta,
desfullats els arbres i la llum tènue,
una bombeta il·luminava l’aparador
d’un vidre entelat pel fred i la boirina
envoltat d’un marc de fusta envellida.
Una nena es va parar al davant
amb la mà, va eixugar la humitat del vidre
a dintre, hi havia una nina,
amb la cara rosada, ulls blaus,
amb cabellera daurada i fornida.
La nena es va quedar parada, badant,
era la nina que ella volia.
Va escriure al Patge Reial:
–No vull res, només una nina!
En una masia, la nena vivia…
a mirar l’aparador, anava cada dia,
amb el front recolzat al vidre
contemplava l’esperada joguina.
Una sotragada va rebre un dia
quan en l’aparador no estava la nina,
els innocents somnis d’infantesa trencats,
un disgust sense consol la nena tenia
–Digueu-me Déu meu, tu que ets bo,
és que no me la mereixia?
És que la té una altra nena
que també la volia?
Va arribar la nit de Reis,
una nit per ella molt estranya
amb foscos pensaments desdibuixats,
desanimada i cansada es va adormir.
De matinada, quan les parpelles va obrir
va esclatar amb un gran crit
d’alegria,
ja que en el mateix llit que ella dormia
els Reis, li havien deixat la nina.
