L’any 1951, l’actor Kirk Douglas interpretava el paper d’un periodista sense escrúpols que, al preu que fos, volia assolir la fama. No l’importa el que hagués de fer; al film, aquest disfressava o exagerava el relat d’un accident que van patir uns miners que van quedar atrapats a la mina on treballaven. El cas era que la notícia esdevingués un ‘best-seller’ periodístic, encara que en realitat va ser això: un gran carnaval!!
Si seguiu llegint entendreu per què se m’ha acudit aquest títol i l’atípica manera de començar aquest escrit.
Vagi per davant que soc un de tants d’aquells que, com els bens i amb l’ajut d’un bon gos d’atura, ens duen a tots plegats cap a la cleda. No tinc idea de política, però no he vist mai ningú que es baralli per arribar a ser president de cap comunitat de veïns: ara, això si, cadascun de nosaltres som molt importants a l’hora d’haver d’anar a votar; ho hem de fer com a prova de civisme, com a dret democràtic i, entre altres raons, perquè no guanyi qui no volem.
Publicitat, campanyes a dojo, tots els candidats prometen, donen i la seva opció es la millor… “y asi hasta ciento”; s’acaben les votacions i ja som a l’escrutini; segons aquest, han guanyat els blancs, seguits dels grocs, després segueixen els blaus i per últim els grisos. Està clar, doncs, que qui hauria de governar son els blancs, doncs no senyor; comença el ball de pactes, coalicions i altres “mandangues” i els que manaran seran els grisos.
Després de tot això hom es pregunta: no estaran jugant amb els pobres miners a qui al·ludia al principi, als qui, sent protagonistes de la tragèdia, pinten menys (oi, pintors?) que aquells que ho feien menys que un ‘pardalet’. Tot i així, reitero que no entenc un brot de política, però no m’agrada gens fer de pilota de tenis.
