Aquest és un escrit d’estiu i com a tal, descafeïnat i intranscendent.
Només veig aquest programa molt de tant en tant i de manera esporàdica com la TV en general. El 28 de juliol, però, va ser un d’aquest dies i vaig veure el capítol corresponent a Castellfullit (suposo castell fullat) de la Roca (de basalt).
No pretenc fer-ne cap crítica però d’aquesta sèrie m’agradaria reivindicar el candor dels personatges; aquest candor em remet al volum nº 24 de les Obres Complertes d’en Josep Plá “Humor i candor“ (no se’l perdeu).
D’antuvi em mirava cada capítol com “per sobre l’espatlla”, fins que en un moment determinat la candidesa dels personatges em va atrapar i donar que pensar.
D’acord que es un programa, i com tots, manipulat per el medi; de ben segur que el caràcter del presentador, es fictici, la “carxofa” a mode de micròfon es el seu salconduit així com la seva senya d’identitat, el cotxe “pick-up” de color taronja llampant amb el que es desplaça, perquè tinguem clar de qui es tracte, etc, etc…; en definitiva es un programa més, però de vegades ens arriba a captivar.
Ara em pregunto: No hauríem de deixar de banda la conspicuïtat i serietat del adult, el posat de vegades tibant i com deia mes amunt aquest mirar per sobre l’espatlla, i procurar ser com, no sé, com més innocents; per posar un símil de tots conegut, com en Peter Pan, no perdre, o no voler perdre mai la infantessa.
Dins d’aquesta societat tan competitiva, complicada, consumista i apressada en tot i per tot, no seriem potser una mica més feliços?.
