Marta Barnils Uña

> Mireia Clapers 

Educadora social, especialista en acompanyament a famílies

De caràcter reivindicatiu i combatiu, defensa les seves idees amb fermesa i convicció. Compromesa amb la construcció d’una societat més justa, entén la lluita feminista com un motor imprescindible de transformació. Per desconnectar, troba refugi als voltants del Molí de l’Esclop, on deixa fluir la creativitat a través de les seves aquarel·les.

IMATGE | J.SERRA 

 

“No estem preparatsper l’evolució que té la nostra societat”

 

– Ets educadora social, per què vas escollir aquesta professió?

Ben bé encara no sé per què vaig escollir ser educadora social. Jo anava per metge, però a mig batxillerat científic em vaig adonar que allò no era el que jo volia. Mentre estudiava un cicle formatiu d’auxiliar d’infermeria, vaig presentar-me a les proves d’accés a grau superior i vaig escollir integració social i em va fascinar, era el que jo buscava, em va encantar. Vaig començar a treballar a Aldees Infantils com a educadora i vaig pensar que havia de fer la carrera.

 

– En l’àmbit personal, és una professió gratificant?

És una professió gratificant, però també frustrant. Per què negar-ho. És una professió que realment toques tots els pals. Pots treballar tant amb famílies, com amb infància, tant amb toxicomanies, com amb gent gran, amb joventut, amb situacions de vulnerabilitat, amb acompanyament a persones en les seves diferents etapes de la vida. Crec que gairebé he tocat totes les branques. Però també és veritat que a vegades pot ser frustrant perque et costa veure avenços. T’emportes alguns casos a casa perquè no pots deixar de pensar-hi. A més a més, tinc un problema i és que m’involucro moltíssim. M’encanta la meva feina.

 

– Com gestiones la frustració quan no es resolen els casos?

Una bona sessió de col·legues, amb una bona copa de vi a les mans, i dir fins aquí hem arribat amb les companyes de feina. També tenim la sort a la feina de tenir un equip de supervisió, i això és el que fa realment que puguis anar superant quan les coses no surten com vols. I sent realista, cadascú ha de ser el protagonista de la seva història.

 

– Quins són avui els principals reptes de l’educació social als municipis?

Una de les grans reivindicacions que podem fer és que no som proactius a l’àmbit social. No hi ha polítiques de prevenció en l’àmbit social. No és un espai on s’inverteixi quan realment la inversió social és la inversió en el canvi. Som més d’actuar una vegada han passat les coses que no pas en preveure-les. Per tant, jo crec que el principal repte està en això. Llavors ja entren altres reptes, com l’habitatge, la situació econòmica actual, així com l’educació dels infants i els adolescents. No estem preparats per l’evolució que té la nostra societat. Són canvis que van molt més ràpid que nosaltres, però crec que el principal problema és que no invertim socialment, no hi ha polítiques d’inversió social.

 

– T’has especialitzat en l’acompanyament a famílies. En què consisteix?

Vaig començar a treballar amb infància en risc, en centres residencials, i em vaig adonar que la principal estratègia estava en l’acompanyament a la família. Un infant no només és per si mateix un sistema, sinó que en forma part d’un altre més complex. Per tant, o treballes el sistema sencer i ubiques a cada membre on li pertoca i dones estratègies per a ser ubicat a cada lloc o la cosa no avança. I treballar només amb un membre d’aquest sistema no té sentit. Per mi és molt important treballar desde la perspectiva sistèmica i, en conseqüència, l’acompanyament de les famílies.

 

– Quines habilitats consideres imprescindibles per a una educadora social?

Penso que saber observar i escoltar de forma activa. A partir d’aquí, també es necessita la capacitat de comunicar, i sense que soni lleig, la capacitat de manipulació. Però entendre la manipulació com a perspectiva de canvi, per portar a la persona al teu terreny. Saber explicar el perquè de la teva hipòtesi i com acompanyar-los, respectant sempre que els principals canvis els han de fer els altres, o sigui, la mateixa família en si. Per això dic el de manipular, entès com la capacitat de transmetre la teva idea i portar a la persona al teu terreny per a que pugui realitzar canvis.

 

– Has estat a Creu Roja (Caldes-Palau), com a tècnica, i també coordinadora provincial de Creu Roja Joventut, com definiries el teu pas per l’entitat?

Va ser una de les meves primeres experiències fora dels centres residencials. Aquí vaig començar a adonar-me que Serveis Socials, que és on estic ara, era el destí on jo volia arribar. Per mi, Creu Roja va ser com el pas previ a una administració. Llavors vaig acabar a Creu Roja Joventut, a Barcelona, a la provincial, on fèiem polítiques de joventut. Va ser l’aprenentatge i la guia que va donar peu a voler estar on estic ara.

 

– També has estat mediadora esportiva, en què consisteix?

Vaig estar durant tres anys en un club esportiu de futbol. En tots els clubs hi ha milers de conflictes i un dels projectes era treballar aquests conflictes i la formació dels entrenadors com a principals agents de canvi. Més enllà de ser formadors en futbol, els entrenadors, també són formadors per la vida, són educadors com a tal. Per tant, han de tenir aquestes estratègies i, a més a més, la gestió dels conflictes dins del mateix equip, tant dels nanos com també de les famílies. La gran majoria dels problemes estan a les grades, no estan al camp, i llavors això també és una de les coses que s’ha de treballar. Vam fer un projecte molt maco que treballava els conflictes dins dels mateixos equips, els conflictes a les grades, fent entendre què és animar i l’acompanyament com a tal.

 

– Ens pots explicar algun cas?

En un mateix equip hi havia dos nanos que, com que les famílies entenien que havien de ser els nous pitxitxis de la Lliga, eren com les grans estrelles. Aquells nens ja es pensaven les famílies que serien els nous Messi i el fet que l’entrenador deixés més minuts a la banqueta la família això no ho entenia. Va començar a haver-hi faltes de respecte entre famílies i vam intervenir durant vuit o nou sessions fomentant el treball de convivència dins del mateix equip. També recordo especialment l’acompanyament a l’equip cadet femení. Abans de l’entrenament sempre fèiem activitats de gestió de l’equip i de convivència per millorar la convivència entre elles i fèiem jocs cooperatius i tota mena d’acompanyament en aquest sentit, va ser molt bonic.

 

– Quin balanç fas del seu pas per la política municipal?

Va ser un període d’aprenentatges, però també de molta frustració, perquè, vulguis o no, amb una majoria absoluta és bastant difícil de poder treballar i de poder lluitar. Però també crec que la CUP, com a tal, amb tots i cadascun dels membres que la formavem, i també amb el Ferran, que érem amb qui formava el tàndem, vam demostrar que es podia tenir caràcter i es podia tenir les idees molt clares a l’hora de reivindicar com ens volem imaginar aquest municipi. Hi ha moltíssimes coses a canviar que segur que les companyes que venen d’altres partits que es presenten i, fins i tot, si en algun moment la CUP es torna a presentar, lluitaran i estan lluitant per aconseguir un canvi. Però també et dic que vaig agafar molt més respecte a la política local del que potser li tenia abans. Ho vaig dir just quan vaig marxar, penso que tothom hauria de passar en algun moment de la seva vida per la política local, com a portaveu o com a membre d’un partit, però que estigués a primera línia, perquè realment aprens moltíssim i t’adones que tot no és tan fàcil com sembla. El balanç és positiu, crec que vam aconseguir moltes coses, però a la vegada una mica frustrant.

 

– Hi ha alguna decisió política que, amb perspectiva, hauries fet diferent?

No, tornaria a repetir les mateixes propostes. A mi se m’ha caracteritzat sempre per tenir molt caràcter, i això no ho canviaria, però seria més insistent en segons quines polítiques que no vam saber aconseguir o transmetre. Però no canviaria res del que vam presentar. Al revés, estic molt orgullosa d’aquella etapa.

 

– Creus que la política local està prou connectada amb la realitat social dels barris?

Crec que està més connectada que en l’àmbit nacional, tot i que no deixen de ser persones que estan en un despatx prenent decisions. La població tampoc és conscient que hi ha uns números al darrere que s’han de modificar, s’han d’adaptar i s’han de distribuir. A vegades és difícil, crec que el gran problema és voler resoldre les individualitats del municipi, així com es gestionen els recursos des de dalt.

 

– Actualment, estàs vinculada al Centre, quina funció hi tens?

Formo part de la junta del Centre, vaig entrar com a membre vocal, però com que no sé estar en un lloc sense fer res i no m’agrada ser una quota, vaig començar a fer propostes per poder millorar el seu funcionament. Em vaig oferir com a possible coordinadora d’activitats: a distribuir horaris, fer acompanyaments a les diferents seccions, fer les programacions, i després han anat sorgint moltes més activitats o coses a fer. Estem buscant altres sòcies que vulguin participar per fer un procés estratègic que li diem “Construïm el Centre” per replantejar quin tipus d’ateneu volem i cap a on anem. Des de tres perspectives, la del dia a dia, la de dins del mateix Centre i les relacions amb l’entorn.

 

– Tothom hauria de ser feminista?

Soc una persona molt reivindicativa i una de les coses que em caracteritza és el fet de la lluita feminista. Aquí, a Caldes, amb algunes companyes, vam crear “Caldes Feminista”, però quan vam entrar a la política municipal el moviment va relaxar-se. Però el fet del treball del feminisme o el fet de portar una samarreta amb missatge és el record que tots hem de tenir una part feminista. No és que hem de fer polítiques d’igualtat, no ens enganyem, hem de ser feministes, hem de lluitar pel feminisme i totes i cadascuna de nosaltres hauria de ser còmplice d’aquest moviment. Ser feminista no deixa de ser la necessitat de creure que, realment, si totes les persones tenim els mateixos drets, podem avançar. 

 

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss