100 anys d’Electra Caldense: Capítol V- 1980-2000: Més enllà de Caldes
- 04/09/2017
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
Marta Puigduran Revetlles
Enguany l’Electra Caldense celebra el seu centenari i per commemorar l’aniversari ha volgut fer un repàs de la seva història. Així doncs al Calderí fem un article mensual sobre la trajectòria de l’empresa elèctrica que il·lumina Caldes des del 1917, basant-nos en la recerca de Joan Villanueva Dachs. El mes passat vam conèixer el creixement de l’empresa, la celebració dels cinquanta anys de la creació de l’Electra i la fundació de l’Associació d’Empreses Elèctriques ara seguim amb l’expansió.
El 1980 es va tornar a estudiar la producció pròpia d’electricitat i l’extensió de la xarxa de distribució a altres municipis de la comarca. Després de la crisi del petroli el 1973 el 1979 els governs europeus van començar a dictar normes per reduir el consum de productes derivats del petroli i per incentivar la producció d’energia a partir de fonts renovables autòctones. A Espanya, la primera norma rellevant va ser la “Ley 82/1980 sobre conservación de energía”. Aquella llei permetia que qualsevol particular o empresa pogués posar en marxa una nova instal·lació de producció d’electricitat, connectar-la a la xarxa elèctrica del distribuïdor més proper i vendre-li a aquest l’energia produïda a un preu suficient com per retribuir la inversió realitzada.
El 1984 l’Elèctra va adquirir una participació d’una societat de la Vall d’Aran, Hidroelèctrica Bausen, S.A., que comptava amb projectes per construir noves centrals en aquella comarca. La central, que aprofita les aigües del riu Bausen i del Barranc de Carlach, afluents del Garona, es va començar a construir l’any 1986 i es va poder posar en marxa el 1990, durant els seus 27 primers anys de funcionament, ha produït i abocat a la xarxa elèctrica la quantitat de 158 Gwh. Poc abans de la construcció de la central l’Electra va tirar endavant, a través de la societat Conhidro SA, la compra de l’antiga colònia tèxtil de Sant Benet, al costat del riu Llobregat, en el municipi de Sant Fruitós de Bages, amb la finalitat de recuperar les instal·lacions de producció d’energia elèctrica que tenia aquella antiga fàbrica tèxtil, ja tancada. El 2008 la Caixa d’Estalvis de Manresa va adquirir el monestir i l’antiga colònia tèxtil per promoure el seu complex cultural del “Món Sant Benet”, i de retruc la central.
Extensió de la xarxa a altres municipis
A la darrera dècada del segle XX la xarxa de distribució es va estendre per primera vegada més enllà del terme municipal de Caldes. El 1980 i 1990 les grans companyies catalanes mantenien la seva voluntat de monopoli i com que comptaven amb xarxes de distribució ja consolidades en els municipis de l’entorn de Caldes, consideraven que ja cobrien adequadament les seves demandes d’electricitat i que no tenia sentit l’existència d’una xarxa d’una altra empresa com l’Electra. No obstant, aquest no era el pensament que tenia la població de Sant Feliu de Codines, que patia les conseqüències d’una xarxa de distribució obsoleta i minsa, propietat de FECSA. El 1986 l’Ajuntament va sol·licitar a l’Elèctra l’extensió de la xarxa elèctrica des de Caldes per donar l’opció als veïns i les empreses d’un subministrament elèctric alternatiu i de més qualitat. El 1992 es van connectar a la xarxa de l’Electra els primers clients de Sant Feliu, en dotze anys ja hi havia 820 clients d’aquell municipi, s’havia arribat a un consum de 5 GWh anuals i a 14 estacions transformadores construïdes. També l’any 1992 es va construir una nova línia aèria de 3,7 kilòmetres de Sant Sebastià de Montmajor per portar el servei de l’Elecètra a Gallifa.El creixement de la xarxa també va ser important a Caldes, on es van desenvolupar els polígons industrials de La Borda i el Pinatar, i les zones residencials de Can Rosell, el Torrent de l’Escaiola i altres punts del nucli urbà. A la derreria del segele XX l’energia distribuïda va passar dels 21,8 GWh als 61,3 GWh, els clients de 4000 a 7000, i les estacions transformadores de 43 a 105.
El creixement de la demanda d’energia va portar la direcció de l’Electra a plantejar diverses sol·licituds a ENHER i a HEC per augmentar les potències contractades i poder disposar de més capacitat en l’abastament de la xarxa. Però les grans companyies no estaven disposades a facilitar l’expansió de l’Electra i s’hi van negar. Als vuitanta s’anava accentuant la concentració de les quatre grans empreses elèctriques catalanes (FECSA, SEGRE, HEC i ENHER), amb el resultat que a finals de segle a Catalunya només quedava una gran elèctrica, ENDESA.El 1994 van proposar comprar l’Electra amb la voluntat inequívoca d’absorbir-la i la resposta dels directius calderins va ser negativa, i en aquest cas les represàlies van ser immediates: obrir una oficina d’atenció al públic al centre de Caldes i construir una nova xarxa de distribució en diferents indrets del municipi que estaven creixent on ja existia xarxa de l’Electra, com el Bugarai, Can Rosell, El Negrell i el polígon de la Borda. La campanya, però, va obtenir uns resultats molt migrats, perquè la gran majoria de calderins van seguir confiant en l’Electra.
Davant la limitació del creixement el 1994 la direcció de l’Electra va prendre dues iniciatives: denunciar les grans companyies davant de les autoritats de la competència, per pràctiques abusives i de posició de domini i posar en marxa el projecte de construir una central de producció d’electricitat a Caldes. Les autoritats encarregades de regular la lliure competència acabarien resolent que, amb la seva negativa als augments de potència, ENHER i HEC havien actuat de forma il·legal i que, per tant, havien d’acceptar les sol·licituds de l’Electra. Però la resolució va trigar anys, mentre que la necessitat de més potència era immediata. Així doncs, el juny de 1998 l’Electra va poder posar en marxa la central de “Sot de Rubió” al polígon industrial de la Borda. Sis grups motogeneradors d’1,25 MW de potència composaven la cerntral que s’alimentaven de gasoil, i abocaven a la xarxa de l’Electra l’energia que produïen. A més, es va aprofitar la nau veïna de la central per traslladar-hi primer el magatzem de l’empresa, i més tard el taller. El 1999 va entrar en servei un altre grup generador, d’1,3 MW de potència, anomenat “Pla de Pradells”, que l’Electra va instal·lar a la indústria Relats S.A. Aquest nou grup, que s’alimentava amb gas natural, era una cogeneració: per una part, abocava l’electricitat produïda a la xarxa de distribució de l’Electra, i a la vegada incorporava el calor residual del motor al procés productiu de Relats. La central tèrmica de “Sot de Rubió” i la de “Pla de Pradells”, foren decisives, des de l’any 1998 fins el 2012 quan va entrar en servei la subestació de “Can Vinyals”, perquè l’Electra pogués mantenir el servei elèctric i pogués atendre les noves demandes de subministrament.
La “Ley del Sector Eléctrico” el novembre del 1997 va permetre la liberalització del sector elèctric. Dicta que: “tant les empreses que produeixen l’electricitat com les que la venen als consumidors finals (les comercialitzadores), actuen en un marc de lliure competència”. D’aquesta manera, els comercialitzadors compren l’electricitat als productors en el mercat majorista, i la venen als consumidors després de pagar el peatge per la utilització de les xarxes de transport i distribució. Però el monojpoli dels grans grups elèctrics (ENDESA, IBERDROLA, Gas Natural-Fenosa, etc.) no ha deixat de dominar en totes les fases del procés. Tot i que la Generalitat va poder assumir l’any 1981 algunes competències del sector, la normativa elèctrica clau no ha deixat de ser d’àmbit estatal, i les lleis de gran abast es segueixen dictant des de Madrid, on és notòria la influència de les grans elèctriques. La nova norma també obligava a separar les activitats, de manera que una distribuïdora com l’Electra ja no podia vendre electricitat als clients, i per aquest motiu es va constituir la filial Electra Caldense Energia, S.A., dedicada exclusivament a la venda d’electricitat. Així, i després d’un període transitori que va començar l’any 2000 i va acabar el 2009, l’Electra Caldense SA es va quedar exclusivament amb l’activitat de distribució (construcció i manteniment de xarxa), mentre que l’Electra Caldense Energia SA es dedica a vendre electricitat.
D’altra banda, les inversions en millores en la xarxa elèctrica van ser continuades. Es van comprar diverses finques per poder construir noves estacions transformadores en les zones urbanes més denses, com els barris més antics de Caldes, es van instal·lar equips de regulació de l’energia reactiva, transformadors secs, interruptors automàtics en la xarxa d’alta tensió, i ja des del 1983 es va començar a treballar per implantar sistemes electrònics i de telecomunicacions que permetessin detectar incidències de forma remota. També es va instal·lar el primer sistema de telecomandament de la xarxa elèctrica, que permetia realitzar maniobres a distància, tot amb la finalitat de reduir els talls de subministrament i augmentar la qualitat del servei als clients.
En el pròxim capítol coneixerem l’Electra més actual, després de conèixer com es va fer la distribució a nous municipis, entendrem com s’ha arribat a la fibra òptica i més.
