L’onze de setembre passat encara no havíem viscut en les nostres pròpies carns la repressió de l’estat espanyol, la impotència de veure com la seva policia vinguda i posada en un vaixell de piolins ens venia a atonyinar per posar una papereta dins d’una urna i sobretot, veure com de gran, digne i pacífic és el poble català. I com, unit, el poble va vèncer, i, efectivament, com deia el vicepresident Junqueras –ara injustament empresonat– “hi haurà urnes, hi haurà paperetes i votarem en referèndum”, mentre la Soraya Sáenz –ara ja “liquidada”– deia que no n’hi hauria.
Segur que molts de nosaltres tenim gravades a la memòria imatges dels col·legis electorals de matinada plens de gent fent guàrdia, l’entrada de les urnes per la porta de l’ajuntament a mitja tarda amb els aplaudiments de tots els que van venir dels col·legis per ajudar a custodiar-les, les hores de molta tensió esperant que arribessin les vuit del vespre per tancar i començar el recompte, com queien les paperetes pel balcó de l’Ajuntament al final de tot, quan a Caldes es va imposar el SÍ al referèndum…
Avui, les nostres llibertats bàsiques estan sent vulnerades i tenim a persones de pau, honrades, tancades a la presó o a l’exili, que l’única cosa que van fer va ser complir el mandat democràtic que els vam encarregar els ciutadans amb el nostre vot. Amb tot això, no ens podem conformar. Els nostres representants s’hi han i s’hi estan deixant la pell i ja veurem què passa, aquesta tardor, amb els judicis, que diuen que tenen pinta de tot, menys de justos.
El que ens van fer l’1 d’octubre, i la posterior aplicació de l’article 155, no és propi d’aquest segle, això ja no toca. En una societat avançada, no ens entra al cap que amb violència vulguin fer-nos canviar d’idees, que es perseguexi cantants, llaços grocs… No ens entra al cap que un poble no pugui decidir lliurement, en un referèndum, què vol ser. I nosaltres volem dues coses, volem fer efectiva la República catalana i que els presos i exiliades siguin lliures!
