En referència l’eclipsi de passat dia dotze d’agost d’enguany i viscut durant un minut i escaig. Va ser un fet inèdit transcendental i poderós. Una munió de gent, va tindre l’oportunitat de percebre la manca de la llum vital que l’astre solar ens il·lumina cada dia. A l’espera de l’instant estel·lar i de com la lluna s’interposava entre la terra i el sol; va fer sorgir l’obscuritat i en certa manera, provocar en dècimes de segon, les usuals referències visuals palpables. En aquest sentit, posaria també un raig de llum en el fet; que és tot allò que se superposa a la visió habitual, afavoreix d’estar en silenci. I sense perdre aquest context, en què la brevetat de l’esdeveniment sostingut en un minut i escaig, va propiciar l’incommensurable valor que posseeix en essència, el silenci i més encara, immersos en una societat on sovint impera el soroll. Així, una vivència d’aquesta característica i en el fet que la radiació solar és tan prominent i intensa, que malmetria a la vista, si no fos, gràcies a la deguda protecció ocular homologada. D’aquesta manera, doncs, va ser com a través d’un filtre adaptat a unes ulleres específiques, van recolzar a la retina i que s’esdevingués en general i per moltes persones, que van contemplar l’eclipsi en llocs escollits i estratègics, com un fet extraordinari, sublim i màgic i sense precedents; fins al present en el curs de les seves vides i les motivés a obtenir molts pensaments personals que de diversa índole astronòmica, van sorgir a l’instant estel·lar. I afegiria, d’aquest esmentat breu instant, va fer que en la major part de la munió de persones congregades en espais òptims per la visió, que es quedessin immerses en el silenci; just a l’hora que es va produir l’eclipsi solar, van fer que es desprenguessin i suressin un reguitzell d’emocions íntimes i inèdites tan extraordinàries i difícils de verbalitzar en el terreny. Arran d’això, posaria també i en el mateix context, la hipòtesi d’aquest fet tan curiós, enigmàtic i sensacional; de la possibilitat, que algunes persones, potser, devien viure la interrupció solar momentània, des de la intimitat o practicant un recolliment espiritual, en què creien que mereixia l’ocasió i d’un esdeveniment històric, tan puntual, anunciat i privilegiat i afavorit per la situació peninsular del pas de l’eclipsi. Potser, caldria suposar, que es perpetuarà aquell instant i durant molt de temps en la memòria col·lectiva i alhora, es destil·larà en l’essència del pensament íntim i intransferible de cadascuna de les persones; que van estar en comunió amb l’astrologia i l’energia que posseeix l’astre solar tan vitalici i que se’ns apareix cada dia a l’horitzó i ens uneix i compromet amb la vida que gaudim en cada instant.
