Ruta Lawrence desitjada
- 01/10/2019
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Quim Campistron
Fa temps –molt de temps– que desitjava que la fessin. Però Madrid cau tan lluny… Ells també tenen aquesta sensació, i no entenen perquè els és tan difícil venir a terres catalanes. Tanmateix, ara els havia sorgit l’oportunitat de venir a Barcelona. Havien de presentar un libre sobre la biografia i tasca dels missioners evangèlics britànics Ernest i Gertrudis Trenchard, desenvolupada, entre altres llocs, a casa nostra. Van fer tasca en temps de la Segona República i pràcticament durant tot el franquisme. És un llibre imprescindible per saber com s’ho va fer per sobreviure durant la dictadura una part de la dissidència del país: la cristiana. Exempt de triomfalisme, tracta amb honestedat i claredat les llums i ombres dels personatges centrals, la seva animosa constància i esforços per tirar endavant la tasca a la qual van ser cridats, així com el recel d’alguns líders evangèlics que es van deixar entabanar per tabús, mals entesos i interessats encasellaments.
Coneixedors, els visitants, de l’existència de la Ruta George Lawrence, no volien perdre-se-la ara que tenien l’oportunitat. Ken Barrett és d’origen britànic, concretament de la regió de Cornualla. Fa la tira d’anys que, juntament amb la seva muller, porten a terme, entre altres tasques, la de conselleria pastoral i ajuda social a Madrid i Alcalá de Henares. Al Ken, també se’l pot veure sovint a la Puerta del Sol de Madrid exposant l’Evangeli a viva veu. El seu amic José Manuel Bartolomé regenta juntament amb la seva esposa una llibrería a Madrid (El Renuevo), que amb penes i treballs van tirant endavant dedicant-hi hores i servint els clients amb cura.
Només els coneixia per referències, i tanmateix, des del primer moment és com si fes anys que ens coneguéssim a causa de la franquesa en el tracte. Van ser un grapat d’hores ben intenses. Tot i el pronòstic real de pluja, vam poder fer la Ruta Lawrence seguint el pla B. A més, la vam completar admirant altres racons emblemàtics de Caldes, i es van adonar de la riquesa històrica i cultural del poble, així com del peculiar i diferenciador origen de la vila. I de xerrar ens en vam fer un fart, juntament amb una família amiga resident a Palau.
Era engrescador veure l’interès que mostraren per conèixer la biografia de Lawrence, el seu llegat i influenciadors, i també quan els anava exposant el meu viscut i apassionant procés de descobriment de fets i llocs de Caldes relacionats amb els Lawrence. Val a dir que per al Ken el missioner galès no és un desconegut, i amb les seves intervencions durant les xerrades em va donar pistes per continuar investigant. Intueixo que hi haurà, si Déu vol, ocasions futures en què podrem gaudir de la conversa amb aquests dos nous amics, converses que es veuen amanides de tant en tant –sovint, a vegades– amb les expressions de l’humor sorneguer i amable del Ken que, un cop dites, com si no anés amb ell, fa cara de no haver trencat mai un plat.