El dia anterior, el van reconèixer com a Rei, demanant-li a crits que els salvés, citant així, el Salm 118: 25-26, tot un càntic d’acció de gràcies a Déu pel fet de donar la victòria al rei del poble. Però no van passar d’aquí: ni compromís per seguir-lo, ni donar la cara per reconèixer-lo com el qui i què és. El seu passotisme, quan no el seu rebuig despietat, mostrats en els esdeveniments aquella setmana així ho van mostrar: molta lloança a volum alt, però nul compromís pràctic amb Ell. Molt soroll per a no res, vaja.
L’activitat al Temple és frenètica en aquells dies assenyalats. Però Jesús vol indicar que el ritus religiós no té valor en sí mateix, només és simbòlic, el que és veritablement important són els fruits de la fe compromesa amb Déu viu i actiu. Dóna un cop d’ull panoràmic al lloc i, com que es hora de recollir-se se’n va al poble veí de Betània, segurament a casa dels seus amics, els germans Llatzer, Marta i Maria. Ja tornarà l’endemà per fer la feina. I comença amb una figuera (Marc 11:12-14). És bonica, frondosa. Satisfacció visual que produeix bon estat d’ànim i autocomplaença. Les seves fulles serveixen per tapar nus i mancances (Gènesi 3:7), però no satisfan la fam. De la mateixa manera que la lloança i l’activitat cúltica poden “tapar” la hipocresia i el fariseisme, però no poden saciar la fam de paraula viva de Déu.
Després de la figuera, li toca el torn al Temple (Marc 11:15-18). ¿Perquè es fa servir? No per la finalitat amb la qual es va construir: ser el lloc comunitari on s’adorés i beneís Déu, on es practiqués la humilitat i dependència de Déu, on es mostrés de manera visual el lliurament a Déu i als altres. Però en la pràctica és “cova de lladres”, diu Ell. Té molla la definició feta per Jesús. Està dient que, començant pels líders, i seguint pels seus acòlits afalagadosos -i babosos-, l’han convertit en el lloc on el seu “modus vivendi” es fa palès, usant-lo per a benefici propi en els seu ampli espectre d’interessos, i per això el cuiden i el defensen a ultrança. Remarco que he dit “lloc comunitari”, però no “únic lloc”.
A partir del Nou Pacte, i per la gràcia de Déu, cada persona que es lliura al Crist de l’Evangeli, és temple de Déu (1ª Corintis 3:16). Així que, a veure com es sobreedifica. Cadascú/na ha d’analitzar si la seva vida (doctrina, sentiments, criteri, acció, etc.) està fonamentada sobre la millor base. Alhora, ha de fer el mateix per veure si ell/a mateix/a és bona base per a la següent pedra viva de l’edifici comunitari. Si Jesús ha de venir a tirar per terra “la meva taula”, entengui’s: posició, criteri personal menys o menys ben estructurat, bona fama davant els altres a qualsevol preu, i un llarg etc. serà bo, saludable, beneficiós i engrescador no barrar-li el pas i deixar-lo fer.
