Com assassinar un club i somriure a les fotos
- 20/02/2026
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 4
> La Resistència del Caldes
Hi ha moltes maneres d’acabar amb un projecte esportiu. Algunes són abruptes i escandaloses. D’altres, en canvi, són discretes, burocràtiques, gairebé elegants. S’executen amb una barreja d’inacció, promeses ajornades i somriures protocol·laris el dia de la foto oficial. Són mètodes silenciosos, però extraordinàriament eficaços. Si algú volgués escriure un manual sobre com erosionar un club històric sense assumir mai responsabilitat directa, potser podria trobar inspiració en el que està passant amb el CH Caldes i l’Ajuntament de Caldes de Montbui.
El Club Hoquei Caldes no és una entitat menor ni una extravagància local. Milita a l’OK Lliga, la màxima categoria de l’hoquei patins estatal, competint amb estructures professionals i pressupostos d’alta exigència. És, a més, un dels referents formatius del país: un dels clubs amb més representació a lligues preferents i Campionats de Catalunya, una autèntica pedrera de talent que ha portat el nom de Caldes molt més enllà dels seus límits geogràfics. I, tanmateix, la seva realitat quotidiana s’assembla més a la d’un club que demana permís per existir que no pas a la d’una entitat que representa l’elit.
Comencem pel més bàsic: el pavelló. Les goteres no són una metàfora; són aigua caient sobre la pista. Aigua que converteix el terratzo en una superfície perillosa, que obliga a cancel·lar entrenaments i partits, que exposa els jugadors a lesions i el club a sancions o a la pèrdua de competitivitat. No parlem d’una millora estètica ni d’un caprici arquitectònic. Parlem de condicions mínimes de seguretat. Costa d’explicar a jugadors, aficionats i patrocinadors que un equip d’OK Lliga no pot garantir que el sostre no
plogui cap a dins. Però la qüestió no s’acaba amb les goteres. Les instal·lacions no estan adequades a la categoria en què competeix l’equip. Grades insuficients per a una afició que ha demostrat fidelitat i entusiasme; vestidors petits, impropis d’una competició de màxim nivell; infraestructures que transmeten provisionalitat allà on hauria de respirar-se ambició. L’elit exigeix estàndards. No per vanitat, sinó per responsabilitat organitzativa i per respecte a la competició.
A tot això s’hi suma un problema estructural que afecta tant el present com el futur del club: la manca d’hores de pista. Davant la impossibilitat de disposar de prou temps al pavelló cobert, molts entrenaments s’han de fer en pistes descobertes. I aquí la meteorologia es converteix en el principal planificador esportiu. N’hi ha prou amb una amenaça de pluja o una jornada amb humitat elevada —res d’exòtic en la nostra climatologia— perquè els entrenaments es cancel·lin o s’alterin. La regularitat, pedra angular de qualsevol procés formatiu seriós, queda així supeditada al butlletí meteorològic.
La paradoxa frega el caricaturesc quan es recorda que una d’aquestes pistes descobertes tenia un partida pressupostària aprovada per a la seva coberta. Aprovada. Pressupostada. Anunciada. Però maiexecutada. La coberta existeix, pel que sembla, en el mateix pla que tantes altres promeses: el del PowerPoint i l’hemeroteca.
Les conseqüències no són abstractes. Al primer equip, la manca d’horaris dignes obliga a entrenar en franges poc atractives per a jugadors que, en molts casos, compatibilitzen esport i feina o estudis. Competir a l’OK Lliga requereix talent, sí, però també condicions. Fitxar i retenir jugadors esdevé una tasca hercúlia quan se’ls ofereix un projecte esportiu de màxim nivell sostingut sobre infraestructures mínimes. El resultat és visible: un equip que s’ha anat debilitant progressivament fins a veure’s immers en la lluita per la permanència.
A la base, l’impacte és encara més delicat. Un club que és model formatiu necessita estabilitat, continuïtat i qualitat en els entrenaments. Cancel·lacions constants, sessions improvisades o adaptades a última hora erosionen la progressió tècnica i competitiva dels joves. I, a mitjà termini, danyen una cosa encara més fràgil: el prestigi. Les famílies busquen projectes sòlids. Els jugadors amb projecció busquen entorns que els permetin créixer. Si la percepció canvia —si el CH Caldes deixa de ser sinònim d’excel·lència formativa per convertir-se en sinònim de precarietat estructural— el deteriorament serà difícilment reversible.
Ningú no ha signat un decret per tancar el club. No hi ha hagut titulars dramàtics ni decisions explícites. Però de vegades no cal prohibir per asfixiar. N’hi ha prou de no actuar. N’hi ha prou d’endarrerir. N’hi ha prou de mirar cap a una altra banda mentre l’aigua cau sobre la pista i els entrenaments se suspenen.
L’esport local no viu només de discursos sobre valors, ni de fotografies el dia de la presentació de la temporada. Viu de manteniment, d’inversió coherent, de planificació i de compromís real. Si una ciutat presumeix de tenir un equip a la màxima categoria, ha d’estar disposada a sostenir el que això implica. En cas contrari, el somriure institucional pot acabar sent el gest que acompanyi la lenta desaparició d’un dels seus majors orgulls esportius.
Perquè matar un club no sempre requereix violència. De vegades n’hi ha prou de deixar que es desgasti tot sol. I sortir bé a la foto.
