L’escenari d’inestabilitat extrema, seria el procés independentista desencadenat a Catalunya. Hipòtesi desgavellada? Tal vegada. Però més desgavellat és que un govern autonòmic hagi pogut desobeir reiteradament les lleis, organitzar un referèndum prèviament prohibit i fins i tot declarar la seva independència «low cost». Sembla un cúmul d’incongruències només s’explica, precisament, si forma part d’un procés d’autèntica naturalesa del qual no està en els fets visibles, sinó en el que no es
veu.
Puigdemont ajorna els efectes d’una independència no declarada i després signa, amb els altres diputats,una declaració d’independència. La signen fora de l’hemicicle, al pati cobert que s’utilitza com auditori de complex parlamentari, a efectes legals, és com si la signessin al mig del carrer.
No hauria d’estranyar-nos. Fa molt temps que la poderosíssima oligarquia catalana, amb els seus llargs tentacles polítics i mediàtics a Madrid, intenta imprimir un gir decisiu al marc polític espanyol per conquistar quotes definitives d’autogovern; per descomptat, amb el consegüent benefici propi.
En realitat, ha estat la tònica permanent del nacionalisme català des dels temps de Cambó i àdhuc abans: obtenir de l’Estat un tracte preferent que permeti a Catalunya rendibilitzar al màxim la seva riquesa (deixant de costat la circumstància que aquesta riquesa procedeix, en gran manera, de la resta de l’estat).
Moltes persones tenen avui la temptació d’aferrar-se a la suspensió i l’oferta de diàleg anunciada per Puigdemont. Però tots hem de tenir clar que la confusió que va sembrar és part integral de la seva estratègia independentista i en cap cas una oferta sincera de tornar al marc constitucional per, plantejar un diàleg sense condicions sinó, una vegada més, un altre ultimàtum que l’Estat de cap manera pot acceptar.
En democràcia,les formes són contingut, les formes son importants.
