La gràcia i la màgia de la literatura està la possibilitat de lídia amb el pas del temps. El fet de posseir les paraules clau i idònies per estructurar una sintaxi i que donin peu a viatjar per mitjà d’una història determinada per l’escriptor/a; afavoreix que s’esdevingui per al lector/a una verdadera experiència, única i intransferible. Aquest, hauria de ser el desig veritable que es desprèn de la creativitat i la qual, s’alimenta de retruc en altres fonts artístiques i que alhora, aquestes últimes, han estat emmirallades o il·luminades per unes muses inspiradores d’una idea. Sí, és així com cal posar-hi un cert coratge i esperit valent per afrontar les vicissituds que es desprenen d’una realitat i que es destil·la en la ficció literària dels temps que corren on cal donar temps el temps… Així doncs, seria que aquest tarannà temporal que ocupa l’existència humana i quan aquesta està immersa a la literatura; on un fet que només dura tres segons, arribi a ocupar deu pàgines i a la inversa; que succeeixin cent anys en un reguitzell d’històries en el context d’una frase. En definitiva, en l’entramat verbal hi ha tot un temps vivencial que es reflecteix en la persona que s’immergeix en l’àmbit literari i que li dona la possibilitat de bellugar-se lliure en la percepció del pas temps. Tal vegada, és en aquest viatger/a temporal que immers en un argument, és on també s’esdevé la recerca d’un temps perdut sense fi.
