Climent Cupiera: l’inconformisme fet art
- 02/06/2026
- 0 comments
- redacció
- Categoria: Opinió
- 0
> Joaquim Campistron
Des del 1914 un carrer du el seu nom. Va néixer el 28 de juny de 1842 al balneari de Can Rius, fill de Josep i Rosa. El seu pare regentava l’esmentat establiment. La seva mare era oriünda de Terrassa, pertanyent a una família en la que abundaven membres destacats en arts musicals. Ingresà a l’escolania de Caldes quan encara no tenia 7 anys; passant, als vuit, a la de Montserrat. Allà va aprendre ben aviat a tocar el piano, l’orgue i el violí, a més de composar peces quan només tenia 15 anys. Inicià la carrera de Dret, que no va poder continuar degut a que, per la mort del seu pare, hagué d’ajudar a la seva mare en la gestió del balneari. Arran de la Revolució de 1868, la Junta Revolucionària local volia nomenar-lo batlle. S’hi resistí perquè era poc amant d’ocupar càrrecs polítics. Tanmateix, va haver d’acceptar el de vicealcalde primer, que va deixar al cap de tres mesos al ser nomenat Jutge de Pau, tasca que se l’hi esqueia millor.
Prengué part en el moviment artístic del mestre Josep Anselm Clavé, amb qui va col·laborar organitzant diversos cors populars i fundant la coral Euterpe Caldense, destacant també com a poeta. A ell es deu l’obra Los Segadors, i la música de La Passió i Mort de Ntre. Sr. Jesuchrist. En certamen musical que va organitzar Clavé va obtenir el premi al millor cor amb Els Llenyaters, d’entre els tretze aspirants amb la mateixa obra. També destacà com a poeta. Una de les peces més fefaents del seu tarannà és l’himne patriòtic La Llibertat, potent denúncia contra l’opressió dels poderosos. La més apreciada, però, pels calderins és el Rigodon bèlic, també conegut per Heroisme o Los Calderins, cant èpic que enalteix el coratge i l’esperit de col·laboració, fins i tot de pobles veïns, en la defensa de la vila de l’atac carlí la nit del 29 al 30 de juliol de 1873. Enguany, en farà 150 que es va cantar per primera vegada a la Plaça de la Constitució (avui, Plaça de la Font del Lleó).
Va ser organista de la parròquia de Caldes i es va dedicar a l’ensenyança musical, comptant-se entre els seus alumnes a l’Alfons Solá, a més de la crítica musical i teatral, publicant-se als diaris El Diluvio i Diario de Barcelona. Col·laborà activament a la revista La España Musical, publicant-hi notables articles sobre la matèria. Aconseguí la plaça de director de l’acadèmia de música que la Diputació de Barcelona va crear a la Casa de la Caritat. Fou organista i professor del Reial Monestir de Santa Clara. L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 li va permetre consolidar encara més la seva vàlua i fama. La junta de l’exposició va organitzar un concurs internacional d’orfeons i societats corals per premiar una composició musical que va guanyar Cuspinera amb Los Bregadors.
A banda de la seva faceta musical, també destaca com a promotor turístic local. Les seves Guia Cicerone (1873, 1884, 1893 i 1899) són un pou d’informació de la vila, un valuós registre de llocs, festes, vida social, personatges, fets històris d’aquells anys i de l’antigó. També, sobre els beneficis de les aigües termals i els balnearis. Tot i tractar-se d’una guia turística, no se n’està de mencionar les turbulències de l’enllumenat públic. Amb el cementiri -aleshores, darrera de la parròquia- va més enllà qualificant-lo d’escàndol pel seu deteriorament i brutícia. A la contraportada de la primera edició, que es venia a 1 pesseta, hi diu que es podia adquirir a les principals llibreries i quiosks de Barcelona i a l’estació de ferrocarril a Girona (línia interior). A Caldes, a Correus, als balnearis i a la quincalleria Teixidor (carrer del Forn nº 11). A la quarta hi figura el seu domicili a Barcelona: carrer Corts 203, escala esquerra, 3r. 2ª.
Va morir als 57 anys al mateix lloc que va néixer: a Can Rius. Era el matí del 26 de setembre de 1899. El decés es va produir per una situació apoplètica que el va anar consumint. Va ser enterrat al cementiri de la vila. Aleshores vivia a Barcelona. Qui sap si intuïnt la seva mort, va voler venir aquí. Això indicaria, una vegada més, el seu lligam amb Caldes. La tasca de recuperació i interpretació del seu llegat musical que en Xesco Camps (Coral El Calderí) i el Joan Bosch estan duent a terme ha permès contabilitzar, fins ara, 56 partitures a 18 arxius de Catalunya, Espanya i Amèrica del Sud. No cal dir que a Catalunya ens sentim cofois de tenir al mestre Anselm Clavé, i a Caldes de comptar amb el mestre Climent Cuspinera. Doble satisfacció.
