L’altre dia llegia al diari que la pèrdua d’un idioma al món, representa per al conjunt de la humanitat un irreparable perjudici cultural.
Abans de seguir, donades les especials circumstàncies que travessa el nostre país, que ningú vegi en aquest escrit, cap connotació política.
He tingut la desgràcia com quasi tothom a “casa nostra” de gaudir de la postguerra i de no haver estat educat, com és de rebut, amb l’idioma matern. No va ser fins ben adult quan vaig descobrir la riquesa de la nostra parla, entre moltes d’altres coses amb la lectura de volums de la Col·lecció d’Edicions 62; a part, està clar, de la Immersió Lingüística propiciada pels mitjans locals siguin premsa, ràdio o televisió.
M’adono que sense voler estic emprant la primera persona; no ho vull pas, fora l’ego, doncs el que busco és “consens” (ara que està tan de moda) per valorar el que cadascú de nosaltres podem fer per salvaguardar el, m’atreveixo a dir, molts cops obviat català. Des del punt de vista privat, ho podem fer llegint els nostres autors i per a mi fer-ho amb els de finals del s. XIX i fins a mitjans del s. XX; us sorprendrà la riquesa i profunditat del català; com més el llegiu, més us arriba. Aquí s’escau una cita d’en Martí i Pol per definir PÀTRIA: Terra – no somnis – i també mar immensa, coses tangibles i una llengua comuna i la gent que la parla.
Des d’un altre punt de vista, més “social” i potser el més important i, per sort o dissort com ens manen els nostres gens, sense voler imposar res, sí convidar al fet que se’ns parli amb la nostra llengua, exemples: en contestar al telèfon: ¿digui?; a les dependències de les botigues: ¿què desitgen?; de ben segur que a tu, lector, se te n’ocorren mil més.
Si abans de raure a la paperera em llegiu i, si a sobre em feu cas, ambdós haurem col·laborat a què el POBRE CATALÀ surti (en el seu dia a dia) de la seva precarietat.
Si avui m’he passat, perdoneu, si no, podeu dir que soc un pesat.
