El duo format per Núria Vives i Zoe Guerra va oferir una matinal de gran qualitat, amb una lectura del lied molt ben entesa i resolta amb naturalitat, sensibilitat i intel·ligència musical. El piano va assumir un paper essencial, no només com a suport, sinó com a veritable interlocutor de la veu, amb una atenció constant a la prosòdia, una articulació precisa i unes dinàmiques sempre ajustades a la funció de cada passatge, ja fos introductori o d’acompanyament.
La soprano, per la seva banda, va signar una actuació molt meritòria, amb bona projecció, un control solvent de la tessitura greu i una entrada franca en els aguts, que sonaven amb naturalitat i sense forçar. També va destacar per una ductilitat expressiva notable, capaç d’adaptar el color i el fraseig a les exigències de cada compositor i de cada univers poètic. Igualment remarcable va ser el control del fiato, que li permetia sostenir la línia amb seguretat i mantenir la serenor interpretativa en tot moment.
No tot, però, va jugar a favor de l’experiència. L’acústica de la sala, excessivament reverberant, va perjudicar de manera clara la intel·ligibilitat del text, i això va afectar tant les cançons en alemany com les catalanes, que en diversos moments quedaven absorbides per una massa sonora massa densa. En un repertori com el lied, on la paraula és part inseparable del discurs musical, aquesta limitació acústica no és un detall menor.
Malgrat aquest inconvenient, el concert va deixar una excel·lent impressió. Va ser una proposta sòlida, elegant i musicalment molt ben construïda, que convida a pensar en la necessitat d’articular un cicle estable, amb una difusió acurada, presentació pública i materials de programa que estiguin a l’altura de la qualitat artística demostrada. De moment, queda el record d’una magnífica matinal que va saber recrear, amb una gran sensibilitat, la intimitat d’un saló schubertià amb ressons també de Mompou.