anna madrid

Anna Madrid Egea

> Mireia Clapers

Infermera, antropòloga, treballadora social i escriptora

Gràcies a la seva professió ha treballat amb la marginació i la salut mental de la dona, i, des de sempre, ha tingut interès a donar veu a les dones que pel fet de ser dones han patit una injusta persecució. Amb el llibre “Yo me confieso Bruja” coneixem la història de 22 dones acusades i executades per bruixeria.

 

 

– Juntament amb la Isabel Márquez has coescrit el llibre “Yo me confieso bruja”, com sorgeix aquest projecte?
Quan estudiava antropologia a la universitat hi havia una assignatura de rituals i em va interessar molt. En venir a viure a Caldes, amb tota la història que té la vila sobre les bruixes, vaig contactar amb la Isabel i li vaig plantejar el projecte.

– Com inicieu el procés d’escriptura?
Va ser en ple confinament, tot i la dificultat, vam poder treballar en el llibre cadascuna des de casa seva.

– Què t’ha despertat l’interès per voler conèixer amb més profunditat la figura de les bruixes i la seva història?
És un tema que sempre m’havia fascinat i “rascant una mica” ens ha portat més lluny del que ens pensàvem.

– El llibre explica la història de 22 bruixes, com vau fer el procés de selecció? Sota quins criteris?
Vam buscar dones amb perfils diferents, que fossin completament diferents les unes amb les altres. Vam retrocedir fins a l’inici de la història, tot i que també haguéssim pogut anar fins a la Bíblia, ja que també parlava de les Bruixes d’Hendor, però vam començar amb Hipàtia d’Alexandria i vam acabar al segle XX amb la Vampira del Raval. Buscàvem un ventall diferent de dones, unes camperoles, reines, nenes… que es veiés que no eren dones amb un perfil concret a les que es perseguia, sinó que qualsevol dona podia ser acusada de bruixa.

– Què tenen en comú totes les històries?
Que són dones i a la seva manera poderoses. Per coneixements i estatuts socials, eren dones autònomes, valentes.

– En el llibre hi ha la història de dones d’arreu del món, com hi heu arribat?
Volíem reflectir que a indrets diferents del món existien “bruixes”, a tots els continents hi ha indicis de dones acusades de bruixeria. Tot i que nosaltres ens hem centrat en el nord d’Europa, Alemanya, Irlanda, Anglaterra és on hem trobat més documentació sobre aquest tema.

– L’Església va tenir un paper important?
Sí, però al contrari del que es pensa, l’Església catòlica, en el cas d’Espanya, va servir per protegir-les. Qui acusava i condemnava més a les dones acusades de bruixeria eren els alcaldes en l’àmbit local, que fins i tot contractaven a “caçadors de bruixes”. L’Església, en aquell moment, estava més preocupada per l’heretgia que per les bruixes.

– Creus que són necessaris aquests projectes de divulgació i reconeixement?
Crec que és necessari donar veu a aquestes dones, no eren bruixes, eren dones, va ser un feminicidi acceptat i incitat. Van rebre una persecució.

– En el llibre hi ha una tasca de documentació molt rellevant, va ser difícil accedir-hi?
La dificultat més gran va ser haver de fer-ho en ple confinament, vam haver de trucar a molts ajuntaments i arxius d’història per aconseguir documentació i no sempre va ser fàcil. Els casos de fora del nostre àmbit territorial hem hagut de fer una recerca bibliogràfica i d’hemeroteca molt exhaustiva.

– Caldes és una terra de bruixes?
A Caldes és on es van matar més bruixes. De fet, volem dedicar un llibre exclusiu dels casos de Caldes. Ja hi estem treballant. Hi va haver acusacions de bruixeria a moltíssimes dones de Caldes, setze van morir a la forca. Va ser un fenomen en cadena. Moltíssimes dones torturades i tancades en presons on l’única possibilitat de sobreviure era acusar a altres dones. Aquí a Caldes també se celebraven els judicis de dones d’altres pobles del voltant.

– De tot el que heu investigat, què us ha cridat més l’atenció?
La crueltat amb què es castigava a les dones. S’aplicaven les pitjors tortures físiques i psicològiques sense cap mena de pietat, jo penso que és l’episodi de la història més trist per les dones.

– Últimament, s’escolta el lema “Som les netes de les bruixes que no vau poder cremar” en les manifestacions feministes, les bruixes van ser pioneres del feminisme?
Jo crec que sí, moltes d’aquelles dones sabien quin era el seu final i es mostraven valentes. Dones amb coneixement, o poder que podien fer ombra als homes i per això se les acusava.

– Ha estat difícil escriure el llibre a quatre mans?
De les 22 històries que expliquem en el llibre, cada una n’hem fet onze, i també hem aportat o corregit aspectes de les altres. Fa molts anys que ens coneixem amb la Isabel i la confiança que ens tenim ha facilitat la feina.

– Recentment, has publicat un altre llibre, d’on neix aquesta vocació literària?
Sí, es titula “La huella del miedo”, a mi sempre m’ha agradat escriure, però mai m’hi havia atrevit a publicar. Gràcies al confinament han anat sorgint projectes literaris. També és un llibre a quatre mans amb la Noemí Torrella, basat en el principi de la criminologia.

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss