Núvols i clarianes
- 19/11/2019
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Montserrat Canyameres
Passen tantes coses al llarg d’unes setmanes, empalmant-se o superposant-se unes amb altres que ben sovint, si vols referir-te a elles, ja han perdut vigència. Fa ben poc al Valle de los Caídos hi va haver l’exhumació de Franco (24/10/2019) amb tota la seva pompa feixista i també la inhumació al cementiri en el panteó familiar, al costat de la seva dona Carmen Polo. Vaig quedar ben sorpresa quan vaig adonar-me que la meva néta gran, que cursa primer de batxillerat no sabia gaire res del personatge anomenat Franco, enterrat al Valle de los Caídos des de feia més de 40 anys, qui era i el què havia fet, què representava el mausoleu que s’havia fet construir i qui eren els “ caídos por Dios y por España”.
Amb tot el que estem vivint grans i petits a Catalunya des del 2012, posem pel cas, no seria de més que aquests petits que s’han anat fent grans al nostre costat, que han participat en tantes manifestacions, referèndums, eleccions, exilis, empresonaments, procés, sentències, vagues…, coneguin el curs de la història, almenys des del 1936 amb el cop d’estat del gral. Franco. No seria de més que a l’Institut se’ls expliqués, d’una manera neutral, un o dos dies al mes, a una hora determinada, tot aquest llarg camí que hem anat recorrent junts: avis i àvies, fills i filles, néts i nétes, fins i tot besnéts i besnétes, ja que la història que coneixen ells i elles, és una història escapçada, manipulada i silenciada. M’atreveixo a dir que és molt més important, aquesta vessant històrica més moderna, que no pas l’anterior. Ja tindran temps per anar-la coneixent des dels Reis Catòlics…
Passo a un altre tema delicat: el de la seu de la Jefatura de Policia de la Via Laietana. La seva història amagada. L’altre dia, als Matins de TV3 se’n va parlar. “Fora les forces d’ocupació!” crida la gent que es va ajuntant al seu davant, sense saber-ho exactament i només intuint-ne, molts d’ells, tota la història que s’hi amaga: la brigada político-social amb els germans Creix, els calabossos, els interrogatoris, les tortures… Mostraren les seves dependències modernitzades, pintades de nou, entapissades, “enllustrades”, quan moltes persones grans que hi van anar a parar, vives encara, en guarden un record de brutícia, de piles de carpetes d’informes, de foscor, dels “grisos” deambulant-hi, juntament amb inspectors, comissaris i civils “afines al régimen”. Tant de bo, traslladin ben lluny aquest edifici de mal record o l’enderroquin, esborrant-lo per sempre!
Havent viscut tants anys, com que també em bull la sang i ja no em manifesto ací i allà, em tranquil·litzo escrivint i llegint. Sortosament, també visc moments agradables com per exemple la participació al Club de Lectura una vegada al mes. Així doncs, mensualment, sota la dinamització de Ruth Villar, de Cos de Lletra, ens reunim a la Biblioteca una vintena de persones per “disseccionar” un llibre, recomanat per la Ruth, després d’haver-lo llegit.
Som més dones que homes, com en tants tipus de trobades, que ens apleguem al cap d’un mes per exposar les nostres crítiques o opinions relacionades amb el text que acabem de llegir. No ens coneixem personalment o, si més no, ens coneixem poc. Unes quantes, les que vam instaurar el “Club” portem més de 10 anys al peu del canó… en fi “canó” no és la paraula adient ja que l’hora que dediquem a disseccionar el llibre que acabem de llegir transcorre amistosament. Ens escoltem les unes a les altres amb respecte, posant-hi tota l’atenció i l’interès pel que es va exposant, encara que la teva opinió sigui contrària o en desacord. Naturalment, parlo per mi que sempre hi he assistit. Hi continuo anant perquè sóc una vella lectora empedreïda que aprofita moltes de les recomanacions d’autors de la Ruth, desconeguts per mi, però dels quals n’exposa la “vida i miracles”. No sóc molt xerraire quan explico les meves opinions perquè m’interessa escoltar sobretot les de les altres que sempre aporten crítiques originals i idees atraients.
En resum, en aquests dies tan decebedors i incerts, que t’omplen de neguit i de ràbia, que et fan avorrir la política i els polítics, el fet de trobar-te una hora al mes amb unes persones gairebé desconegudes amb les quals l’única cosa que t’hi lliga és un llibre, sembla una falòrnia però és tan real que a mi m’ajuda a reconciliar-me amb l’altre món que tant m’estressa.
