Conxita Villalvilla Vidal

>Doula de la mort

De caràcter dolç i tracte amable, la mort d’un amic quan només tenia nou anys li va despertar una inquietud que l’ha acompanyada des d’aleshores: entendre la vida i la mort. Anys més tard, un voluntariat amb persones grans va acabar de donar forma a aquesta vocació, que avui ha convertit en la seva professió: acompanyar les persones en el tram final de la vida. Quan necessita baixar revolucions i reconnectar amb ella mateixa, troba la pau a l’Ermita del Remei.

 

“La mort s’ha de viure i nosaltres ajudem la gent a viure-la”

 

 

  • Què és exactament una doula de la mort i en què consisteix la teva feina?

Com a doula de la mort, el que faig és un acompanyament a les persones, que pot ser, des que es diagnostica una malaltia que pot acabar en mort o no, fins a una persona que està realment en el procés de final de vida. Una part molt important per a mi és l’acompanyament als familiars i els éssers estimats que estan al voltant d’aquestes persones i tot el procés de dol. Això és per mi el principal.

 

  • Com vas descobrir aquesta vocació i què et va portar a dedicar-t’hi professionalment?

Quan tenia nou anys vaig tenir una experiència amb la mort per a mi bastant traumàtica, que va ser la mort del meu amic Sergi. En aquell moment de la mort no se’n parlava. Durant la meva infantesa i la meva adolescència tenia aquest neguit, buscant moltes respostes. Al final em va portar a preguntar-me què és la vida. Va ser un procés llarg i no agradable en molts moments. Al final la meva curiositat em va portar una mica a buscar algun voluntariat que estigués relacionat amb la gent, sobretot amb gent gran, perquè jo ho relacionava més amb la mort. Vaig començar a fer voluntariat a la Fundació Santa Susanna per tal d’ajudar a la gent. Després es va crear un grup específic de final de vida i encara en formo part. Aquesta història meva va fer que estudiés per ser auxiliar d’infermeria. Vaig treballar a la residència de la Fundació Santa Susanna i la vida em va portar a descobrir que hi havia una formació específica de doula de la mort. Vaig fer la formació i, després de pensar-ho molt, vaig lluitar per la meva vocació, i fer-ne una professió, dir al món que existim les doules de la mort i fem acompanyaments.

 

  • Quines són les necessitats de les persones que acompanyes al final de la vida?

La persona necessita saber que està acompanyada. És igual si la persona té una necessitat d’estar acompanyada de respostes que moltes vegades no li podem donar perquè fas una feina i al final la persona es respon ella mateixa. Però hi ha una necessitat de sentir. Jo m’he trobat a gent que davant de la família té un comportament normal i en marxar la família es desfoga. Una doula de la mort com que no té aquest vincle emocional és més fàcil per a la persona, tot i que es crea un vincle molt fort.

 

  • Com complementa la figura de la doula de la mort la feina dels professionals sanitaris i de cures pal·liatives?

Penso que hauríem de formar part d’un equip multidisciplinari, amb el metge, la infermera, la treballadora social, la psicòloga i la doula de la mort. Perquè la nostra figura és específica en fer un acompanyament emocional i espiritual. Jo no podré resoldre coses que una psicòloga si podrà resoldre, però jo ajudaré amb tot el que estigui relacionat amb la mort, i alhora, estarà relacionat amb la vida. Al final, moltes vegades acabes parlant de vida més que de mort, per això penso que és molt específic. La mort s’ha de viure i nosaltres ajudem la gent a viure-la.

 

  • Quins temors o preocupacions apareixen amb més freqüència quan una persona sap que s’acosta el final de la seva vida?

Depèn molt de les situacions o les edats. No és el mateix quan he acompanyat a un noi de trenta-quatre anys amb un nen petit que et diu: “Quina putada!, jo no m’ho pensava això”. I has de treballar des d’aquí. O una persona gran, que et diu: “no em fa por morir, però vull veure els meus nets com creixen”. Jo penso que la por que tenim és que no volem que se’ns acabi la pel·lícula de la nostra vida. I n’hem de ser conscients des de sempre, perquè la mort està aquí, la portem a sobre. Per mi, cada acompanyament, cada vida, és un regal.

 

  • Quines converses pendents són les que més sovint apareixen al final de la vida?

La gent no es vol morir amb conflictes pendents de resoldre, això angoixa. Per això jo sempre intento que les persones, des de l’amor, puguin tancar molts conflictes, i que cadascú es quedi amb la seva història, però d’una altra manera. Encara que un pensi blanc i l’altre negre, però com que s’ha fet des de l’amor i des de l’estimació s’acaba acceptant el blanc i el negre.

 

  • Com ajudes les famílies a afrontar emocionalment el procés de comiat?

Sobretot que estiguin situats. Cada persona, cada membre de la família, pot ser que estiguin en punts diferents, veus que un està situat, i un altre molt enfadat. Això és molt personal, però sempre des de situar-los en el moment que s’està. Cada persona és un món, però quan veus que estan situats en el moment que es viu i, sobretot, per honrar aquella persona que està en aquell procés de transició cap a la mort, li hem de fer el més fàcil possible. Els que estem al voltant o els que estem a l’altra banda, hem d’ajudar a fer que aquesta transició sigui fàcil i el més natural possible.

 

  • Hi ha alguna experiència o aprenentatge que t’hagi marcat especialment en la teva trajectòria?

Hi ha moments que me’ls emporto com a regals de gent que m’ha donat en els últims moments i que, a més, m’han anat confirmant inclús moltes pors que jo he tingut amb mi mateixa. M’han confirmat que al final tot és amor i des de l’amor es viu la vida i es viu la mort. A vegades no ha estat fàcil, he tingut persones que han estat molt enfadades amb la vida i amb la mort, i això a mi també m’ha afectat, perquè jo també he estat enfadada moltes vegades amb la vida i amb la mort. Per això, jo sempre dono les gràcies a totes les famílies que em deixen participar en el seu comiat de la persona estimada. Per mi és un aprenentatge, m’enfronto cada vegada a la meva pròpia mort.

 

  • Creus que la nostra societat evita parlar de la mort?

Sí, crec que s’evita parlar de la mort tot i que ara hi ha sembla que ens obrim una mica més. Però sí que ho evitem. Sembla que si parles de la mort l’estàs cridant. No som conscients que ens podem preparar per a la mort. Pots deixar escrites moltes coses, en pots parlar. Jo he parlat de la mort amb les meves filles, s’ha de posar a sobre de la taula. Sense obsessions, però parlar-ne ajuda a saber si a la persona que tens al costat li fa por la mort, com vol que sigui el seu acomiadament. Però no es fa perquè ho associem molt amb la pena.

 

  • Per què creus que la figura de la doula de la mort és molt menys coneguda que la de naixement?

Crec que passa perquè de la mort no se’n vol parlar. Quan a una persona li diagnostiquen una malaltia, com el càncer, que s’associa molt amb la mort no té aquest acompanyament per part de l’equip mèdic. I aquest acompanyament és molt interessant i molt important, però no deixa de ser la mort. Una doula de naixement, que fan una feina per mi espectacular, fa tot aquest acompanyament. Jo sempre dic que som quan venim i quan marxem. No és el mateix parlar del naixement, que s’associa amb l’alegria, que parlar de mort, i per això les doules de la mort penso que ens està costant una mica més perquè la mort a la societat és més tabú.

 

  • Com gestiones emocionalment l’impacte d’estar tan a prop del sofriment, la pèrdua i el dol?

Faig autocura i també faig teràpies, meditar a mi em va molt bé. També agraeixo molt. Quan acabo de passar un acompanyament que és bastant dur, agraeixo a la vida que m’hagi fet partícip d’allò. Tinc una filosofia molt d’agraïment de tot el que passa, perquè tot són experiències.

 

  • Si poguessis transmetre una sola idea sobre la mort a la societat, quina seria?

Diria vida i transformació. A la societat li diria “Parlem-ne”. No oblidem el llegat de vida, no oblidem la nostra vida i agafem consciència de la nostra mort. Hem de ser conscients que som finits. I llavors, a partir d’aquí, què em passa quan ho penso?

 

  • Un racó de Caldes?

L’ermita del Remei. A mi em dona pau. És un lloc on se senten els ocells. Crec que és natura i a mi em baixa totes les revolucions. Per a mi és un espai màgic, i em dona molta pau

Altres notícies

Autor

Altres notícies

Tags

Do not miss