“El Guillem és nostre” dèiem amb alguns companys dels mitjans amb un punt d’orgull el dia de la cerimònia de comiat. Ho dèiem amb orgull i amb una certa avarícia benentesa. L’avarícia de qui es vol sentir a prop, en moments com aquests, una persona que t’estimes.
El Guillem és nostre, dels mitjans de Caldes, perquè ens el sentim així molt directament, molt senzillament i molt clarament.
Que ningú no es pensi que aquesta reivindicació és d’exclusivitat; no. El Guillem va fer molts amics a Caldes, molts bons amics fora dels mitjans de comunicació.
Però el nostre Guillem és aquell que trobàvem sempre en un acte públic a Caldes, amb la càmera de fotos a punt: “Què, Guillem, ja hi tornem a ser”, un acudit a la butxaca o qualsevol facècia per fer-nos riure. Sovint, si ell no arribava, l’acte no començava, s’endarreria amb un punt de coqueteria per part dels organitzadors; això passava ben poc, perquè era extremadament puntual…
El nostre Guillem és aquell que es penjava la bossa negra a les espatlles, plena de CDs per repartir, convertint en regals les seves fotografies i la seva mirada del món.
El nostre Guillem és aquell que ja tenia la petjada feta a tots els carrers de Caldes, perquè els va caminar i recaminar més que cap altra persona, amb la passa tranquil·la i la seguretat d’arribar sempre arreu.
El nostre Guillem era aquella persona que truquessis quan la truquessis, per cobrir amb la seva càmera qualsevol acte d’última hora, mai tenia un no per resposta sinó tot el contrari, sempre estava predisposat, “tranquil·la mossa que allí estaré”. I quan tu anaves a escriure l’article, te’l trobaves a la redacció on ja havia deixat col·locades les imatges a l’ordinador.
El passat dilluns 19 d’abril quan en Guillem ja ens havia deixat, parlant d’ell amb amiga d’una botiga, una senyora que hi era comprant i en escoltar va dir, “així era el senyor de les ulleres, la gorra i la càmera de fotos”. Sí, la seva fesonomia podria ser aquesta, però per a les persones que el coneixíem de ben a prop era molt i molt més, senzillament entranyable.
El nostre Guillem era una persona única, símbol d’una generació extraordinària per la seva lluita i entrega diària, una generació que malauradament desapareix …
Al nostre Guillem li agradaven els tangos, n’hi ha un de Carlos Gardel que en alguna ocasió l’havíem sentit taral·lejar quan marxava, i així imaginem ara que fa el seu comiat al Caldes que estimava:
“Adiós muchachos, compañeros de mi vida,
Barra querida de aquellos tiempos.
Me toca a mi hoy emprender la retirada
Debo alejarme de mi buena muchachada.
Adiós, muchachos, ya me voy y me resigno,
Contra el destino nadie la calla” …
Deixeu-nos dir que era ben nostre… només uns dies… el temps just perquè siguem capaços de compartir la seva pèrdua amb tothom.
![Guillem el fotograf]({"full":{"0":"2021\/05\/GUILLEM-I-CAPGROS.jpg","1":1181,"2":791,"3":false,"file":"https:\/\/www.calderi.cat\/wp-content\/uploads\/2021\/05\/GUILLEM-I-CAPGROS.jpg"}})
