Per als que ja no ho som (de joves), no agrada gens, si bé ho trobem del tot raonable, que s’entronitzi tant (o si es vol, que es ponderi com a excepcional) el fet que qualsevol entitat o empresa, quan no col·lectius com polítics, artistes i activitats en general, tingui components “joves”. Sembla com si tinguessin un valor afegit, que siguin millors. S’entén, com deia, que això sigui així, a la fi la joventut té a favor seu quelcom molt important: el futur.
D’altra banda, encara que el temps inexorablement passa, i d’això en dona fe, entre molts altres símptomes, el nostre canviant aspecte físic, som munió els que volem conservar, encara que sigui una frase feta, el cor jove:
“L’empresa X els ofereix, entre d’altres avantatges, poder disposar d’una plantilla molt jove.”
“L’elenc de la companyia X, composta en gran part d’artistes joves…”
“Es tracta d’una orquestra (havia de sortir la música) on la mitjana d’edat dels seus professors és força jove.” I això quan no llegiu (és broma):
“Es necessita personal jove amb experiència” (ha, ha, ha).
Com podeu comprovar, l’adjectiu jove és sinònim d’excel·lència.
I ara jo em pregunto, per què m’ha agafat avui per molestar-vos amb aquest tema, sobretot quan resulta tan intranscendent, el fet de parlar-ne. A part que, intencionadament, ho faig perquè passeu/passem l’estona, és pel comportament d’una àvia protagonista de la novel·la de l’escriptor Ramiro Pinilla Las ciegas hormigas, que aquest mes els tertulians de la Biblioteca estem llegint i que és un “cant” a la força de voluntat, abnegació i laboriositat (com les formigues). Aquesta àvia, davant del cadàver del seu net, mort en accident, es dirigeix a aquest i li pregunta si pot aclarir-li quelcom que la turmenta “desde hace más de cincuenta años, desde el momento en que penetró en mi cabeza la idea de que todos los viejos tuvieron, alguna vez, mi edad; yo sé que lo tienes que saber, escucha, escucha, ¿Qué sabes ya? ¿Has visto a alguien? ¿Qué es lo que sucede cuando el cuerpo que hemos soportado se convierte en lo que ahora eres tu?”
Ha estat per associació d’idees que m’ha agafat per escriure el que precedeix. Ja em perdonareu, oi?
